El mes de juny s’ha inaugurat la línia de tren d’alta velocitat de Madrid a Alacant… La història de l’AVE és la una història d’un despropòsit, la del desficaci espanyol. La línia Toledo-Albacete hagué de tancar-se després d’uns mesos de posar-se en marxa, ja que comptava amb només 9 viatgers al dia dels 2.190 potencials. Aquesta xifra és quasi la del total de viatgers dels sis mesos que portava funcionant. La línia tenia unes pèrdues de 18.000 euros diaris. Durant anys, l’estat espanyol ha estat vanagloriant-se de ser l’Estat amb més quilòmetres d’AVE a Europa, i el segon del món després de la Xina. És obvi, l’AVE és una eina més en la completa radialització de les xarxes de comunicacions a l’estat espanyol. Com va dir Aznar, es tractava de fer una xarxa ferroviària d’alta velocitat que, en deu anys, situés totes la capitals de província a menys de quatre hores del centre de la Península. I això comportava, és clar, la desvertebració d’altres espais… Per exemple, en el cas dels Països Catalans, ara mateix és més senzill anar de Barcelona a Alacant passant per Madrid. Entre Barcelona i Alacant hi ha 540 km en línia recta i el tren, l’Euromed, triga 4h i 45 minuts, però si agafes l’AVE, pots anar de Barcelona a Madrid i tot seguit a Alacant, tot recorrent més de 1000 km en el mateix temps!
Alerta, per als i les que heu llegit fins ací, açò no és un article proAVE!! Tot això està explicat en el llibre “Espanya, capital París”, on el seu autor explica de quina manera l’estat espanyol ha intentat convertir Madrid en la capital total, amb un sistema radial que abraça tant la carretera com el ferrocarril. L’autor, Germà Bel, palesa l’obsessió centralista espanyola, i ho fa tot analitzant la història de les infraestructures dels darrers 300 anys. El llibre dóna un fum de dades, però hi ha coses que no explica…
Germà Bel no explica altres qüestions que potser no li interessen tant… Per exemple, no explica que l’AVE espanyol és la història del despropòsit, no només de l’espanyolisme, sinó també (i sobretot) del capitalisme. A més del projecte de construcció espanyol radial, qui es beneficia del AVE? En primer lloc, Alemanya i l’estat francès que han venut cara la seua tecnologia, Siemens i Alston respectivament, i ha fet que l’estat espanyol augmentara el seu deute. En segon lloc, les empreses concessionàries, les grans constructores, les empreses d’enginyeria i proveïdors varis. I en tercer lloc, polítics corruptes que, és clar, han sabut traure partit de les seues gestions i han cobrat les seues comissions, o han aprofitat per a requalificar alguns terrenys… L’AVE sí ha estat un negoci per a uns pocs, però a costa de la ruïna de la majoria. D’això, se’n diu capitalisme.
Tampoc no explica Germà Bel que l’AVE, per se, fomenta una política de transport que és injusta en termes socials, ja que prioritza la vertebració entre grans ciutats i margina les petites poblacions. Tampoc no s’explica que l’AVE també és injust a nivell econòmic, perquè és inaccessible econòmicament per a una gran part de la societat. I tampoc no en parla dels problemes ambientals que causa aquest tipus de transport: construcció d’infraestructures, consum energètic i emissions de CO2. Tampoc no s’explica que la decisió de tancar línies ferroviàries és un pas més en el desmantellament del transport públic. Ni hi ha cap referència a que la rendibilitat s’utilitza com a argument per a suprimir línies accessibles a la majoria de la població, com ara la línia Xàtiva-Alcoi o Alacant-Dénia, o la no-construcció d’una línia tan necessària com la de Gandia-Dénia.
L’AVE és un paradigma de la bogeria del capitalisme espanyol de les darreres dècades, i no cal oblidar que les burgesies regionals (la d’Alacant i la de Barcelona), l’han aplaudit i se n’han beneficiat.
Als Països Catalans, l’Esquerra Independentista ha d’apostar pel tren convencional, perquè és molt més barat i no requereix inversions tan elevades, i per tant no caldrà endeutar-se. Cal apostar pel tren convencional perquè la factura en consum energètic serà molt més petita (el transport és el major consumidor d’energia primària a l’estat espanyol), les emissions de gasos d’efecte hivernacle seran menors, el nostre territori estarà menys fragmentat i els nostres hàbitats naturals menys deteriorats.
Però tornem al començament de l’article, com deia, fa uns dies es va inaugurar la línia d’alta velocitat Madrid-Alacant. Com sol passar en aquests casos, el primer viatge el van fer les autoritats i tot el seu sèguit de llepaculs. El príncep espanyol, el president del govern espanyol, la ministra de Foment, el president valencià, la presidenta castellanomanxega, com sol passar en aquests casos, esperaven un passeig plàcid i triomfal, i fins i tot, tal vegada, pensaven que en arribar a Alacant, els esperarien centenars de persones per donar-los la benvinguda tal com succeeix a “Bienvenido, mister Marshall”. Tanmateix, el que es van trobar va ser més d’un centenar de persones per escridassar-los i retre’ls l’homenatge que es mereixen. Li podem dir escratx, o escarni públic, o assenyalar els culpables… tant se val! Allò important és fer-ho, eixir al carrer, perseguir els culpables de les retallades i de les privatitzacions. Allò que cal és no deixar tranquils, ni un moment, els responsables de la misèria, que no puguen descansar en pau. Em sent orgullós d’eixes estelades que es van veure en la concentració! Em sent orgullós d’eixos masclets i petards que es van sentir i que van espantar les autoritats! Em sent orgullós d’eixos companys i companyes que van plantar cara a la policia espanyola i que van respondre a les seues agressions! Gràcies per recordar-nos quin és el camí.
*Josep Villarroya i Navarro ès Militant d’Endavant-OSAN
