El divendres passat gran part de la població ens aixecàrem esperitats del sofà, un cop l’informatiu va acabar amb la darrera notícia: el TSJC donava dos mesos a la Generalitat per aplicar el castellà a les escoles catalanes com a llengua vehicular, pretenent així, que ambdues llengües tinguin el mateix tractament a l’hora d’impartir matèries als centres educatius del Principat. Diferents veus s’han sumat, sobretot via internet, demostrant què és possible l’aixecament popular si ens toquen dos aspectes imprescindibles per ser poble; la llengua i l’escola.
Aleshores depèn de com bufin els vents, si ens inunda un ventada de ponent, seca i carregada després d’haver travessat la península, la nostra feina serà feixuga, però la consciència haurà ser la de mantenir-nos ferms per defensar la nostra Escola, que és i ha de ser la pública, la catalana i la del Poble. Tant si les amenaces fan fum o no, les cendres del foc ens han de servir per no distreure’ns, pensant que ja ho tenim tot fet. Anomenar d’èxit la política d’immersió lingüística em sembla desproporcionat i denota poc respecte i falta de sinceritat. Hem de treballar en equip; des de les docents, passant pels alumnes i famílies, fins a les facultats de formació del professorat, per tal de fer-nos una autoavaluació transparent i sincera, tenint en compte que al llarg de tota la cadena d’engranatge educatiu hi trobem diferents senyals que ens alerten del risc de patir una davallada significativa en l’ús i, sobretot, del mal ús del català.
Fins i tot el gos pigall, instruït per conduir les persones cegues, desacata les ordres i es rebel·la contra l’usuari, que el porta i no hi veu, perquè té la capacitat de decidir davant el perill quina és la millor opció. I d’aquesta reacció se’n diu desobediència intel·ligent. Actitud que hem de tenir clara davant d’aquest atac lingüístic què, mitjançant l’educació, no pot tenir més objectiu que debilitar-nos com a Poble.
Educar és un conjunt de diferents factors i, ara més que mai, fer de Mestra implica una ideologia i una actitud, una predisposició i un inconformisme; i, al mateix temps, unes bones dosis d’empatia, humilitat, tolerància i solidaritat. I aquesta és la nostra herència avui, la de prendre consciència i fer reviscolar la llengua arreu dels Països Catalans, apostant per la pública, perquè és la del Poble. I seguir construint un model d’aprenentatge capaç de fer créixer noves generacions compromeses amb el món i la seva Terra. Quan l’educació és la base per canviar la societat, l’escola ho ha de reflectir integrant tots aquells elements d’aquesta, per tal que els aprenentatges promoguin el desenvolupament individual i alhora el col·lectiu. Els i les alumnes han de poder aprendre en un entorn real i on, mitjançant les pràctiques educatives, s’hi enforteixin els pilars més bàsics, recuperant l’esperit crític i revolucionari.
*Maria Freixas i Alió és mestra i militant de l’esquerra independentista