Tal dia com avui de 1995, Ovidi Montllor finalitzava el seu trajecte vital iniciat a Alcoi i moria a Barcelona a l’edat de 53 anys. Començaven aleshores, i fins avui, les seves vacances indefinides. Vint anys després, arreu dels Països Catalans milers de persones recorden la seva música i la seva lluita, no sense entrebancs. A tall d’exemple, la majoria absoluta que el PP té a les Corts valencianes ha servit per evitar declarar el 2015 Any Ovidi Montllor. “La nostra llei de senyes d’identitat diu que la nostra terra és la Comunitat, la nostra llengua és el valencià i la nostra bandera té blau. Perquè som valencians i mai catalans”. Aquesta és part de l’argumentació exposada per Maye Parra, diputada del PP valencià, per justificar el rebuig. Més enllà de barroer, l’argument és malintencionat, ja que centra les excuses en la vessant ideològica d’Ovidi, oblidant la part cultural del seu llegat.
Segurament, al mateix Ovidi li hagués importat ben poc saber què pensava sobre la seva obra la dreta valenciana, però a més d’un lluitador, Ovidi Montllor era cantautor i actor. Precisament, els vint anys de la seva mort han de servir per mantenir viva la flama de la seva lluita social i nacional, més viva que mai per sort o per desgràcia, però també per no oblidar la seva herència musical i la seva participació en desenes de pel·lícules i muntatges teatrals. La conjuntura actual és favorable a que tothom vegi amb bons ulls sumar-se a homenatges pòstums, però molts dels que ara fan servir les seves paraules o empren les seves lletres com a arguments polítics són els mateixos pels quals la seva mort va passar sense pena ni glòria. Els mateixos pels quals la seva música era merament un acte d’agitació. Els mateixos pels quals el País Valencià és una extensió folklòrica del Principat de Catalunya.
Salvador Seguí, assassinat fa 92 anys
La casualitat, o si ho preferiu el destí, va voler que Ovidi Montllor morís el mateix dia en què els pistolers de la patronal van matar Salvador Segui, el Noi del Sucre, l’any 1923. Va ser mort d’un tret al carrer de la Cadena de Barcelona, actual Rambla del Raval, i allà mateix també va ser ferit el sindicalista Francesc Comas, que moriria pocs dies després.
“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments és quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per abatre els treballadors catalans. Nosaltres […] som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català”. Aquestes són paraules de Salvador Seguí, pronunciades com a secretari regional de la CNT a l’Ateneu de Madrid l’octubre de 1919. Seguí promovia l’emancipació dels treballadors com a motor social, va donar impuls a la formació i educació de les classes obreres des dels sindicats, i postulà com a armes revolucionàries la preparació cultural, intel·lectual i tècnica dels treballadors. 92 anys després, la seva lluita segueix ben viva i tot apunta que ho seguirà sent.
