Com analitzes l’actuació diferents administracions davant aquesta crisi ?
Crec que cal separar el paper de l’estat del rol de la resta d’administracions. L’element més rellevant en relació a administracions autonòmiques i locals és que es demostren buides de poder real. L’estat ha aplicat un estat d’alarma que ha permès la recentralització de competències, sota la legitimació d’una major efectivitat en la gestió de la crisi. Tanmateix, veiem com aquesta centralització ha estat lluny de ser efectiva. Pel que fa l’estat, es demostra el seu sotmetiment absolut als interessos del gran capital, situant un conjunt de mesures més preocupades per no generar grans problemes a l’economia estatal i menys preocupades per tenir cura de la vida de les persones.
I el paper i moviments dels partits i forces polítiques?**
Anna Saliente, membre de la CUP-Capgierm Barcelona i militant d’Endavant.
No es poden fer més reflexions sobre el paper del PSOE que el que hem dit més amunt en relació al paper de l’estat en aquesta crisi. El PSOE, com a gran partit del règim, ha fet justament allò que s’esperava: posar per davant els interessos de l’IBEX35 i la unitat d’Espanya. Podemos ha demostrat que existeix justament per fer el suport necessari al PSOE en el procés de reassentament del règim del 78. Si van passar d’impugnar el règim a dir que podien gestionar millor les institucions, ara demostren que tampoc poden gestionar-les millor.
Pel que fa als partits del Principat, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han pogut, sota l’excusa de l’aplicació d’un 155 encobert per part de l’estat, mostrar-se com a principals defensors de la salut i els drets laborals de la població. L’excusa, tanmateix, està lluny de ser creïble. No oblidem d’on venim, els governs d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, amb el suport o la participació directa d’ERC són els responsables dels últims deu anys de privatització de la sanitat que ara paguem. Des de l’època del nefast Boi Ruiz dèiem que retallar la sanitat mata, i ara en tenim la prova més evident.
Com afectarà això a les dinàmiques de la política institucional? i més en general, a la situació política dels Països Catalans?
La crisi genera moltes amenaces sobre les classes populars dels Països Catalans, per l’amenaça a la nostra salut, a les nostres condicions laborals, a la nostra economia. Tot això hauria de posar les bases per a l’articulació d’un procés de grans mobilitzacions socials. Tanmateix, la crisi demostra el buit de poder de les institucions autonòmiques a l’hora que permet un rentat de cara dels partits autonomistes. I a més a més, es prepara la institucionalització del reassentament de l’estat a partir dels nous Pactes de la Moncloa. Sent així, podem veure com l’aparent confrontació simbòlica i discursiva entre govern espanyol i govern del principat no són més que simple retòrica. A les seves mans, les conseqüències d’aquesta crisi seran nefastos per les classes populars. El resultat de tot això dependrà de les estratègies que sapiguem articular per convertir la seva doctrina del shock en
un embat contra l’estat per part de les classes populars.
Estàs d’acord que ens trobem davant una ofensiva centralitzadora i de retallades de llibertats i de serveis i drets socials per part dels estats, i alhora davant una ofensiva de retallades de condicions laborals de les empreses i la patronal?**
Totalment d’acord, i també en que un i altre element no poden entendre’s per separat. La patronal utilitzarà la crisi de la Covid-19 en base a la doctrina del shock, per tal d’augmentar el seu marge de beneficis. Tot i el moment d’alarma social, és previsible que això generi una reacció de les classes populars davant l’agreujament de les seves condicions de vida. Per evitar respostes populars davant aquest descontentament, l’estat ja esta preparant un escenari de repressió, en base a l’enfortiment del nacionalisme espanyol i la normalització de la presència de l’exèrcit als carrers.
Quines respostes creieu que es podrien o caldria donar des de les forces polítiques d’esquerra transformadora dels Països Catalans?**
En primer lloc, cal que puguem coordinar els diferents espais que estan treballant en propostes per donar una resposta als efectes d’aquesta crisi. Es tracta segurament, d’espais molt diferenciats i nombrosos, ja que l’extrema emergència ha activat un gran nombre de sectors socials i polítics, conscients de les conseqüències que tot això pot tenir en el mig i llarg termini. En segon lloc, caldrà generar un Pla de Xoc social, a partir de mesures que, si bé podríem considerar reformistes, seran mesures de sentit comú però inassumibles per un sistema que existeix per a l’obtenció de beneficis econòmics. La manca de respostes institucionals adequades per aquesta crisi posarà encara més de manifest la insostenibilitat del sistema. En tercer lloc, caldrà pensar en formes de mobilització social que ens permetin activar els carrers en l’escenari de post-confinament. Això serà imprescindible per tal que les propostes no es limitin a grans discursos, sinó que tinguin capacitat de generar i reforçar l’autoorganització popular.
Al Països Catalans, aquesta crisi i canvis polítics, com creus que poden afectar les possibilitats d’articular alternatives, acumular i unir lluites i moviments populars des d’una perspectiva de contrapoder, de construir unitat popular?**
La crisi augmentarà la contradicció existent entre, de forma simplificada, els qui hi perden i els qui hi guanyen. Això té moltes conseqüències negatives per les classes populars dels Països Catalans, però a l’hora ens permet delimitar en quin bàndol estem i en quin bàndol estan les forces polítiques. Com deia abans, caldrà que convertim aquesta crisi en una ofensiva social i una resposta mobilitzadora que interpel·li al conjunt de la classe treballadora i classes populars que es nega a pagar les conseqüències d’una crisi sanitària que és, en realitat, una crisi del sistema. La crisi genera les condicions de possibilitat per a un augment de la consciència contra el capitalisme i contra el règim. Aquest descontentament social caldrà saber-lo articular políticament en l’espai de la unitat popular.
Quines propostes de futur per a després de la crisi creus que es podrien fer des de l’esquerra independentista, quines perspectives o quin paper veus que pot jugar aquest moviment en els temps propers?**
Com dèiem, la crisi sanitària de la Covid-19 posa de relleu la insostenibilitat del sistema. L’Esquerra Independentista, com a moviment polític que treballa per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans, haurà d’anar més enllà de la reivindicació de mesures de xoc per tal de situar que un sistema com l’actual mai no podrà donar resposta a les necessitats de les persones. L’única manera de poder posar les condicions de vida de les classes populars al centre de l’organització de la societat passa per la planificació econòmica i la sobirania plena. Això només és possible generant una nova fase en la lluita per l’autodeterminació dels Països Catalans, que ens porti a trencar amb el règim i construir un projecte per a les classes populars dels Països Catalans.
