L’infern és ser un porc, saber-ho
i veure’s tractat com un home digne.
Blai Bonet
Rafel, la fel no et deixa veure el bosc.
Les soques vives, mig escantellades,
tenen les fulles dretes —no debades,
d’ençà que et proclamares guardabosc.
El bosc no et deixa veure els arbres, Fel,
que al teu redol acullen altres arbres.
I tu et disfresses amb odis macabres
de gran prohom i d’enviat del cel.
Ets un catòlic emboirat, Rafel!
Tu dius que matar un arbre és un no res,
i ho dius en castellà per IB3.
Infectes la mentida dins l’arrel.
Camines barres baixes, Rafelet.
Enfloques que fer un llaç de quatre barres
és fer de radicals i de bandarres,
que és fer política d’un altre indret.
Pel bosc ja hem vist, Rafel, que tens més barra
que seny, amb el teu aire monacal.
Tu vols just dues barres, general!,
vols matar el jonc i fer de botifarra.
Tu que ets d’aquella vall de Tramuntana,
on saben que ton pare era el Cantante,
i ara, mig murri, crides ¡Adelante!
i avises amb els ulls que ets tu qui mana.
Què vols, diners i autos?, obres d’art?
O et fa vergonya i prou ser català?
T’ho han dit el teu Delgado, el teu Bauzà,
que cal tacar de lila l’Estendard?
Ja em pots obrir expedient, tu, Rafelot,
que ets tu, amb els teus, qui ha renegat del bosc!
Mes, davall els teus peus, el sotabosc
és viu sota la fel de l’ocellot.
Dia vindrà que la cançó del bosc,
que farà arrel tot i la fel de l’urna,
oblidarà el teu nom, petita espurna
que dura tant com premsa en un quiosc.
Carles Rebassa, per a l’Accent
