La primera Diada postreferèndums -“que arriba embolcallada de la major efervescència independentista de la història”, tal i com deia el manifest d’Endavant-, serví per mesurar al carrer la capacitat mobilitzadora de cada proposta política que es reclama independentista després de mesos de moviments marcats per la imminència de les eleccions autonòmiques del Principat. Una prova que l’esquerra independentista aconseguí superar amb nota.
La primera conclusió que tothom va poder constatar és la creixent fortalesa de l’esquerra independentista. En l’hiperagitat indepedentisme virtual, el sorgiment de Solidaritat Catalana el mes de juliol havia de suposar la derrota absoluta de la CUP i la deserció en massa del seu entorn cap al nou projecte independentista. El sufflé Laporta anà disminuint a mesura que el conflicte amb Reagrupament s’anà enrevessant, i a inicis de setembre l’esquerra independentista mostrava la seva millor tarja de presentació: el treball de base.
L’extensió de la seva xarxa territorial permeté la convocatòria de desenes de mobilitzacions, en solitari o conjuntament, que aplegaren molts milers de persones arreu del Principat, entre les quals el bloc més nombrós de la manifestació de Barcelona, amb 7.000 persones. A Girona foren 5.000, a Reus 1.000 i a Lleida 500, a banda dels centenars que participaren en marxes de torxes i actes polítics en més d’una vintena de localitats. Aquesta fortalesa també es remarcà amb l’anunci, pocs dies abans, que la CUP de Barcelona es presentarà a les eleccions municipals de la ciutat. “Primer el programa i al final els candidats” fou la resposta dels cupaires a les preguntes de la premsa buscant alcaldable. Una CUP que es visualitzà més que mai a la marxa de la tarda.
“L’esquerra independentista convocà desenes de mobilitzacions que aplegaren milers de persones“
La segona conclusió és que la pugna Reagrupament-Solidaritat resta oberta i a dia d’avui és una incògnita quin serà el resultat electoral. La punxada de públic a les mobilitzacions de Solidaritat el dia 11, es compensen amb l’èxit dels seus actes a les capitals de comarca, èxit que d’altra banda només garanteix la presència de Joan Laporta, que aconsegueix atraure a centenars de persones per escoltar-lo. Pel cantó de Reagrupament, la manifestació de l’Onze de Setembre serví per qüestionar aquells qui li atorgaven el paper de germà pobre en relació a la pugna amb SCI. Carretero ha volgut visibilitzar un partit territorialment fort amb un regust de disciplina davant la fragilitat orgànica de SCI. El pols del carrer durant la Diada es decantà clarament a favor de Reagrupament. Uns i altres en les eleccions de novembre es jugaran bona part de les opcions de futur dels respectius projectes.
La tercera conclusió és que els moviments polítics adquireixen any rere any molt més protagonisme en les mobilitzacions, en detriment de les entitats culturals. El sorgiment de propostes polítiques concretes -i la seva voluntat de visibilitzar-se en mobilitzacions- és un dels factors que expliquen aquest canvi de dinàmica. D’altra banda, l’espai independentista, malgrat que alguns esdeveniments puguin fer semblar el contrari, està cada vegada més clarificat tant en el seu espectre ideològic intern com en la dinàmica amb l’autonomisme, fet que deixa menys espai a l’ambigüitat de les propostes més culturals.
Repte a repte
La tònica general del discurs polític de l’esquerra independentista fou refermar-se en els seus mètodes de treball i la seva estratègia d’actuació. El treball des de la base i des de la consciència de qui se sap corredor de fons foren elements recurrents d’aquests discursos.
No es van escatimar les crítiques al sobiranisme de darrera hora. “No es pot fer un brindis al sol dient que l’any que ve tindrem la independència, ni tampoc es pot despullar el discurs independentista de contingut polític”, expressava el regidor de la CUP de Mataró Xevi Safont-Tria, qui també va lamentar que els líders d’aquestes formacions “es barallen des del seu ego per butaques al Parlament”.
