A propòsit del manifest “El País Valencià contra l’espoli” de la crida pel finançament just, estem obligats a oferir una resposta que permeta una comprensió global del fenomen. Hem d’alertar dels perills que representa en l’objectiu d’elevar la consciència nacional (i de classe) de les treballadores del nostre país, conduir-nos a la correlació equívoca que planteja que a través d’un millor finançament obtindrem unes millors condicions de vida. Si alguna cosa ha demostrat el darrer cicle polític al País Valencià és precisament que les nostres condicions de vida i treball, l’accés a l’habitatge o la defensa de la llengua, estaven lligades a causes que anaven molt més enllà d’una gestió honrosa i transparent de les institucions autonòmiques.
Volem les claus de la caixa, clar que sí; però sabem que per a tenir-les a les nostres mans caldrà tallar el cap del Cèsar. Hem d’observar arreu dels Països Catalans cap a on són reconduïts tots els canvis legislatius i de fiscalitat quan confronten amb la natura antidemocràtica i els interessos de classe del monstre (l’estat) al qual ens enfrontem. Perpetuar el relat que culmina “fer fora el PP” amb aconseguir progressivament millores en la capacitat de gestió dels nostres recursos és irresponsable. Associar “les promeses incomplides” dels darrers anys del botànic a la manca d’un finançament just és ignorar el paper de les autonomies en el projecte centralista i capitalista de l’Estat.
Exculpar per manca de temps el fracàs dels darrers anys de gestió del botànic perpetua una dinàmica institucional tocada tard o d’hora de mort. Recorda perillosament al paper de Podemos-EU a l’estat (només cal mirar la factura de la llum el pròxim mes). I infantilitza a les treballadores del nostre país en considerar que la nostra societat no està preparada per res més que conduir les demandes cap a un carreró que se sap sense eixida. Nosaltres, en acabar amb la corrupció i demanar “transversalment” més part del pastís, en tenim prou.
Recuperem doncs, a propòsit d’aquesta iniciativa, els fragments en relació amb el finançament que s’inclouen al llibret País Valencià: del canvi que no va arribar a l’autodeterminació dels Països Catalans com a motor per a l’alliberament, de recent publicació per part d’Endavant. Amb la comprensió que ni el més just i democràtic dels finançaments ens farà avançar, perquè aquests es gestionaran sempre des d’unes autonomies que són part del projecte territorial de l’Estat i les polítiques de deute i austeritat de la UE. I amb la convicció que el que el camí per elevar la consciència és sumar victòries populars i experiència organitzativa i no anar superant progressivament fracassos i decepcions.
Cal, per tant, ressaltar que **la via valenciana no és una expressió de canvi sinó que consisteix en essència en la reformulació particular de l’autonomisme al País Valencià.** Un encaix territorial per a **mantenir inalterades les condicions de dominació de classe i nacionals, que pivoten fonamentalment al voltant de la **no confrontació, el seguidisme a les polítiques del govern espanyol i l’assumpció que les majors cotes de sobirania a les quals podem aspirar venen donades per la negociació de millores en el finançament**. Aquesta via valenciana ha hagut d’anar acompanyada necessàriament d’una nova valencianitat. Una identitat que posa en relleu els “valors” i “elements” propis, sense qüestionar-se a quina nació pertany ni quina classe resulta especialment agreujada en tot aquest conflicte. Una identitat valenciana que en teoria hauria trobat en l’espoli i l’infrafinançament una tesi aglutinadora vàlida per a aparentar confrontació amb l’Estat i negociar sense transformació.
Allò cert, però, és que actualment **el País Valencià és el territori del conjunt de l’estat més endeutat, ja que acumula un deute de 49.651 milions d’euros (46,7% del PIB), és a dir, 9.872 € per càpita. Només és superat per la CAC, on el percentatge de deute respecte del PIB es troba 11 punts per sota, però el deute per càpita ascendeix a 10.231 € (78.000 milions en total). Indicadors que testimonien la profunda dependència de l’Estat en l’assignació real de recursos i en la sobirania per a la redistribució d’aquests.
L’infrafinançament és perfectament constatable, però la seua centralitat discursiva genera una idea equívoca respecte de l’arrel estructural de la nostra manca de recursos. Perquè si bé és cert que un percentatge entorn del 40% d’aquest deute té l’arrel en la manca d’un finançament just per a la provisió de serveis públics, **es tracta d’un reclam que no qüestiona qui exerceix el poder real de l’Estat.** Per això és la demanda central dels precursors de la via valenciana, i per això també ha estat perfectament assumida per alguns sectors del valencianisme modern. Els primers vindrien a plantejar que hi ha una exigència legítima cap a l’Estat, que passaria per reclamar un repartiment més just del pastís, sempre des de la conciliació i la inalterabilitat del marc constitucional espanyol. Els segons vindrien a validar que aquesta mateixa exigència, assumida com a reivindicació de dreta a esquerra de les Corts Valencianes, hauria de servir per a generar un canvi progressiu en la consciència nacional de valencians i valencianes, amb la qual cosa es passaria de l’infrafinançament a l’espoli, i de l’espoli a la sobirania. **Una incomprensió del caràcter estructural de l’explotació, que té en l’infrafinançament una expressió més de dominació, però en cap cas la solució política.
Una visió que amplie la panoràmica de l’enfocament així ho testifica. Ni el més just dels finançaments seria un mecanisme compensatori que permetria una justa redistribució de la riquesa al País Valencià i superar el volum de deute acumulat. **Cap programa polític que no plantege una cancel·lació total del deute i una eixida de l’estat espanyol i la Unió Europea no tindrà capacitat de prosperar cap a un model econòmic inspirat en la planificació, la sobirania tributària, el control popular dels mitjans de producció i la redistribució del treball i la riquesa**. No hi ha camí cap la sobirania i el control dels nostres recursos sense una forma d’organitzar la societat al marge del capitalisme i el patriarcat, i això implica necessàriament un escenari de confrontació, lluita i generació de contrapoder. Un camí en què l’única via possible perquè els recursos propis puguen servir als interessos de la majoria és la independència, que només podrà arribar des del recobrament de la unitat dels Països Catalans i la seua autodeterminació com una autèntica revolució política.
Podeu consultar l’opuscle sencer al següent enllaç
* Borja García és portaveu d’Endavant (OSAN) al País Valencià.
){kind=link}