Les arrels profundes de la precarietat de la xarxa elèctrica

L’electricitat al Principat abans de la Guerra Civil estava en mans de la Barcelona Light and Traction, més coneguda com La Canadenca. Aquesta empresa de capital estranger controlava la producció elèctrica pràcticament en règim de monopoli des que el 1923 va adquirir Elèctrica de Catalunya.

Després de la Guerra Civil, el règim franquista inicià un seguit d’accions destinades a prendre el control d’una empresa tan estratègica de les mans dels accionistes estrangers i situar-les en mans d’algú del seu entorn.

Després que el franquisme aconseguís ensorrar la cotització en borsa de les accions de La Canadenca, entrà en acció Joan March, principal finançador del cop d’estat franquista, i una de les fortunes més grans del món. Aquest fundà el 1951 la companyia FECSA, que al cap de pocs mesos comprà La Canadenca per un valor mil vegades inferior al seu valor real. Així, FECSA es convertia en el botí de guerra que pagava els favors prestats per March i el seu entorn al franquisme.

A partir dels anys 80, FECSA va invertir en el finançament de centrals nuclears. Aquestes inversions es feien en dòlars quan el canvi era molt baix, però en el moment en què el canvi va començar a pujar, el diferencial es va anar menjant el marge de beneficis fins a provocar grans pèrdues. Aquestes pèrdues dugueren a la companyia a la fallida el 1986 però l’elèctrica fou salvada degut a que les companyies aplegades a UNESA -la patronal elèctrica espanyola- pagaren el deute a canvi de la seva entrada dins l’accionariat de la companyia.  
Ja als anys 90 FECSA estigué en el centre de la polèmica en ser acusada de ser la responsable dels incendis forestals que el 1994 i el 1998 van assolar les comarques centrals del Principat. Molts indicis apuntaven a la nefasta conservació de les línies, fruit de la ruïna dels 80, com la causa més probable dels incendis.

El procés de liquidació de FECSA el durà a terme Juan Echevarría Puig. Franquista notori, i ben situat en el món empresarial i en els voltants dels sectors negocis de CiU i PP, l’ex-sogre de Joan Laporta fou nomenat president de la companyia el 1996, en els inicis de l’aliança entre CiU i PP. En aquells moments ENDESA era una companyia pública i per tant, el pacte de fusió anava molt més enllà dels paràmetres empresarials. La contrapartida que CiU obtingué en aquesta absorció d’una companyia catalana per part d’una companyia estatal fou que Albert Mitjà, l’anterior secretari general d’energia de la Generalitat, ocupés una cadira al consell d’administració d’ENDESA. Amb l’absorció, la seu de FECSA restava lliure. Un edifici al 333 del carrer Còrsega que finalment va ser comprat per Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1997 a un preu que es podria qualificar de molt competitiu.

D’altra banda, la Comissió Nacional del Mercat de Valors condemnava el 1999 a Juan Echevarría a una multa de 12.000 euros per haver permès que els seus fills compressin accions d’ENDESA a partir d’informacions confidencials just abans de la fusió de la companyia que presidia amb l’elèctrica espanyola. Tot i així, finalment el 2002 l’Audiència Nacional van anular les sancions imposades per aquest cas.

El 1998 el govern espanyol finalitzava la privatització d’ENDESA. S’acabava així un procés iniciat deu anys abans amb la sortida a borsa del 25% de les accions, que havia continuat amb l’absorció d’altres elèctriques de l’estat i acabava amb la conversió en una societat privada. D’aquesta manera es podia complir amb la directiva europea que imposava que el 2000 el mercat elèctric de cada país estigués liberalitzat almenys en un 30%. D’aquesta manera, ENDESA es convertia en una de les grans companyies privatitzades a finals dels 90 i controlades per persones afins als governs del PP.

Tot i ser una empresa privada, els interessos estratègics es mostraren clarament durant la fallida opa que Gas Natural volgué llançar sobre l’elèctrica. Després del fracàs d’aquesta opa, el procés de liquidació i venda de les companyies elèctriques del Principat es mostrà ja com a irreversible.

En aquest joc entre les grans empreses elèctriques i els partits governants, un dels darrers moviments fou el nomenament el 2007 d’Agustí Maure com a director general d’Energia de la Generalitat. Maure havia estat fins aleshores director tècnic de Red Eléctrica Española i la seva missió en el nou càrrec a la Generalitat era de la posar en marxa la polèmica MAT.

La història de les elèctriques a Catalunya pot donar la clau per la qual els incidents vinculats a la xarxa elèctrica. Els incendis de 1994 i 1994, les caigudes d’electricitat a la Costa Brava el 2001, l’apagada de Barcelona el 2007 i la caiguda de la xarxa elèctrica en les passades nevades, tenen com a nexe el deficient estat de la xarxa. Un estat deficient que segons alguns experts és fruit de més de vint-i-cinc anys sense inversions, entre experiments financers, tripijocs polítics i absorcions per part de multinacionals.