A més d’un compositor popularíssim al seu temps i encara ara, Verdi fou un símbol polític a l’Itàlia ocupada abans de la unificació. L’esclat es produí amb l’estrena de Nabucco (1842). Amb aquesta obra i, molt particularment, en l’encara avui famosíssim cor Va pensiero, el públic es va reconèixer fàcilment en el drama dels presoners del poble hebreu ocupat. La presència militar austríaca era visible a la mateixa sala de la Scala de Milà el dia de l’estrena i la tensió política i l’entusiasme reivindicatiu van fer passar Verdi de desconegut a celebritat i heroi popular. El seu nom es va convertir en l’acròstic de Vittorio Emmanuele Re D’Italia, en referència a l’ últim Rei de Sardenya (1849-61) i primer Rei de la Itàlia unificada (1861-78), i Verdi va esdevenir un referent del Risorgimento, que és el nom amb que es coneix el moviment político-cultural que desemboca en la unificació d’Itàlia.
La temàtica de l’alliberament nacional, plantejada en paral·lel amb altres conflictes d’amor i desamor sexual o paterno-filial està present amb major o menor claredat en moltes de les seves obres. Després de Nabucco va tractar aquest tema a nombroses obres, estan datada significativament la última d’elles -Aida, 1871- l’any en que es pot considerar que la unificació d’Itàlia va quedar completada.
El nacionalisme de Verdi s’inscrivia dins una tendència de tipus liberal, actitud que li va crear certs problemes amb les autoritats absolutistes. Particularment, entre les seves obres més conegudes, Rigoletto (1851) i Un ballo in maschera (1859) van patir un fort assetjament de la censura pel fet que les figures aristocràtiques eren tractades en una forma durament crítica (Rigoletto) o apareixien embolicats en comportaments de moralitat dubtosa segons les autoritats ocupants (Un ballo in maschera). En ambdós casos Verdi va haver de convertir els reis protagonistes en nobles de menor categoria: un duc en el cas de Rigoletto i un virrei en el cas d’Un ballo in maschera. En el primer cas, a més, el conflicte estava servit abans de començar, car l’obra de Victor Hugo en la que es basava estava ja prohibida a Itàlia.
Ja amb la unificació en marxa la popularitat de Verdi el va portar, promogut per Cavour, a ser elegit diputat al primer Parlament de la Itàlia unificada (1861-65) i designat senador pel rei el 1874. A més va ocupar càrrecs a la política local a Villanova d’Arda (província de Piacenza) entre 1879 i 1884 i el 1889 fou elegit a Cortemaggiore per participar al Consell Provincial de Piacenza.
* Joan Sebastià Colomer
