Fragment de Old Gods, New Enigmas: Marx’s Lost Theory de Mike Davis, que ens ha deixat recentment.
Llegiu Marx!
L’ordre de Lee Gregovich ha estat ressonant al meu cervell durant més de mig segle. Era un bon amic del meu pare, suposo que era el meu “padrí roig”. La seva família, com moltes altres de la costa de Dalmàcia, havia emigrat a les mines de coure del sud-oest americà abans de la Primera Guerra Mundial. Allà es van veure embolicats en conflictes laborals èpics. Lee explicava històries emocionants sobre els seus dies com a repartidor de diaris IWW (Industrial Workers of the World), venent el Industrial Worker a salons i bordells, i després va veure com el seu pare i 1.300 miners en vaga més, la majoria mexicans i eslaus del sud, eren arrestats pels vigilantes de Phelps-Dodge, posats en vagons de bestiar plens de fems, i “deportats” a un desert desolador a Nou Mèxic. A la dècada de 1930 va ser actiu a la Unió de Cuiners de San Diego i es va unir al Partit Comunista. El Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants va estendre la seva inquisició a San Diego el 1954 i Lee va ser citat i després posat a la llista negra pels empresaris. Finalment, va trobar feina cuinant a Chicken Shack, un restaurant de carretera d’estil antic prop de la pintoresca ciutat de muntanya de Julian.
Quan el meu pare va tenir un atac de cor catastròfic al meu primer any, vaig deixar l’institut durant un semestre per conduir un camió de repartiment per a l’empresa de carn a l’engròs del meu oncle. El Chicken Shack era el nostre client més llunyà i una vegada cada setmana més o menys, després d’haver lliurat a restaurants rurals amb noms com el Lariat i el Lazy J., em deixava caure pel llarg camí cap a Julian. En aquests dies en Lee i jo teníem un ritual. Després d’haver deixat l’encàrrec a l’entrada, em posava un got de vi negre, parlavem breument de la salut del meu pare o del moviment dels drets civils (estava orgullós que m’hagués fet del CORE (Congress of Racial Equality) a San Diego., aleshores, quan em vaig aixecar per marxar, em va donar una plantofada a l’esquena i em va dir: “Llegeix Marx!” (Sempre m’ha agradat explicar aquesta història i no em va sorprendre quan va aparèixer al meu fitxer de l’FBI una versió confusa, insinuant que Lee era un misteriós agent soviètic).
El mateix Lee, com milions d’altres socialistes i comunistes de base, havia llegit poc o gens a Marx. Salari, treball i capital, potser, i certament algun Lenin, el seu The Teachings of Karl Marx va ser un substitut popular per llegir el mateix vell. La majoria dels lectors corrents, però, no s’atrevien amb aquell Everest de la teoria, el Capital. Els pocs que ho van intentar, generalment, van caure en una de les crebasses primerenques del primer capítol i mai van tornar-hi per un segon intent. Això només feia que augmentar, per descomptat, a la mística del geni de Marx i el prestigi dels intel·lectuals del partit que afirmaven haver arribat al cim. Un estudi de les biblioteques obreres a l’Alemanya de l’època de Guillem II va trobar que els lectors proletaris seriosos estaven especialment interessats en el darwinisme i les interpretacions materialistes de la història natural, no en la crítica de l’economia política. Les Doctrines econòmiques de Karl Marx de Kautsky van ser “més demanades en préstec del que realment es llegeixen”.[1] El 1936, els autors menxevics de Karl Marx: Man and Fighter —una biografia que es centrava admirablement en el pensador com a revolucionari— estimaven que “potser un socialista de cada mil mai ha llegit cap dels escrits econòmics de Marx, i de cada mil antimarxistes ni tan sols un”.[2]
No havia canviat gran cosa quan em vaig unir al Partit Comunista del Sud de Califòrnia el 1968 en solidaritat amb la seva postura contra la repressió russa de la Primavera de Praga. Em va sorprendre que l’educació política dels nous membres consistís únicament en llegir les Notes from the Gallows de Julius Fucik, l’emocionant darrer testament d’un jove comunista txec executat el 1943, però amb prou feines una introducció al marxisme. El meu propi coneixement es limitava als Quaderns de París i fragments de La Ideologia Alemanya, recomanats en un llibre popular que havia llegit sobre Marx i l’alienació. L’únic membre del Partit de L.A., jove o vell, que semblava tenir una comprensió seriosa de Marx i, de fet, estava llegint el Werke (Edició clàssica de les obres de Karl Marx i Friedrich Engels) en alemany, era Angela Davis, recentment reclutada, i estava lluitant en massa batalles importants per tenir temps de fer-nos de tutora a la resta de nosaltres.
