Com valores les mesures econòmiques dels governs centrals i autonòmics/regionals? Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?
Crec que és evident que hi ha un marcat caràcter de servilisme de classe en les mesures del Govern. En línies generals, s’ha evidenciat que contra l’aparent lògica neoliberal que defensa la no-intervenció dels estats a l’economia, l’Estat ha esdevingut, arreu del món, la principal salvaguarda d’aquests interessos legislant a favor seu.
Borja Garcia és militant d’Endavant-OSAN a l’Alacantí i Bomber.
Si fem un repàs ràpid a les mesures aplicades, podem apreciar el caràcter de l’actual Govern. Així, sobre el tancament d’empreses, en compte de prohibició dels acomiadaments i assumpció de pèrdues temporals per part de les grans empreses, s’aposta per la flexibilització dels acomiadaments, ERTO massius i dobles pèrdues de l’Estat: per l’assumpció d’aquests ERTO i per la no cotització de les treballadores a l’atur. En definitiva, una nova crisi i un nou rescat, aquesta vegada d’empreses de producció privada, sense situar damunt la taula cap proposta alternativa de creació d’una banca pública, de recuperació dels milers de milions del rescat bancaris o d’impagament del deute amb la UE.
En una conjuntura on pareix evident també que l’economia és política, no veiem propostes de nacionalització de sectors estratègics (telecomunicacions, energies o transports), recuperació de serveis privatitzats (sanitat), internalització de sectors (serveis socials, residències de majors, lleure) o programes de des-terciarització de l’economia, tot incentivant el treball i la protecció de sectors com els de la producció agroalimentària o algunes indústries claus. Mesures totes elles necessàries per a ressituar el debat de fons que pretesament s’ha oblidat: necessitem una economia planificada i organitzada al servei dels interessos generals de les persones, un model de control dels mitjans de producció que pose al centre la reproducció de les nostres vides per damunt dels interessos del capital.
No s’han situat damunt la taula tampoc mesures de protecció reals cap a autònoms (i ací, desgraciadament, en termes estrictament legals s’hi inclouen falsos autònoms que són realment assalariats) que no passen per l’endeutament i la pèrdua generalitzada de capacitat adquisitiva. Al mes de març, molts dels sectors no afectats directament per l’estat d’alarma però sí indirecta, han pogut rebre ajudes d’entorn els 600 euros només si han justificat pèrdues d’un 70% respecte de la mitjana dels sis mesos anteriors, i, a més, han hagut d’enfrontar la quota d’autònoms. És a dir, famílies que poden haver passat d’ingressar al voltant de 1.000 euros nets mensuals (amb sort) han passat a cobrar-ne al voltant de 300. I, ara, les noves propostes són més endeutament, i extraure diners dels plans de pensions.
Quant a les mesures relatives a l’habitatge, de forma cínica i gairebé ofensiva es parla de la protecció de les persones que no podran pagar l’habitatge però també de la protecció dels xicotets propietaris rendistes, com si aquests foren un col·lectiu amb necessitat que l’Estat els protegisca. A més a més, les mesures del govern passen per l’endeutament a llarg termini, balons fora per a la crisi que vindrà. Només la suspensió del pagament d’hipoteques i lloguers a famílies i persones és una mesura eficient de protecció.
Respecte de les mesures de protecció de les treballadores de la llar, aquestes són igualment insultants. Ajudes de 430 euros per a les treballadores amb contracte quan es tracta d’una faena desenvolupada majoritàriament per dones migrades sense cap contracte de treball.
I quant a la intervenció del Govern autonòmic valencià, ha quedat ben clara al servei de qui se situa. Com és possible que s’estiga invertint en la construcció provisional de tres hospitals de campanya mentre que existeixen hospitals i clíniques privades que ja disposen de l’equipament i el personal necessari i no s’han recuperat? Com pot ser que totes les residències geriàtriques no hagen estat immediatament expropiades i fetes públiques i només es plantege una intervenció orientada a la gestió de la crisi, quan una de cada tres morts que es produeixen tenen lloc a les mateixes? Doncs, justament, perquè, ni ara ni mai, el Govern del botànic ha sigut més que un gestor del Govern central, mancat de tota sobirania.
Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?
Crec que ofereix oportunitats. És evident que el marcat caràcter de classe d’aquesta crisi sanitària ha ressituat la necessitat de les treballadores d’organitzar-se com a ferramenta de protecció. Mai, des de feia temps, s’havia vist una dicotomia tan evident entre capital i vida. El conflicte capital-treball posa a ulls de la classe treballadora tres qüestions clau:
- Els empresaris, que ens exploten i que mai han socialitzat els seus beneficis, han tardat poc menys d’una setmana en col·lectivitzar les seues pèrdues.
- Independentment de les simpaties o no que ens genere un empresari, la relació amb els seus treballadors és irreconciliable en termes de lògica de classe, i este conflicte es fa evident quan el manteniment de la producció i del benefici estan per damunt de la salut i la vida, literalment, i
- El centre de treball no funciona sense les seues treballadores, la qual cosa pareix una evidència però, fins fa no res, pareixia que era sense l’empresari que no funcionava la producció. Caldria preguntar-se amb quina absència es fa inviable el manteniment de la producció, si amb la dels consells d’administració o amb la de les treballadores.
Enfront d’aquesta situació, els sindicats majoritaris (CCOO i UGT sobretot), segueixen inserits en lògiques pactistes amb la patronal i negociacions a l’esquena de les seues afiliades, la qual cosa pot generar una situació de descontentament generalitzat en sectors marcats per formes històriques de treball estable, que fins ara havien dominat i que s’haurà de veure cap a on es recondueix.
D’altra banda, és evident que només els sindicats combatius com la COS han sabut donar resposta a les necessitats de la nova configuració de la classe treballadora: assalariats marcats per la temporalitat, la desorganització, la desprotecció i la vulnerabilitat troben que les lògiques d’aquests sindicats sí que responen a les seues realitats. Crec que ha sigut especialment destacable, a més, pel que fa a la quantitat de recursos que han situat al nostre abast per respondre a l’allau de reials decrets que es publiquen setmanalment.
Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?
Des de diferents perspectives. En l’àmbit sanitari, s’ha vist que afirmar que retallar la sanitat mata és més que una consigna contra les privatitzacions i les retallades. Sense aquestes, amb la inversió corresponent i amb un programa de salut pública no inserit en la lògica capitalista, tot fa pensar que podríem haver afrontat la crisi sense que estiguera en risc la saturació i bloqueig del sistema de salut.
Des d’una perspectiva feminista de classe, hem d’emfasitzar que parlar de serveis socials vol dir parlar de dones de classe treballadora. Infermeres, netejadores, cuidadores de persones majors, malalts i dependents; treballadores de la llar o treballadores socials. Tots sectors on la divisió sexual del treball accentua que les dones treballadores siguen novament les més afectades a aquesta crisi: per l’extensió de les seues jornades de treball i sobretot perquè, sense els EPI adequats, personal suficient i condicions dignes, s’exposen més que qualsevol altre sector als contagis.
Vull parar atenció també en les emergències i la protecció civil, sector on treballe com a bomber, i que pense que s’enfrontarà previsiblement en els anys pròxims a una sèrie d’agressions que caldrà confrontar a causa de l’intrusisme professional que la militarització de la resposta a les emergències puga tindre. El desplegament de l’UME, encara que és del tot innecessari i ineficient, justifica la despesa militar, justifica també la presència de l’Exèrcit al carrer, furta competències al treball públic, precaritza la professió i, de pas, pressiona, a la baixa, les nostres condicions de feina.
