De matinada, com sempre, arriben els àngels de casc, porra i pistola i comença la recerca de qualsevol persona que pugi explicar que passarà en unes hores. Som a Eko Camp (Nord de Grecia) i després d Idomeni ara toca a aquests no refugiats i refugiades convertir se en nímeros en un camp militar a prop de Tessalònika.
Families i vides senceres embarrancades en un espai on el temps avanca molt poc a poc i on la certesa no existeix. Una única idea, arribar a un lloc segur amb un futur. No és tasca fàcil, governs europeus han acordat i recordat a aquests no refugiats i refugiades que la fortalesa permet el mercadeig i el moviment de mercaderies, però una altra cosa ben diferent son les persones…i mes si son pobres i fugen de guerres.
Eko Camp, on la presencia de voluntaris i voluntaries catalanes és tan gran, es desperta enfrontant el desallotjament amb una pancarta en català i una cançó de resistència de txarango. Una tenda en flames expressa la ràbia pel que les forces del desordre farà inevitable.
Comencen les detencions, les retencions i els trasllats a comissaria de Polykastro de tots i totes les voluntaries. No es volen imatges. Les imatges es multipliquen llavors.
Són molts mesos on els voluntaris i voluntàries catalanes han construït colze a colze amb voluntaris i voluntàries de tot el món i, sobretot, amb els no refugiats i refugiades l’Eko Project, un espai on es cuina, s’educa i es crea comunitat, llaços d’amistat, de companyerisme, de solidaritat entre els desheretats i desheretades de la terra.
Les bosses es comencen a acumular, els autobusos comencen a arribar i els que seran desallotjats es comuniquen amb els voluntaris i voluntàries per aconseguir saber on aniran exactament i en quines condicions estaran.
Les llàgrimes no deixen de córrer, son molt mesos de compartir tragèdia europea, de realitzar una tasca que només el poble acaba realitzant, donat que els governs no només miren a un altre costat sinó que el seu únic interès és invisibilitzar una vergonya que difícilment serà esborrada.
Estem a 13 de juliol de 2016, la Unió Europea tracta a les persones que busquen refugi com a simples delinquents llançats a la seva mala sort en un camp militar. Sense menjar adequat, sense escola pels infants, sense metges i sense cap tipus de suport psicològic.Aquest es la seva Europa, la nostra avui esta desallotjada i detinguda. Ells tenen la forca, nosaltres la humanitat. Ells han elegit, nosaltres també.Millor tenir mala reputació que mala consciència.*Josep Garganté, des d’Eko Camp, Grècia. + Info: El regidor Josep Garganté explica des de Grècia el desallotjament del camp de refugiats d’Eko
