Anticatalanisme a València. Una aproximació històrica

Anticatalanisme a València. Una aproximació històrica

blavers-contraleducacio

El moviment articulat entorn del secessionisme lingüístic al País Valencià, l’anomenat blaverisme, és, sense cap dubte, una de les expressions sociopolítiques dels més singulars de l’Espanya recent. Els seus orígens els trobem en un regionalisme valencià, el de les dècades dels cinquanta i seixanta, fortament instrumentalitzat per la dictadura franquista i capitalitzat per la burgesia. Regionalisme i burgesia que en la dècada dels seixanta van començar a donar les primeres mostres vigoroses d’anticatalanisme, sobretot arran de la publicació de Nosaltres els valencians (Joan Fuster, 1962), obra que va sentar les bases teòriques del nacionalisme valencià que es desenvoluparà a partir de llavors i que anirà calant, en major o menor mesura, en gran part de l’oposició antifranquista.

L’eix central del blaverisme és la contraposició d’un suposat valencianisme de caràcter regionalista enfront del “catalanisme”, que és com anomenen al valencianisme estrictament nacionalista. Un altre dels seus trets característics és la confusió, intencional o no, de la identitat dels valencians com a poble amb les senyals d’identitat pròpies de la ciutat de València. Això explica que quasi no haja tingut transcendència fora de l’àrea d’influència de la capital, amb la possible excepció de les comarques del sud de la província d’Alacant. Allí va ser impulsat per Vicente Ramos, personatge vinculat a la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia que promovia l’artificial regió Sud-est; una regió integrada per les províncies de Múrcia, Almeria i Alacant amb la qual aspirava a distanciar al màxim Alacant de València, tant cultural com econòmicament. Un valencianista d’allò més insòlit que, per cert, va resultar triat diputat per Unió Valenciana-Coalició Popular en les eleccions generals de 1982 i que va ser un dels membres més destacats de la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana fins la seua mort en 2011.

Broseta i Orellano

No és possible parlar de blaverisme sense referir-se a la força de xoc del moviment i primera organització genuïnament blavera, el Grup d’Acció Valencianista (GAV), fundat en 1977 i que va sostenir una intensa activitat violenta des de 1978, generalment en col·laboració amb grups feixistes. De fet, la línia divisòria entre el blaverisme i la ultradreta clàssica ha estat sempre, sobretot a efectes pràctics, extremadament difusa. D’altra banda, s’ha especulat molt sobre el paper d’UCD en la consolidació del moviment blaver, i la veritat és que destacats militants anticatalanistes han reconegut que UCD va finançar al GAV i es vanaglorien d’haver sigut un instrument d’aquests. A més, Rafael Orellano, primer president del GAV, va ser regidor electe d’UCD a l’Ajuntament de València en 1979.

blavers1

Les eleccions de 1977 van ser guanyades àmpliament per l’esquerra al País Valencià en clar contrast amb la tendència majoritària en la resta d’Espanya. En elles els partits estrictament nacionalistes van obtenir uns resultats prou discrets, sense obtenir cap representant, però la veritat és que més enllà del suport electoral explícit, la qüestió nacional havia calat en un espectre social considerable, especialment entre l’electorat d’esquerres. Després de la derrota electoral és quan UCD comença seriosament a replantejar la seua estratègia en terres valencianes i a tendir ponts cap a una maniobra anticatalanista ja iniciada pels sectors més nítidament franquistes. Tampoc cal oblidar el que podia suposar pel establishment madrileny tenir oberts i fora de control sengles processos autonòmics a Catalunya i al País Valencià, més encara quan en el cas valencià començava a prendre força una consciència tendent a estretir vincles amb els seus veïns del nord. És significatiu que en les eleccions de març de 1979, amb el procés de crispació anticatalanista ja plenament consolidat, l’avantatge dels partits d’esquerra a la ciutat de València es va reduir del 12,93% al 0,44% respecte a juny de 1977, és a dir, en un espai de temps de a penes vint mesos. Aquest desgast també és perceptible en localitats dels voltants de la capital, especialment a les zones sud i oest, mentre que a la resta del País Valencià el suport a l’esquerra es va mantenir i fins i tot va augmentar, com en el cas de la província de Castelló.

