Més de dos milions d’euros d’inversió en publicitat, setmanes senceres amb el tema als principals mitjans de comunicació, vot per internet i una setmana sencera per a poder votar no han servit per aconseguir mobilitzar la ciutadania en el referèndum sobre el futur de la Diagonal. Amb només un 12,17% de participació, l’opció que s’oposava frontalment a les propostes de l’ajuntament -i que havia estat deliberadament ocultada en tota la propaganda institucional- ha escombrat amb un 79,84% dels vots.
De fet, només 34.757 ciutadans han refrendat alguna de les dues opcions que defensava el govern municipal. El cens electoral era de més d’1.400.000 ciutadans. La inevitable comparació amb les xifres de les consultes sobiranistes, sense suport institucional ni grans despeses econòmiques, amplifica el rotund fracàs de l’ajuntament barceloní. Aquest resultat ha suposat un cop molt dur pel PSOE, i s’ha cobrat el càrrec de Carles Martí, autèntic home fort de l’ajuntament des que Hereu n’és alcalde.
La reforma de la Diagonal va ser proposada pel PSOE com una de les accions per a remuntar la davallada en les perspectives electorals a la ciutat (vegeu L’ACCENT 172). El setembre de 2008 l’equip de govern ja va portar al Ple la proposta d’iniciar-ne els tràmits. Per aconseguir l’aprovació del procés feia falta els vots d’ERC, ja que l’oposició de CiU i PP era frontal. Els republicans van posar com a condició la realització d’una consulta per saber l’opinió de la ciutadania. Per a poder complir amb aquest acord sense plantejar un referèndum de sí o no, es dissenyaren dues opcions transformadores: convertir la Diagonal en un bulevard (opció A) o bé en una rambla (opció B). La opció C, ocultada deliberadament en tota la campanya, consistia en que es rebutjava qualsevol de les propostes presentades.
Ràpidament el procés participatiu va derivar en un referèndum sobre l’actuació de l’equip de govern. Així ho van entendre tant CiU com el PP, qui amb els seus altaveus mediàtics van fer campanya activa pel vot a la opció C, atiant tant el rebuig a les formes de govern del PSOE com també el rebuig a les polítiques de limitació del trànsit privat. Precisament per aquest motiu, la postura d’ERC fou més ambigua, mentre que PSC i ICV defensaven l’opció de transformació, i especialment aquesta darrera l’opció pel tramvia. Per la seva part, la CUP optà per fer una reflexió més de fons tant sobre el model urbanístic i de mobilitat com sobre les polítiques de participació. Així, criticava que no s’abordés a fons un model de potenciació del transport públic i denunciava les maniobres especulatives que al voltant de la reforma s’estarien produint a l’àrea dels Encants o el procés de turistificació intensiu que pretenia dur a terme la recentment creada Diagonal Centre Shopping Line. Finalment, la CUP proposava que s’apliqués el model de consulta a altres aspectes de més impacte polític que tècnic, com la proposta de Jocs Olímpics d’Hivern o l’ordenança del civisme.
També la potenciació del tramvia ha generat polèmica no només entre els partidaris de no limitar el trànsit privat, sinó també en sectors socials partidaris del transport públic. La gestió del tramvia a Barcelona és duta a terme per una empresa privada, Tram SA, a diferència d’autobusos i metro, gestionats per l’empresa pública TMB. Durant el procés, diversos grups denunciaren que Tram SA havia finançat els 200.000 euros del cost del vídeo promocional de les opcions A i B, i s’aixecaren sospites sobre el finançament d’aquesta empresa a col·lectius que feien campanya a favor de les opcions A i B, com la Plataforma pel Transport Públic. Les crítiques a l’aposta exclusiva pel tramvia també foren de caire tècnic, ja que l’espai ocupat per aquest no permet cap altre ús, a diferència de l’ús dels autobusos o la possibilitat de construir un metro que ressegueixi l’avinguda. També es denuncià que en els projectes es computava tot l’espai de circulació dels tramvies com a zona verda.
Les incidències i la poca fiabilitat del procés de votació electrònica han estat un dels elements més qüestionats del procés. El sistema ideat per l’empresa Indra provocava constants caigudes de funcionament, com la que va afectar al propi alcalde. D’altra banda, per a votar per internet era necessari només el NIF i la data de naixement, amb la qual cosa se sospita de nombroses suplantacions de personalitat. El propi Miquel Soriano, un dels tres membres de la comissió d’auditoria de la consulta, va reconèixer en una entrevista a Vilaweb que el sistema no seria vàlid en unes eleccions convencionals i que s’havia escollit tan insegur per a facilitar la participació.