Per últim, caldrà exigir responsabilitats per com la crisi de la Covid-19 està afectant les persones majors. Crec que és dramàtic i indicatiu de la baixesa moral del nostre model de societat que una de cada tres persones mortes per coronavirus siguen persones ingressades en residències geriàtriques. Per no parlar de totes aquelles que moriran soles a les seues cases perquè ni tan sols tenen famílies amb recursos econòmics per atendre la seua cura. És el capitalisme espanyol en la seua màxima expressió: generacions de postguerra, que des del seu patiment i la seua lluita han aconseguit molts dels drets que encara gaudim, abandonades a la mort.
Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?
Crec que la nova recessió ja caminava cap a nosaltres; el que em preocupa és com aquesta crisi epidemiològica puga accelerar les conseqüències almenys en dos sentits:
D’una banda, plou sobre mullat, i aquesta onada d’acomiadaments massius i la paralització de l’activitat econòmica en sectors claus dins el model productiu dels Països Catalans, com ara el turisme, cau damunt d’una realitat on ja s’hi havien estructuralitzat els efectes de la darrera crisi de l’any 2008. Per exemple, aquesta nova crisi recau sobre uns nivells d’atur estructural que volten el 14-15%, mentre que l’any 2008, a l’inici de la darrera crisi, l’atur se situava al voltant del 8% (i superava el 25% el 2012). Per tant, podem esperar efectes devastadors sobre les nostres condicions materials de vida, que només podrem combatre des de l’organització i l’articulació de propostes polítiques que, des de la unitat de les classes populars, plantegen una alternativa socialista i feminista al model productiu vigent.
D’altra, hi ha elements d’aquesta nova crisi que vindrà que eren inexistents fa només una dècada.
En primer lloc, el possible desmembrament de la Unió Europea, incapaç de donar una resposta de conjunt a la crisi, tot deixant l’aplicació de mesures de control als estats i amb fortes tensions internes.
En segon, la presència del feixisme dins de les institucions i als carrers, on confronta ideològicament amb un projecte socialdemòcrata que està fracassant a ulls dels sectors que transformaven la mobilització en vot a la darrera crisi, amb els perills d’auge d’extrema dreta que això comporta. No podem permetre que la proposta més anti-UE, «antisistèmica» discursivament i disruptiva la capitalitze el feixisme.
En tercer lloc, la dimensió bèl·lica que l’Estat espanyol li ha donat a aquesta crisi, amb una forta recentralització i amb la militarització de la resposta a les emergències i les tasques de protecció civil. Fins a l’extrem que ja es pot veure l’Exèrcit vetllant per l’ordre públic i practicant detencions, en el marc d’un escenari que ha normalitzat la seua presència i ha transformat l’estat d’alarma en un estat d’excepció. La qüestió ací és que, en pocs dies, s’ha interioritzat que els alts mandataris de l’Exèrcit i les forces i cossos de seguretat s’adrecen a una població atemorida per a respondre a una crisi. I aquesta normalització pot ser igualment vàlida en el context de crisis no sanitàries, si la salvaguarda dels interessos econòmics o la unitat de l’Estat així ho requereixen. Això marca definitivament la nova crisi que vindrà.
I, per últim, la preponderància d’idees que recorden a velles formes del feixisme i es combinen amb altres mesures i característiques pròpies del capitalisme del segle XXI. Parle ací de fenòmens com la delació dels veïns i veïnes, els abusos policials encoratjats per la gent des dels balcons. També del mateix confinament i la reclusió a casa com a mesura que mai havíem viscut i el pes que el distanciament social i les mesures de «protecció» puguen tindre sobre el restabliment de drets fonamentals: manifestació, vaga, organització o reunió. I com tots aquests s’interrelacionen amb tesis que, des del darwinisme social, parlen del sacrifici de les persones majors que ja han viscut prou, o incideixen en la geolocalització dels telèfons mòbils o els anomenats DNI vírics. Combinat, alhora, amb la construcció d’un relat racista i imperialista que culpabilitze la Xina de les conseqüències d’aquesta crisi, al mateix temps que normalitze també el tancament de fronteres.
