La Pàtria d’en Jordi Casanovas
L’any passat, amb Una història catalana [L’Accent 204], el dramaturg i director Jordi Casanovas iniciava una trilogia que tenia com a objecte Catalunya. Ara ens n’ha presentat la segona entrega, Pàtria, que va exhaurir les entrades en la seva estada al Lliure de Gràcia i ara es representa fins el 16 de desembre al Poliorama. Un segon capítol d’aquesta trilogia que, si ens hem de creure el seu autor, i no tenim perquè no fer-ho, va ser escrit abans que el debat al voltant de la possibilitat que el Principat faci algun pas cap a la independència emergís com ho ha fet els darrers mesos. I això per què ho diem? Doncs perquè justament l’argument central de l’obra és aquest, la possibilitat/necessitat que s’iniciï un procés d’independència i les característiques que un procés d’aquest tipus hauria de tenir.
L’arrencada de Pàtria ens recorda la de la darrera sèrie del guionista i director Aaron Sorkin, The Newsroom, quan un periodista convidat a un debat, cansat dels llocs comuns i els retrets partidistes, escup un discurs regenerador i incendiari. La diferència rau en què a Pàtria, qui explota no és cap dels convidats, que no són altres que una mostra dels partits representats al Parlament, sinó el moderador del debat. La mort de la seva mare anunciada uns minuts abans i, sobretot, l’eco de la darrera frase pronunciada per ella -”Sigues l’home que no va poder ser el teu pare”-, mesclada amb els discursos mesells dels polítics asseguts al plató, creen un còctel explosiu que porten al periodista Miquel Raventós (fantàstic Francesc Orella) a dir-los el nom del porc. El rebombori creat i les mostres d’acord amb els plantejaments independentistes i regeneradors de la política expressats pel Miquel Raventós són tant grans que, de la mà d’una assessora política, provarà d’accedir a la presidència de la Generalitat de Catalunya.
Com a Una història catalana també a Pàtria hi ha una segona història que d’alguna manera complementa la primera i dóna sentit al conjunt de l’obra. Però en aquest cas no funciona tant bé com en aquell. El fet que el fill d’en Raventós, un extraordinari i contingut Marcel Borràs, pateixi la síndrome d’Asperger i es dediqui a reproduir compulsivament un quadro permetrà fer un salt als anys seixanta, a l’estudi de Nova York d’un Mark Rothko enfonsat per la manca d’inspiració i necessitat que algú pinti en nom seu, obrint un debat al voltant de la creació artística.
L’obra es desenvolupa en un escenari fosc, amb quatre tauletes mòbils, quatre tamborets, un quadro i uns micròfons de peu. La història central s’explica com si d’un documental es tractés, amb declaracions dels protagonistes dirigint-se directament als espectadors i amb recreacions de passatges històrics inclosos, com ara quan se’ns mostra l’episodi en el qual el desaparegut pare d’en Miquel Raventós participa d’una acció armada contra Franco. El resultat final del muntatge no és del tot rodó, possiblement degut al fet que s’apunten massa temes, des dels relacionats més estrictament a la política a d’altres vinculats a la memòria o a la creació artística, per exposar-ne només tres, i no s’acaba d’aprofundir prou en cap d’ells. Que la voluntat que passin coses constantment -un exemple d’aquest moviment és la gran quantitat de personatges que han de recrear, de forma més que correcte, la mitja dotzena d’actors que hi participen- no ajuda a la reflexió al voltant, per posar un cas, de quins interessos es poden amagar darrera el concepte pàtria. I que és justament en un moment del final de l’obra en què en Miquel Raventós s’asseu a conversar amb una altra persona, en un ambient silenciós, que les idees s’expressen més clarament i el text guanya en riquesa i complexitat.
