[bar group="860×106"]

L’operació Garzón compleix 20 anys

piquesalellasEl passat 29 de juny va fer 20 anys de les primeres detencions per l’”Operació Garzón”. El 1992, Baltasar Garzón va dirigir un operatiu contra l’independentisme català, amb la voluntat d’encausar diverses persones del moviment per pertinença a banda armada, concretament, Terra Lliure. La raó de fons era el temor que tenia l’estat espanyol a possibles aldarulls independentistes durant la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona.

L’operació es va saldar amb més de 40 detencions en diferents fases, aplicant la llei antiterrorista a tots els encausats. Un dels detinguts va ser Ramon Piqué, aleshores militant dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, una organització de suport als presos polítics. Piqué va ser detingut el 6 de juliol a Montcada i va ser traslladat a Manresa. D’allà va ser portat a Madrid, on va rebre agressions, vexacions i tortures per part de la Guàrdia Civil: “Et feien qualsevol cosa per aconseguir una confessió de pertinença a Terra Lliure”, explica Piqué.

Després de pagar una fiança, Ramon Piqué va poder sortir de la presó, però la història no s’acabaria aquí. El 1995, juntament amb 24 companys més, va ser jutjat pels càrrecs d’associació a banda armada, tinença d’armes, tinença d’explosius, terrorisme i dipòsit de municions d’armes de guerra. El fiscal va demanar un indult que finalment va ser aprovat pel govern de José María Aznar el 1996. “L’indult demostra que l’única intenció era tenir-nos fora de la circulació un temps. Vam ser uns caps de turc”, afirma Piqué.

Segons Piqué, l’operació Garzón tenia un objectiu molt clar des del principi: acabar amb l’independentisme combatiu. “A Catalunya es van preparar campanyes molt fortes temps abans dels Jocs des de totes les branques de l’independentisme. El govern espanyol va decidir emprar el pactisme amb alguns moviments com el de Freedom for Catalonia. Però va decidir aniquilar els més combatius”, explica.

L’indult només seria un punt i seguit. Durant les primeres detencions, un grup de quinze encausats va presentar denúncies per tortures de la Guàrdia Civil. La denúncia anava dirigida contra l’aleshores ministre d’interior José Luis Corcuera, el cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán i el mateix Baltasar Garzón. Després d’esgotar totes les vies a l’estat, els demandants, encoratjats pel seu advocat Sebastià Salellas, van presentar la denúncia al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg. En la sentència emesa el 2004, el Tribunal comunicava que no podia provar les tortures, degut al pas del temps, però condemnava l’estat espanyol a una multa econòmica per no haver investigat el cas. “La sentència d’Estrasburg va suposar més del que mai hauríem pogut imaginar. Va ser una victòria per tots els que no vam poder tenir un judici a l’estat espanyol.”

Xavier Pellicer, d’Alerta Solidària, considera que els mètodes utilitzats durant l’operació Garzón “no van ser diferents als anteriors ni als d’ara”. Pellicer afirma que la tortura és un mètode estructural de la justícia estatal, i posa com a exemple la llei antiterrorista. Ramon Piqué coincideix amb ell i diu que “la sentència d’Estrasburg va servir per veure que la tortura era una realitat a Espanya i estava emparada per les administracions”.

20 anys després, els encausat per l’operació de neteja de l’independentisme català han vist com era necessari recórrer a Europa perquè un tribunal acceptés l’evidència. Segons Xavier Pellicer, “el millor homenatge a tots els afectats és sens dubte la victòria, la independència”. Ramon Piqué confessa que mai es podrà reparar tot el mal que van patir i afirma que per moltes bones iniciatives que tirés endavant Garzón anys després dels Jocs, la seva actitud durant l’operació del 1992 és imperdonable: “mai es pot perdonar en nom dels Drets Humans una vulneració dels mateixos”, conclou.


[bar group="860×106"]