Decidir al marge de la joventut
Aquesta setmana, CiU ha vetat la presència d’Arran al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb l’excusa que Arran en realitat eren les joventuts de la CUP. Tot i que aquesta afirmació no és certa, sí que és cert que ambdues organitzacions comparteixen idèntiques coordenades ideològiques. D’altra banda, molts mitjans que s’han fet ressò de la notícia han obviat que la resta de joventuts polítiques sí que hi estan representades, a través del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Arran era l’única organització juvenil, de base, que no viu de les subvencions públiques, que havia estat convidada a formar part d’aquest organisme.
El vet és no només una censura a determinades posicions polítiques sinó també un menyspreu a l’autoorganització i els punts de vista independents del jovent. Mentre el jovent ocupi una posició subordinada als plantejaments dels pròcers del catalunyisme, subvenció i cap problema. Aquesta és una editorial incòmoda, ja avisem, sobre un tema del que se n’ha escrit poc però se n’ha parlat, de sotamà, força.
En l’agitada política principatina el jovent sembla haver estat foragitat de la centralitat política de la contestació social. És comú la visió en la gent que ha participat d’actes de l’ANC o del Procés Constituent que la mitjana d’edat dels participants és molt alta. En definitiva, que la gent jove no s’implica en aquestes activitats polítiques. Més enllà d’aquestes dues organitzacions i els seus lògics esforços per a atraure gent jove, cal prendre en consideració aquest fet, que conté profundes implicacions.
En primer lloc, l’ambient que bona part d’aquest activisme respira és el de fer ara realitat allò que abans no s’havia pogut fer realitat. La generació de l’autonomisme demana poder rectificar el rumb. Però alhora demana poder-lo rectificar fent en molts casos bandera d’allò que les joves generacions més els han criticat. El consens per decret, l’apel·lació a una unitat i uns models de reivindicació més basats en la mitologia que no en la realitat històrica, i l’obsessió perquè ningú se surti del guió que ara toca són la identitat organitzativa dels caps pensants que es propaga àmpliament entre els seus seguidors.
La desconnexió és absoluta quan davant la repressió s’opta per callar. Que és el que sistemàticament han fet molts d’aquests pròcers i autoanomenada “societat civil” amb els centenars de detencions per motius polítics dels darrers dos anys. La desconnexió és absoluta quan es silencien iniciatives com Som Cims i en canvi es perpetren publirreportatges de totes les enceses d’estelades d’espelmes del Principat. Un silenci que no només és degut a la incomoditat que la proposta de Països Catalans genera al regionalisme, sinó que també és degut a la desconfiança envers un moviment i un fenomen que ni controlen ni actua sota la “lògica del consens”. La desconnexió és tan absoluta que, segons les enquestes, si només votessin els menors de 35 anys la CUP seria la segona força del Parlament del Principat.
La generació dels que tenen pressa diuen que volen deixar un país millor per al jovent, però alhora no deixen que aquest jovent pugui dir com vol que sigui el país del futur.
