[bar group="860×106"]

Veritats relatives

El passat 14 de setembre, el periòdic Las Provincias informava de la demanda presentada per un col·lectiu d’estudiants de la Universitat de València contra el SEPC i L’ACCENT, arran de la cobertura que férem dels incidents entorn la xerrada de Carles Sastre a l’esmentada universitat el passat maig (L’ACCENT 177). Un dirigent d’aquest grup d’estudiants assegurava que la demanda es fonamentava “en els comentaris injuriosos i calumniosos vessats amb temerari menyspreu a la veritat”. Assegurava, a més a més, que els 10.000 euros que reclamaven d’indemnització serien donats a l’Associació de Víctimes del Terrorisme com a desgreuge per l’acte organitzat pel SEPC. Pot semblar un acudit, però, per bé que encara no hi ha constància que aquesta demanda s’haja efectuat realment, la notícia va més enllà de l’anècdota.

De fet, uns dies abans, Coalició Valenciana anunciava “actuacions” contra L’ACCENT per denúncies falses (titular que es podia llegir a la web d’El Palleter); l’enllaç de la notícia remetia, curiosament, al periòdic d’ultradreta Minutodigital on s’hi mostrava una captura de pantalla de la nostra web amb informació de la càrrega dels mossos durant les protestes per la prohibició d’un acte durant les festes de Gràcia. La informació, que feia referència a l’actuació de la policia de paisà -els coneguts secretes-, va durar escassos minuts a la nostra web, perquè malgrat provenir de fonts fiables, no es va considerar prou precisa. Però tot i així, aquest periòdic aconseguí capturar-ne la pantalla.

Més enllà de les evidents relacions que deduïm entre aquesta amalgama de grupuscles i mitjans de comunicació d’extrema dreta, tot plegat són més que indicis que hi ha algun punt de mira sobre L’ACCENT; un de tants dels que, malauradament, hi ha sobre els moviments socials i l’esquerra independentista. I és evident que no es tracta d’una qüestió de manca de rigor o de falta a la veritat, perquè ells saben de sobra que si L’ACCENT ens hem equivocat ho assumirem i hi rectificarem… no som nosaltres, precisament, els que tenim por a la veritat!

La qüestió és que d’ençà un temps -uns anys ja- la pressió sobre tota l’esquerra anticapitalista va en augment. Actes que abans se celebraven amb normalitat, ara els prohibeix l’Audiència Nacional espanyola; manifestacions que se celebraven sense incidents són assetjades pels cossos policials; i coses que abans podíem defensar públicament ara poden ser objecte de demandes i querelles. La societat és cada cop menys lliure i la democràcia és cada cop menys democràtica.

Aquesta retallada de drets presenta una metodologia ben paradoxal, en especial quan es refereix a la llibertat d’expressió: són el mitjans de comunicació els que llancen sempre la primera pedra, els que fixen el punt de mira sobre allò que els molesta, per exigir, posteriorment, una actuació política, que equival, en aquests casos, a una actuació repressiva. Si t’acusen de terrorista o proterrorista (com abans t’acusaven de catalanista al País Valencià, o encara abans de separatista o de comunista en temps de Franco), ja no calen més arguments: “la memòria de les víctimes” sol ser suficient per justificar una cacera de bruixes. Ni la veritat, ni la llibertat d’expressió poden enfrontar- se a aquesta acusació.

Però bé que sabem que els mitjans són propietat d’empreses, tenen directors i directrius i també una bona dosi de subvencions. Com també sabem que més enllà dels mitjans de comunicació hi ha lleis, hi ha estats i hi ha els corresponents exèrcits. Així, quan apel·len a la veritat, no fan més que reconèixer la seua impotència, perquè la seua veritat és la de la força, mentre que la nostra és la dels febles. La del dia a dia. La dels sense veu. La que defensarem el 29-S com defensem en cada pàgina d’aquest periòdic i en cada mobilització que realitzem.


[bar group="860×106"]