>> Crònica escrita des de la Palestina ocupada
Roba estesa al vent, el bestiar busca el verd que creix entre les pedres després de les primeres i escasses pluges de l’hivern, el burro descansa abans de començar a treballar carregant pedres d’un lloc a l’altre per netejar i habilitar aquesta part del vessant de la muntanya. Nenes que corren i juguen a l’aire lliure, les seves mares reparen i ordenen les coves i les tendes que la Creu Roja Internacional i les Nacions Unides els han donat. Abu Naser, Abu Ali i el Hajj Issa seuen fora de la cova, observant el magnífic paisatge que ens envolta. Asseguts a l’última muntanya que ens separa de les immensitats del desert del Nakab, el so de trets i explosions constants que ens arriben des de la base militar israeliana m’esclaten a les orelles.
Marrons, ocres, grocs, muntanyes escarpades i rocoses, les llums i construccions de la ciutat israeliana d’Aarat a la llunyania, la línia verda marcada uns quilometres al sud com una pinzellada que dibuixa una carretera, a l’est, la depressió del Mar Mort, i darrere, les muntanyes jordanes. Tot el que observem fins a l’horitzó és el desert de Nakab. Uns estranys cercles i rectangles d’un verd intens em sorprenen; l’hi pregunto a l’Abu Naser, “verdures, hortalisses, arbres fruiters, taronges i llimones” em respon; em recorda a alguna fotografia que vaig veure fa anys, en algun llibre de text de l’escola, el modern sistema de regadiu amb compta gotes, immenses extensions de cultius al desert, “Israel”, afegeix ell. La Sabrina i Um Naser ens porten un té molt dolç i seguim observant el paisatge.
El darrer 8 de novembre de 2009, nou famílies palestines van retornar a la terra de Khirbet Bir al-Idd, a les muntanyes del sud d’Al-Jalil (Al-Jalil és el nom àrab que utilitzarem per referir-nos al nom hebreu de la ciutat d’Hebron), dins de l’anomenada Zona C del West Bank (també anomenat Cisjordània). La història de Bir al-Idd és increïble, els romans ja es van interessar i instal·lar a la zona gràcies a una font que abastia d’aigua tota la regió. El 1948 el pla sistemàtic de neteja ètnica d’Israel, que va destruir més de 800 pobles de la Palestina històrica, també va afectar l’àrea de Bir al-Idd. Garatin, el poble més gran de la zona, va ser demolit el 1948 i els seus habitants van refugiar-se a Jinba, Bir al-Idd i altres pobles del voltant. El 1954, terroristes de l’Hagana (que posteriorment van formar l’exèrcit d’Israel, juntament amb els també grups terroristes Stern i Irgun) van envair Jinba, van assassinar quatre homes del poble, (entre ells el pare de l’Abu Naser) i la seva família va ser forçada a refugiar-se al poble de Yatta. El pare d’una de les quatre dones d’Abu Ali també va ser assassinat el mateix dia a Jinba i la seva família es va refugiar a Dar Airat. Es conserven les restes d’un pou romà i el record nostàlgic de l’aqüeducte que transportava l’aigua a la piscina de Jinba, al peu de la muntanya, fins que el 1985 les 40 cases palestines de pedra que formaven Jinba, tres botigues, una mesquita, la magnifica piscina romana i el mateix aqüeducte, van ser demolides completament per l’exèrcit d’Israel, al·legant que es tractava d’una zona tancada d’entrenament militar.
Els habitants es refugien de nou, molts d’ells per segon cop a les poblacions del voltant com Bir al-Idd, cada vegada obligats a desplaçar-se més al nord. El novembre de 1999 l’exèrcit d’Israel desallotja i demoleix les tendes i les coves que formaven el poble de Bir al-Idd i les 15 famílies que hi habitaven són forçades a marxar novament. Hi tornen el gener del 2000, ja que es neguen a abandonar la terra que legalment els pertany; conserven extensos documents de l’Imperi Otomà i del Mandat Britànic que demostren que en tenen la propietat. Però en uns mesos l’exèrcit i les agressions constants dels colons (matant el bestiar, cremant els seus petits conreus i incendiant les tendes i les coves, atacant-los amb gossos, bloquejant els punts d’accés als camins que connectaven les petites poblacions, contaminant els pous que els abastien d’aigua…) que han ocupat la zona els anys 80 els expulsa novament. Tots ells es tornen a refugiar, als pobles propers de Yatta, Tuwani, Dar Airat, Karmil i Ma’hin.
