Edward Albee va néixer a Washington el 1928. Formà part del grup de dramaturgs que agafà el relleu a Arthur Miller i Tenesse Williams, els dos protagonistes del teatre nord-americà posterior a la segona guerra mundial. Alhora, s’oferien com a alternativa a la nova fornada procedent d’Anglaterra encapçalada per Harold Pinter, Arnold Wesker o John Osborn. La seva primera obra, Història del zoo, una obra breu que apunta la majoria de temes que s’abordaran amb més detall a Qui té por de Virgínia Wolf?, no trobà teatre als EUA i s’hagué d’estrenar a Berlín occidental. Malgrat que la seva carrera és llarga, amb més d’una vintena d’obres estrenades, d’entre les quals cal comptar-hi Un fràgil equilibri -en cartellera al Teatre Lliure fins el 27 d’octubre sota direcció d’en Mario Gas- Qui té por de Virgínia Woolf? segueix sent la seva obra més valorada i popular. Al fet que sigui tant coneguda segur que hi va ajudar la versió cinematogràfica del 1966 dirigida per Mike Nichols i protagonitzada per l’Elizabeth Taylor i en Richard Burton.
La direcció de la representació que acull el Teatre Romea de Barcelona recau en l’argentí Daniel Veronese
Qui té por de Virgínia Woolf? posa en escena un matrimoni adult format per en George (Pere Arquillué), un professor universitari, i la Martha (Emma Vilarasau), la filla del rector, que compartirà vetllada, a casa seva, amb la parella formada per en Nick (Ivan Benet), un professor jove recent incorporat a la universitat, i la Honey (Mireia Aixalà), la seva esposa. Els convidats, agraïts en un primer moment per l’acollida que han rebut, poc a poc aniran deixant les bones formes enrere, arrossegats per la voracitat dels diàlegs d’en Geoge i la Martha, i acabaran participant dels jocs dialèctics sagnants dels amfitrions, deixant al descobert les misèries que tota parella oculta.
La posada en escena, clàssica, funcional, ens recorda força la de la versió cinematogràtica -com també ens la fa recordar algun dels moviments d’escena. Els actors executen una molt bona interpretació. En Pere Arquillué i l’Emma Vilarasau, en qui recau la major part del pes de l’obra, no abandonen gairebé en cap moment l’estat d’embriaguesa en que es desenvolupa tota l’obra i tenen un control del text i del temps fantàstic. Per la seva banda, l’Ivan Benet i la Mireia Aixalà, amb papers clarament subalterns no només pel que fa a la quantitat sinó també a la qualitat, defensen els seus personatges satisfactòriament. Pel que fa a la direcció de l’argentí Daniel Veronese, presenta un muntatge que arrenca amb molt d’humor, la qual cosa sorprèn en un text tant àcid i cru, però que sembla que pot ser jugat en favor del text. Si l’obra comencés amb un to excessivament tibant, al drama li costaria d’arribar al final mantenint la tensió. Però el problema és que, malgrat l’increment gradual de la violència -verbal i física- de l’obra, el to humorístic es resisteix a desaparèixer fins gairebé els darrers instants, quan totes les misèries ja fa estona que han aflorat, i el que semblava que podia afavorir la representació, l’acaba perjudicant, frivolitzant-la una mica, encara que no pas tant com per no poder afirmar que es tracta d’un treball que, malgrat tot, val la pena.
(Foto: David Ruano)