L’expansió i consolidació del blaverisme en la segona meitat de la dècada de 1970 no s’entén sense l’àmplia cobertura institucional, econòmica i mediàtica que va rebre. Hui resulta difícil concebre l’absoluta impunitat amb què duien a terme amenaces constants, boicots contra autoritats democràtiques i tot tipus accions violentes. És molt dubtós que hi haja hagut en la moderna democràcia espanyola algun fenomen d’aquestes característiques que no haja derivat en contundents conseqüències judicials. Tampoc cal deixar de costat l’actitud de partits com UCD o Alianza Popular, per no esmentar altres com a Fuerza Nueva o Unió Regional Valencianista, que es van mostrar poc inclinats a condemnar aquestes accions quan no van ser directament còmplices d’elles.

atemptatfuster

Normalment s’observa una tendència a desdramatitzar, quan no a obviar, els esdeveniments ocorreguts a València en aquells anys. Però si atenem únicament als atemptats amb bomba dirigits contra el nacionalisme i l’esquerra ens trobem amb una xifra que ronda la dotzena; i això en un lapse temporal d’uns tres anys (1978-1981). La conclusió inevitable és que només una immensa fortuna va ser la responsable de que aquests atemptats no deixaren víctimes mortals. És habitual sentir que aquestes accions van ser de poca importància, que els artefactes eren bombes casolanes. La prova més evident de que no va ser així és el segon atemptat contra Joan Fuster (1981), que va ser d’una potència i sofisticació molt notables i del que va salvar la vida de pur miracle. També la bomba que va esclatar una setmana després en el rectorat de la Universitat de València va ser prou potent, com també ho va ser la que va esclatar en el XIX Aplec del País Valencià (1978) deixant els serveis de la plaça de bous de València completament destrossats i que sens dubte haguera provocat danys fatals a qualsevol que passara per allí. Formalment no es pot acusar a ningú d’aquests atemptats, ja que les investigacions, suposant que les haguera, no van prosperar en cap cas. No obstant això, l’entitat dels objectius fa que les sospites apunten automàticament en la direcció dels seus adversaris ideològics. En tot cas, s’observa una capacitat logística i operativa que fa difícil creure que els cometeren incontrolats blavers i/o feixistes de manera autònoma.

Menció especial mereixen els fets que van envoltar la mort del filòleg Manuel Sanchis Guarner. El dilluns 4 de desembre de 1979 sofreix un intent d’atemptat amb bomba; l’artefacte era un paquet amb mig quilo de pólvora premsada amb metralla i embolicat en dos papers d’una marca de torrons que va ser entregat a la seua esposa. El paquet va despertar les sospites del filòleg qui va cridar a la Policia, qui va procedir, segons algunes versions, a detonar-ho de manera controlada. Dies després apareixia publicada en el diari Las Provincias una carta del llavors president del GAV, Pascual Martín Villalba, en la qual suggeria, davant les sospites sobre la seua possible implicació, que l’incident podia haver estat autoprovocat pel propi Sanchis Guarner. El 9 de juny de 1980 comença el judici contra Martín Villalba per presumptes delictes d’injúries i calúmnies; l’acusació va guanyar aquest judici, però en un nou fet insòlit el Tribunal Suprem va dictar finalment sentència, el 23 de novembre de 1981, a favor de la defensa. Tres setmanes després un infart acabava amb la vida d’un Sanchis Guarner profundament afectat per la sentència.

