Wagner ha estat sempre motiu de forta polèmica. El seu antisemitisme i la utilització propagandística de la seva música pel Tercer Reich han fet que l”execució de les seves obres estigui encara vetada a Israel. D”altra banda, els corrents conservadors predominants en el wagnerianisme han projectat una imatge desfigurada del personatge .
L”onada revolucionària de 1848 va atrapar Wagner a Dresden el maig de 1849. Abans Wagner havia establert amistat amb Bakunin, al qual anomena «pirotècnic en cap» de la revolta a la seva apassionant autobiografia. Wagner s”hi va afegir amb entusiasme, fet que el va forçar a l”exili. És en aquest moment en que Wagner comença la redacció del text de «L”Anell del Nibelung», sota la influència de l”esquerra hegeliana, particularment Feuerbach. Aquests fets biogràfics, consignats a la seva pròpia autobiografia, han estat reduïts incomprensiblement a anècdota. Malgrat tot George Bernard Shaw, va extreure”n conclusions a «The perfect wagnerit» (El prefecte wagnerià, 1923), on analitza el text de «L”Anell» en clau socialista, entenent el cicle com una crítica al capitalisme i la propietat privada. Aquesta lectura segueix sent molt vàlida encara que el fet que l”obra no fos completada fins 1874 va afegir-hi influències, més conservadores, degudes a Schopenhauer. És en clau anticapitalista que el director d”escena Patrice Chéreau va enfocar el conjunt del cicle a Bayreuth el 1976, any del centenari del festival, enmig d”un escàndol que ha fet història.
L”antisemitisme de Wagner, en canvi, és inqüestionable, explícit i d”un nivell intel·lectual baixíssim, com mostren els seus propis escrits. En el context de la cultura del nacionalisme alemany, però, aquest fet no hauria estat tant destacable sense la intervenció del Tercer Reich i de Winifred Williams, esposa del seu fill Siegfried, amiga personal i convençuda partidària de Hitler des del «putsch de Munic» (1923). Això va convertir Bayreuth en feu nacionalsoicialista durant els anys del Tercer Reich.
El fet que Wagner s”acomodés socialment i política, particularment a partir del suport de Ludwig II des de 1864, no ens ha de fer pensar que en la seva maduresa desenvolupés idees protonazis. S”ha construït -des del propi wagnerianisme- un fals idili intel·lectual entre Wagner i Gobineau, teòric racista, notablement refutat per la correspondència i certs textos autobiogràfics, que demostren que aquesta relació personal es va donar enmig de notables desacords ideològics, com demostra Bryan Magee a «Wagner i la filosofia» (2011). És significatiu que no participés del culte a Bismarck i que critiqués durament el militarisme prussià. D”altra banda el rebuig del capitalisme i la burgesia foren una constant en la vida de Wagner fins i tot en la seva maduresa, encara que en aquest període el desig revolucionari s”hagués transformat en un escepticisme polític que es pot explicar per la decepció política de 1849 i l”acomodament de les seves condicions materials de vida. De l”antic revolucionari només en van restar l”animalisme (inclosa la denúncia de la vivisecció) i el vegetarianisme militants.
* Joan Sebastià Colomer