El que feia que Marx fos estrany als moviments marxistes, però, no va ser simplement la dificultat de determinades obres i passatges clau, sinó una sèrie d’altres obstacles. Per on començar, per exemple? Si començàveu al principi amb la dialèctica, havíeu de suportar que Hegel us mirés malament mentre estàveu cada cop més confosos, almenys, aquesta va ser la meva experiència mentre intentava digerir la Raó i la Revolució de Marcuse durant les pauses de dinar i sopar a la feina. Vaig estar encantat anys més tard de descobrir un epigrama en què el jove Marx registrava la seva pròpia frustració amb el Mestre i els seus intèrprets:
“Sobre Hegel”
Paraules que ensenyo totes barrejades en un embolic diabòlic,
Qualsevol pot pensar exactament el que decideix pensar;
Cadascú pot xuclar per si mateix el nèctar nutritiu de la saviesa;
Ara ja ho sabeu tot, ja que no us he dit gaire res
Si fèieu marrada amb en G. W. F. Hegel, podríeu descobrir, amb l’ajuda de les interpretacions dels humanistes marxistes aleshores de moda, el Marx inspirador dels anys de París i Brussel·les. (La Sagrada Família [1845], però, no va ser mai a la meva llista de lectura, ja que l’única persona que he conegut mai que la llegia estava penjat en àcid en aquell moment.) Però aleshores, una vegada pensaves que havies après a caminar, arribà Althusser i el jove Marx es va convertir de sobte en el Marx equivocat.
Amb poques excepcions, però, el Marx de la Rue Elm i d’altres seminaris estava separat de l’“home i lluitador”. Les obres més impregnades de la passió de les barricades, les extraordinàries anàlisis polítiques del cicle 1848–50, eren habitualment ignorades pels filòsofs. En els meus anys d’autodidacta sense èxit, Marx semblava o bé emulsionat en doctrines incompatibles imposades pels ideòlegs del partit (La Diamat, per exemple) o amagat en misteriosos manuscrits no traduïts. A més, era gairebé impossible obtenir una visió general de l’obra, ja que la publicació de la versió anglesa de les obres recollides encara es trobava en el futur. La traducció de Martin Nicolaus del llegendari Grundrisse el 1973, una fita de la col·laboració de New Left Review/Penguin Books, va igualar considerablement el terreny de joc per als lectors no alemanys, però també va afegir 900 pàgines d’estudi necessari als diversos milers de pàgines dels quatre volums del Capital.
Aquell mateix any, després de perdre un cobejat lloc de treball a la indústria dels camions, vaig començar com a nou estudiant de l’UCLA quan ja era un adult, atret pels rumors d’un seminari molt potent sobre el Capital dirigit per Bob Brenner al Departament d’Història. Brenner i la seva colla (Richard Smith, Jan Breidenbach, Maria Ramos i altres) estaven llegint El Capital en el context dels debats dins del marxisme britànic sobre les lluites de classes agràries i la transició del feudalisme al capitalisme. Més tard, el seminari va passar a la teoria de la crisi i la història econòmica del segle XX. Va ser una experiència emocionant i em va donar la confiança intel·lectual per seguir la meva pròpia agenda d’interessos eclèctics en economia política, història del treball i ecologia urbana. A part de la Teoria de la revolució de Karl Marx de Hal Draper i La teoria de la revolució en el jove Marx de Michael Löwy, ambdues indispensables, vaig perdre l’interès pels estudis de Marx a mesura que passava del debat sobre els modes de producció a batalles intensament microscòpiques sobre la forma del valor, el problema de la transformació i el paper de la lògica hegeliana al Capital. La “teoria” en general, a mesura que es va desconnectar de les batalles de la vida real i de les grans qüestions històriques per igual, semblava prendre un gir monstruosament obscurantista cap a finals de segle. Mai em podria imaginar a Lee Gregovich implorant a ningú que “llegeixi Jameson, llegeixi Derrida”, i molt menys que s’internés en el fangar de Imperi.
