[bar group="860×106"]

Al carrer, que ja és hora!

El 2011 promet. En tot just un mes de vida el nou any ja s’ha endut per endavant un tirà de llarg recorregut com és el cas del tunisià Zine El Abidine Ben Ali, fugit amb nocturnitat, traïdoria i ben carregat de lingots d’or cap a un exili daurat a l’Aràbia Saudita, el fidel i etern aliat dels nord-americans al món àrab, i ha posat contra les cordes desenes de cabdills que, al sud i a l’est de la Mediterrània, havien fet de l’explotació del treball del poble i de l’expropiació de les riqueses de països que creien seus la seva forma de vida.

El 3 de gener, Orà, la vila bressol del raï, una música d’arrel popular el nom de la qual vol dir precisament “punt de vista” i que ha servit durant les darreres dècades per vehicular les frustracions dels joves magribins, veia esclatar una revolta popular contra l’alça d’alguns productes alimentaris bàsics, com l’oli o la sèmola del cuscús, que ràpidament s’estengué arreu d’Algèria i portà als joves dels barris populars a enfrontar-se amb la policia pels principals carrers del país. La revolta, que els islamistes intentaren en va monopolitzar, serví per reduir els preus d’alguns d’aquests productes essencials i per acabar provocant la fi de l’estat d’emergència en el qual el país vivia immers des de 1992 i que limitava greument les llibertats cíviques i polítiques de la ciutadania algeriana.

A la veïna Tunísia, el 2010 havia acabat de forma tràgica amb el suïcidi de Mohamed Bouazizi i l’inici de la intifada de Sidi Bouzid, el poble d’on Bouazizi era originari i que encengué l’espurna de la revolta del gessamí, que el 14 de gener del nou any forçà el dictador Ben Ali a marxar a corre-cuita cap a Aràbia Saudita protegint-se així de l’ira popular després de més de 23 anys al capdavant del poder. Ni la protecció que tradicionalment Occident havia brindat a la seva “dolça dictadura” salvà un Ben Ali que passà de fidel aliat i guardià a antic amic repudiat en tot just unes hores, les que anaren des de la incertesa inicial fins al triomf de la revolució tunisiana.

Tunísia i Algèria obriren un camí de revoltes populars contra la misèria econòmica i la manca de llibertats polítiques que ja ha contagiat bona part del món àrab. Egipte viu una revolució que té Hosni Mubàrak contra les cordes; el Iemen ha pres massivament el carrer fins a forçar la caiguda del govern… De Mauritània a Oman, la ciutadania àrab viu en estat d’efervescència. Síria, el Marroc, Jordània, Mauritània… cada dia que passa són més els homes i les dones que perden la por a desafiar el poder i que prenen els carrers al crit formulat per Gabriel Celaya, poeta castellà fill de la sempre rebel Hernani basca: “¡A la calle! Que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo”. I aquí? Què esperem?


[bar group="860×106"]