blavers1979

Una altra de les fórmules habituals de l’activisme blaver va ser el sabotatge d’actes institucionals i l’assetjament a intel·lectuals i representants electes dels partits d’esquerra. Alguns d’aquests episodis no van passar de ser aldarulls sense massa transcendència, no obstant això va haver uns altres extraordinàriament greus. En no poques ocasions grups d’exaltats van tractar d’assaltar edificis oficials armats amb pals i ganivets, també es van consumar nombroses agressions físiques. En aquest sentit destaquen els esdeveniments ocorreguts en el transcurs de les celebracions del 9 d’octubre de 1979 a València, quan va estar a punt de produir-se una verdadera tragèdia davant la passivitat dels agents de la Policia Nacional. Un episodi particularment revelador és el que va tenir lloc el 14 de juliol de 1980 a la seu de la Diputació Provincial de València; llavors la Policia va detindre a quatre persones aparentment involucrades en una agressió al president de la Diputació que van ser posades en llibertat sense ni tan sols prestar declaració. Aquesta va ser l’única ocasió en què va haver detencions relacionades amb aquest tipus de fets. En definitiva, la connivència entre els violents i les institucions de l’Estat sembla clara en aquest punt. Si a això li sumem que molts avalotadors van quedar clarament identificats en un reportatge de la revista València Setmanal de finals de 1979, la conclusió és encara més evident.

Un últim aspecte del blaverisme que cal apuntar és el de la seua dimensió cultural. Des de mitjans dels setanta es va anar conformant, fonamentalment a València, un dens teixit associatiu. Al desembre de 1976 es funda Promoció de la Cultura Valenciana S.A. (PROCUVASA), entitat de la qual eren fundadors i accionistes figures destacades del empresariat valencià. La direcció de la seu de PROCUVASA, en el número 9 de la calle Cronista Carreres de València, prompte es convertiria en un punt de referència pel blaverisme. Allí es van instal•lar el Consell Valencià -una rèplica fantasma del Consell oficial-, la revista blavera Murta, el GAV, i, a més, en els baixos d’aquesta direcció es situava la seu provincial d’UCD. Per la seua banda, la Federació Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de València (FCECRV), fundada en 1978, seria el paraigua que donaria recer a organitzacions com GAV, el carlista Cercle Aparisi Guijarro, Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat i altres grupuscles del blaverisme més radical.

En un plànol més anecdòtic, hi ha un episodi absolutament delirant que dóna bon compte la malaltissa obsessió del blaverisme per desvincular la llengua catalana de la seva variant valenciana. A principis dels anys huitanta circulava pels ambients secessionistes un tal professor Bernard Weis del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Munic. Aquest senyor enviava ponències a conferències, escrivia articles i fins i tot concedia entrevistes, sempre sustentant les tesis del secessionisme. Doncs bé, a l’abril de 1985 es va revelar que a la Universitat de Munic no coneixien a ningú amb aquest nom, en poques paraules, que l’existència de la suposada eminència era pura fantasia. Per si això fora poc, el professor Weis va assistir, segons Las Provincias, al Congrés de Llengua Valenciana celebrat a Elx entre els dies 17 i 19 de maig del mateix any. Després mai més es va tornar a saber d’ell.

uv1

A partir de la dècada de 1980 el blaverisme, encara que va persistir en les seues activitats violentes, es va canalitzar políticament a través d’Unió Valenciana, partit fundat en 1982 entre altres per Miguel Ramón Izquierdo, últim alcalde de València durant la dictadura. Aquest partit es va presentar en les eleccions de 1982 en coalició amb Alianza Popular, i seria el que acabaria donant al Partit Popular l’alcaldia de València (1991) i la Generalitat Valenciana (1995). En l’actualitat, encara que formalment no està dissolt, el partit ha acabat virtualment fagocitat per un PP que va integrar a molts dels seus dirigents i que va assumir el seu discurs en una versió més ambivalent. El discurs secessionista també ha rebut el suport entusiasta de portaveus de l’establishment madrileny com Federico Jiménez Losantos o César Vidal; així mateix, la Monarquia s’ha obstinat a legitimar-ho en contra de l’opinió de la pràctica totalitat de la comunitat científica especialitzada, així el Rei d’Espanya va concedir a la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana el títol de Real en 1991.

En conclusió, és difícil veure en el blaverisme una altra cosa que un instrument dels sectors tradicionalment dominants de la burgesia valenciana que, estretament vinculats a Madrid, aspiraven i aspiren a preservar la seua hegemonia a qualsevol preu.

Extractat i adaptat per l’autor del seu treball més extens sobre el mateix tema: http://www.rebelion.org/docs/163811.pdf