El dramaturg i director Jordi Casanovas clou la seva trilogia dedicada a pensar Catalunya amb Vilafranca. Un dinar de festa major. Estrenada a principis d’any justament a la capital de l’Alt Penedès, aquesta obra té la peculiaritat de ser una coproducció de l’Ajuntament de Vilafranca i els Teatres Amics, una associació que agrupa l’Atlàntida de Vic, l’Atrium de Viladecans, el Kurssal de Manresa, el Teatre-Auditori de Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers, la qual cosa ha permès capgirar el recorregut habitual de les obres de teatre principatines, que arrenquen a Barcelona i, si les coses han anat prou bé, giren una mica per algunes capitals de comarca. En aquesta ocasió, l’obra ha estat presentant-se en indrets on pràcticament només hi arriba allò que comercialment ha estat un èxit a Barcelona, i no ha estat fins més de mig després, que l’obra a arribat al Teatre Lliure de Montjuïc.
A la primera part de la trilogia, Una història catalana, l’acció es desenvolupava entre finals dels anys setanta i les olimpíades i tenia per protagonistes personatges que podríem situar als marges -des del barri de La Mina de Sant Adrià del Besòs a un poblet d’una vall verge del Pallars-; a la segona, Pàtria, els protagonistes eren la classe política i periodística en un escenari de crisi que obria la porta a qüestionar-ho tot; ara, en la tercera i darrera part, l’acció és desenvolupa durant el dinar de la Festa Major de Vilafranca del 1999.
Vilafranca. Un dinar de festa major arrenca al patí d’una casa de Vilafranca del Penedès per Sant Fèlix, on s’hi han aplegat un matrimoni benestant d’una cinquantena d’anys -Manel Barceló i Marta Angelat- amb dues filles i un fill -Lluïsa Castell, Àurea Márquez i David Bagés- i les seves parelles -Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. Aquesta primera escena, que clourà amb una fotografia de família de record, serveix com a presentació dels protagonistes adults de l’obra. A l’escena següent, l’escenari segueix sent aquell mateix pati, però ara som a l’any 1999, el matrimoni benestant és vell, i a la festa s’hi han afegit un parell de nétes -Georgina Latre, Vicky Luengo- i un amic, en Marc Rius. De fet, l’avi no només és vell, sinó que a més té alzheimer, i aquesta incapacitat per decidir sobre l’herència (un parell de cases i un petit terreny amb vinyes), i el desvetllament dels obscurs moviments per anar-se distribuint el patrimoni, serà l’espurna que farà saltar pels aires el fràgil equilibri familiar i emergir les múltiples diferències entre els diferents nuclis familiars i a l’interior d’ells mateixos, a més de ser també el moment del canvi d’escenari on es desenvolupa l’acció, que passa ara al menjador interior de la casa. Ja dins de la casa, serà impossible que s’imposi la voluntat general que el conflicte latent no esclati i, en acabat, un nou ordre igual d’inestable i potencialment conflictiu prendrà el relleu al ja mort.
L’obra, ho acabem de veure, es desenvolupa en dos escenaris: un pati de rajoles amb cadires i taules d’exterior, senzill i efectiu, i un d’interior, amb una taula ben llarga ocupant el centre de l’escenari, il·luminada per una llum massa freda que dificulta l’ambient íntim i alhora tancat o inclús claustrofòbic que potser hagués ajudat a incorporar-se al dinar, a seure a taula. El canvi d’escenari i algunes aturades al desenvolupament lineal de la història per incorporar-hi breus flashback que aporten informacions complementàries del passat de la família van acompanyades d’una música composada per a l’ocasió per la també penedenca Anna Roig. Una música que, segons el meu parer, és supèrflua perquè és reiterativa, perquè subratlla emocions intenses que volen aire i silenci.
M’explico: Vilafranca. Un dinar de festa major, tot i que toca nombrosos temes, té com a objecte central la família i les tensions que hi niuen, un material que, quan es treballa bé -i aquí està ben treballat- remou el més íntim i profund de cadascun de nosaltres. I optant per tancar les escenes, emocionalment potents bona part d’elles, amb música -i lletra- que busca burxar en aquest estat anímic, em sembla que no afavoreix la reflexió profunda sobre d’aquells estats d’ànim, sinó la llagrimeta fàcil, un objectiu que estem segurs que no és el desitjat. Perquè si aquest fos l’objectiu, no hagués calgut fer una molt bona feina de guió i de dibuix dels personatges, que fuig de maniqueismes, que mostra tots els angles, que no permet una identificació senzilla amb cap dels personatges, els quals tampoc no recorren precisament a la llàgrima -ni textualment ni simbòlica- per expressar-se, si és que no és oportú fer-ho.
Per cloure voldria afegir que la tasca actoral em sembla en conjunt molt bona, un resultat que segurament és facilitat pel fet que es tracti d’una peça coral sense protagonismes forts. Ara bé, d’entre tots ells, i potser injustament perquè em sembla que tothom respon molt bé, voldria destacar tres personatges: per una banda, el de l’avi interpretat per en Manel Barceló, el de menys text i participació i malgrat això, sempre trobant el to correcte, una cosa gens senzilla quan es tracta de fer un avi amb alzheimer que escup ocurrències fora de lloc que trenquen la tensió provocant la rialla, molt diferent a fer un pallasso; per l’altra, les nétes Georgina Latre i Vicky Luengo, fresques i naturals, un objectiu difícil d’assolir.
