Des de principis de la dècada dels noranta, la creació de noves cooperatives havia experimentat una tendència decreixent que va començar a revertir arrel de la crisi econòmica de 2007. Ara bé, tal com assenyala el soci treballador de la Ciutat Invisible i membre del consell rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya Ivan Miró al darrer número de la revista Nexe. Quaderns d’autogestió i economia cooperativa , aquest ressorgir del cooperativisme no té tant a veure amb el que podia haver representat en els seus orígens, “la voluntat d’afrontar –de forma col·lectiva, autoorganitzada i democràtica- aspiracions i necessitats de les classes populars”1, com sobretot amb estratègies d’autoocupació i realització professional en una època de desballestament de l’ocupació. Però aquests arguments, que són molt legítims, no tenen res a veure amb una idea prou estesa segons la qual la fórmula cooperativa és un instrument que, per si mateixa, ens permet dibuixar un futur superador del capitalisme.
La Fraternitat de la Barceloneta (1879)
Fins el 17 de febrer, el vestíbul del Museu d’Història de Catalunya acull l’exposició “Catalunya, terra cooperativa”, una petita exposició d’accés lliure que fa un recorregut històric de la presència del cooperativisme al Principat de Catalunya (per aquells a qui no els sigui possible desplaçar-se fins a Barcelona, aquí podeu trobar-ne una recreació molt completa). Dividida en tres grans blocs temporals -Ahir, Avui, i Demà- dels quals ens sembla que el primer no només és el més extens sinó també el més interessant, l’exposició defensa la hipòtesi que el Principat ha estat un dels territoris on el cooperativisme com a instrument col·lectiu de resistència a la privatització d’allò comunal per part de l’estat liberal ha germinat amb més potència.
Catalunya, al costat de les pioneres Anglaterra, França o Alemanya, va tenir la seva primera cooperativa de producció el 1840 amb la Societat Mútua de Teixidors, però va ser sobretot a partir dels anys seixanta que es va començar a generar un discurs sobre el cooperativisme. Un dels espais polítics que va encetar la reflexió al voltant d’aquest fenomen va ser la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, que arran de la celebració del seu Primer Congrés Obrer Espanyol el 1870 es va preguntar-se si el cooperativisme podia ser entesa com un instrument més en l’estratègia d’alliberament de la classe treballadora. Malgrat que gent com en Josep Roca i Galès van defensar-ne la seva validesa, d’aquest Primer Congrés no se’n va sortir amb un compromís absolut en el desenvolupament del cooperativisme arreu, i si va haver-hi prou acord en la projecció de les cooperatives de consum o de mutualitat, les de producció no van rebre’n el seu aval.
Les cristalleries de Mataró durant una visita de Macià el 1933
A partir d’aleshores, el cooperativisme es va anar estenent: les cooperatives de producció anaven del camp al mar, passant per la fàbrica; les de consum s’estenien i s’enxarxaven amb els productors; les mutualitats miraven tant per la salut com per l’educació de grans i petits. Però va ser a partir dels anys vint del segle següent que la força del cooperativisme es va començar a fer sentir amb més força. I, a partir de la instauració de la Segona República el 1931, la imbricació del món cooperatiu amb l’administratiu va permetre entrar en el què l’exposició qualifica de l’era d’esplendor cooperativista i on, gràcies a una regulació legislativa que mirava amb bons ulls aquesta pràctica comunitària, el seu avenç va ser major. De totes maneres, no serà fins que el feixisme trenca les regles del joc el 1936 que el cooperativisme farà possible reptes històrics com el d’una concentració cooperativa que havia de facilitar la relació entre cooperatives i millorar-ne els serveis.
Amb la dictadura, el ric univers cooperatiu construït els darrers cent anys va rebre un cop mortal. No només la majoria de cooperatives van anar desapareixent sinó que, les que restaven dempeus, s’havien de vincular forçosament al règim institucional franquista. Però A partir de mitjans dels anys setanta, projectes cooperatius de caràcter divers van començar a emergir de nou, alguns debats profunds de cent anys enrere tornaven a posar-se sobre la taula, però mirats des d’avui no sembla que aquelles iniciatives, de forma general, hagin modificat gaire el sentit general de la història. Potser, ara que ens trobem en un nou moment de crisi del capitalisme i que es torna a parlar de cooperativisme, ha arribat l’hora de plantejar de nou des del conjunt de les forces transformadores, quin paper podria jugar aquest instrument en la lluita per l’emancipació de la classe treballadora i del conjunt de les classes populars.
1 Miró, Ivan; “Catalunya coop 2025. Bases per a una política econòmica cooperativista” dins Nexe, nº 43, p. 14.
(Foto de Capçalera: Socis de la Lleialtat de Gràcia el 1902)