Després d’una llarga lluita legal, entre advocats i judicis, el gener de 2009 la Cort Superior de Justícia d’Israel declara que els habitants de Bir al-Idd podran tornar a repoblar la zona el juliol del 2009, tot i que tindran prohibit aixecar cases o altres construccions, habilitar un sistema de canalització d’aigua corrent o tenir accés a electricitat. El Hajj Issa ens explica que això els impedirà tenir un mitjà de subsistència i un desenvolupament modern, els impedirà cobrir les necessitats bàsiques d’aigua, sanejament, electricitat i habitatge. Finalment, el 8 de novembre de 2009, deu anys després de ser expulsats, tenen dret i decideixen tornar-hi, repoblant les coves i aixecant precàries tendes de plàstic, i tornen a la vida rural i seminòmada que tenien els seus pares.
En diferents punts del West Bank, poblacions seminòmades similars van ser forçades a desplaçar-se i refugiar-se el 1967, quan l’estat d’Israel, després de la Guerra dels Sis Dies, va ocupar aquestes zones. Tota aquesta àrea forma part de l’anomenda Zona C. El 1993, els acords d’Oslo van donar lloc a la fragmentació del West Bank en àrees A, B, i C. La zona A va passar a estar sota control de l’Autoritat Palestina, és el cas de Ramallah, Nablus, Tulkarem i d’altres ciutats palestines, tot i que només el 17% de la superfície total del West Bank va ser definida com a tal i les incursions de l’exèrcit israelià són habituals. La zona B, amb un 23% del territori, va passar a tenir el control compartit, l’Autoritat Palestina tindria el control civil i Israel el control administratiu. La zona C, que ocupa el 60% del total del West Bank va passar a estar sota control absolut d’Israel, seguint així el procés de neteja ètnica i d’annexió de territori perpetuat per l’Estat sionista.
Des que els habitants de Bir al-Idd van decidir retornar a la seva terra, activistes internacionals d’ISM (International Solidarity Movement) i Ta’ayush els acompanyen i viuen amb ells. Abu Naser pregunta com funciona la càmera de vídeo que B’tselem els ha donat perquè puguin gravar els atacs dels colons. Les seves mans fortes i gastades juguen amb els botons i fem prove;, el Hajj Issa grava el desert i als nostres peus les tendes desordenades que ara formen l’antic poble de Jinba. Una organització espanyola ha finançat els quatre dipòsits d’aigua dels quals s’abasteixen, i Ta’ayush ha instal·lat una petita placa solar per recarregar els mòbils i la bateria de les càmeres de vídeo. Abu Naser surt cada dia amb els primers raigs de sol a pasturar les ovelles, porta la càmera de vídeo penjada al coll, i activistes l’acompanyen. En els 40 dies que fa que estan aquí han estat agredits i atacats pels colons que els envolten, pel sud l’assentament Lucifer i pel nord Magen David (també anomenat Mitzpeh Yair), intentant impedir que tornin a repoblar la zona. Aquestes agressions han donat lloc a enfrontaments amb els soldats que en diferents punts els controlen. El Hajj Issa remarca que no té por, “dormo tranquil dins la cova, és la meva terra”; “mira els colons”, diu, “tanques i serveis privats de seguretat envolten i patrullen els assentaments contínuament i segueixen tenint por, jo tinc l’ànima neta, és la meva terra, ells són els ocupants, els sionistes colonitzadors d’Israel, els lladres, els assassins”.
El 4 de gener de 2010, l’administració israeliana a Al-Jalil i el seu exèrcit arribaren a Bir al-Idd amb papers que declaraven totes les tendes de Bir al-Idd il·legals, i que aquestes han de ser desmuntades, en cas contrari els bulldozers de l’exèrcit les demoliran. La població ha de limitar-se a viure a les coves que van ser destrossades l’any 2000 pel mateix exèrcit. Aquesta nova sentència ha estat portada a judici novament per les famílies de Bir al-Idd. El jutge ha posposat el cas. La lluita legal no ha acabat i l’Estat d’Israel intentarà, mitjançant tots els mecanismes possibles, expulsar novament la població de Bir al-Idd.
Abans d’aixecar-nos per seguir treballant, i després de tres gots de te ensucrat, Abu Naser em mira i em remarca, “si no fos per vosaltres, no estaríem repoblant de nou la nostra terra. Vull morir a la meva terra, ara ja no m’obligaran a marxar”.