La Diada també s’aprofità per assenyalar el repte més imminent que ha d’afrontar l’esquerra independentista, la vaga general del 29 de setembre. A Barcelona, Joan Sebastià Colomer instava a convertir la vaga en un èxit, i sobretot a donar-li continuïtat. A Girona qui feia aquesta mateixa crida era un portaveu de la Mesa pels Drets Socials a qui l’esquerra independentista convidà al míting previ a l’arrancada de la manifestació. A Reus fou la CGT qui es sumà a la marxa convocada per l’EI amb una pancarta pròpia.
OPA hostil a l’independentisme
L’esquerra independentista ha vist com des de sectors autonomistes i del món cívico-cultural es llançava una ofensiva per intentar capitalitzar algunes manifestacions que tradicionalment havia organitzat. Lleida i Girona foren l’escenari principal d’aquestes maniobres.
Així, a Lleida, Òmnium Cultural convocà una manifestació a la mateixa hora que la de l’esquerra independentista amb la voluntat d’aplegar tots els partits de “sensibilitat catalanista” per rebutjar la sentència de l’estatut. Malgrat que la manifestació autonomista dels parlamentaris aplegà 2.000 persones, la manifestació de l’esquerra independentista també cresqué en assistència respecte anteriors convocatòries. Resta en incògnita si l’any vinent, sense eleccions i sense el rebuf d’una mobilització com la del 10J l’autonomisme abrandat repetirà convocatòria al carrer o es reclourà altra vegada en les ofrenes florals. L’esquerra independentista, després d’aguantar amb dignitat el pols, no dubta de la continuïtat de la seva convocatòria.
“El ridícul dels partits parlamentaris a Girona contrastava amb l’èxit de la manifestació independentista”
A Girona, ERC liderà la convocatòria d’una manifestació per la Diada també en termes autonomistes, convidant a participar-hi al PSOE, UGT, ICV, CiU i SCI. La reacció de l’esquerra independentista fou convocar a la marxa obrint-la a altres col·lectius independentistes sota el lema explícit d’“Independència”. El ridícul dels partits parlamentaris, que aplegaren menys de 200 manifestants, contrastava amb l’èxit de la manifestació independentista, que congregà prop de 5.000 persones. Aquest cop d’efecte, recollit l’endemà per la totalitat de la premsa gironina, fa guanyar enters a l’esquerra independentista després del seu treball en el referèndum del 25 d’abril, en què resistí amb èxit l’intent de López Tena d’obtenir el poder absolut sobre la consulta.
Prohibicions i repressió
A banda dels envits polítics, l’esquerra independentista també ha afrontat repressió de baixa intensitat. Després d’un mes d’agost marcat pels fets de Gràcia i la detenció del portaveu de Maulets, l’Audiència Nacional decidí ser protagonista de la Diada prohibint la manifestació per la llibertat dels presos polítics, que enguany arribava a la seva novena edició. Aquesta prohibició fou desafiada en un Fossar amb els carrers adjacents farcits de Mossos, quan una trentena de persones desplegaren cartells reclamant la llibertat de les preses.
“A Barcelona, els Mossos prohibiren el pas per les Rambles de la Marxa de Torxes de l’esquerra independentista”
No només, però, l’Audiencia Nacional intentà impedir les convocatòries independentistes. La marxa de torxes convocada el dia 10 de setembre a la nit fou desviada pels antidisturbis dels Mossos d’Esquadra, que en tot moment seguiren de prop la marxa, prohibint que aquesta passés per les Rambles i obligant a fer-la discórrer per altres carrers de Ciutat Vella. Aquest marcatge policial a l’esquerra independentista contrastava amb la placidesa amb què ERC, SCI i les joventuts de Convergència podien celebrar les seves pròpies marxes.
D’altra banda, l’esquerra independentista de Sant Cugat del Vallès veié com l’ajuntament, capitanejat pel dirigent de Convergència Lluís Recoder, els boicotejava la tramitació dels permisos per a la celebració de la commemoració de la Diada, no donant resposta a la sol·licitud fins a menys de 48 hores de la celebració dels actes, els quals s’hagueren de suspendre.