Navegant per les Obres Recollides
Amb els anys, el meu marxisme es va rovellar, com a mínim. Però arriba un moment en què cada antic estudiant ha de decidir si renova o no el carnet de conduir. I la lectura de Marx for Our Times de Daniel Bensaïd[4], una reinterpretació espectacularment imaginativa que s’allibera de les cadenes talmúdiques, em va despertar la gana per una nova mirada al “Marx no lineal” que proposa Bensaïd. La retirada de l’ensenyament, i després una llarga malaltia, finalment, em van donar el temps de navegar per les Obres Recollides de Marx i Engels ara en anglès i, en una versió piratejada, disponible gratuïtament en línia[5]. Entre els escriptors recents que han fet un ús brillant de les obres recollides hi ha en John Bellamy Foster, l’editor de Monthly Review, que ha reconstruït acuradament la poderosa crítica ecològica de Marx al capitalisme, un tema nou i apassionant, sobretot a la llum del fetitxisme de l’agricultura a gran escala del socialisme posterior; i Erica Benner, la seva recuperació inestimable de les opinions generalment tergiversades de Marx sobre el nacionalisme es discuteix al capítol 2 (“La teoria perduda de Marx”). I la veta mare amb prou feines s’ha extret: per exemple, els centenars de pàgines de comentaris àcids de Marx i Engels sobre els profunds jocs de la política europea del segle XIX, especialment el partit d’escacs geopolítics entre els imperis britànic i rus, justifiquen clarament una gran nova interpretació. Així mateix, seria il·luminador comparar els seus escrits teòrics sobre economia política amb les seves anàlisis concretes de les crisis econòmiques contemporànies com ara les de 1857 i 1866, temes habitualment assignats a les notes a peu de pàgina. De manera més general, sospito que “Marx en la conjuntura” hauria de convertir-se en el nou eslògan dels marxòlegs.
La visió panoràmica de l’obra disponible ara també facilita el reconeixement dels punts cecs i les direccions equivocades en la col·laboració de Marx i Engels. El primer, per exemple, no va escriure mai ni una paraula sobre les ciutats, i els seus apassionats interessos per l’etnografia, la geologia i les matemàtiques mai van ser igualats per una preocupació comparable per la geografia (més tard el fort d’anarquistes com Eliseu Reclus i Piotr Kropotkin). No va viatjar massa, i només al final de la seva vida, desesperadament malalt i buscant el sol, es va aventurar fora d’Europa occidental. Les seves cartes des d’Alger, lloant la cultura i la dignitat dels àrabs, indicaven la seva capacitat per transcendir les categories euro-cèntriques i delectar-se amb la novetat d’altres mons. (Ai!, si no hagués estat tan afectat per la malaltia i la tragèdia familiar.) Els Estats Units eren una altra paradoxa. El seu futur proteic estava sovint en la seva ment —al cap i a la fi era corresponsal del New York Tribune— i ell i Engels van treballar poderosament per guanyar suport a Lincoln i l’emancipation de l’esclavatge dins del moviment obrer britànic. No obstant això, tot i haver llegit Tocqueville, mai es va centrar en les característiques úniques del seu sistema polític, especialment l’impacte del primerenc sufragi dels blancs en el desenvolupament del seu moviment obrer.
No hi ha dubte que Marx va veure molt més enllà de l’horitzó del seu segle i que el Capital, com va assenyalar The Economist (que Marx llegia amb fidelitat) fa uns anys, segueix sent sorprenentment contemporani fins i tot a l’era de Walmart i Google. Però en altres casos la visió de Marx estava limitada pel caràcter anòmal del seu nínxol cronològic: probablement el període més pacífic de la història europea en mil anys. A banda de les intervencions colonials, el capitalisme liberal centrat en Londres no semblava exigir estructuralment una guerra interestatal a gran escala com a condició de la seva reproducció o com a resultat inevitable de les seves contradiccions. Va morir, per descomptat, abans que el nou imperialisme de finals de la dècada de 1880 i 1890 conduís a conflictes de suma zero entre les principals potències pel repartiment del mercat mundial. Tampoc va poder Marx, fins i tot després de la matança dels comuners, haver previst l’horrible preu que la contrarevolució del segle següent, inclòs l’estalinisme termidorià, faria pagar als anarquistes, socialistes i comunistes de base: almenys 7– 8 milions de morts[6]. Atès que els més joves i els més conscients políticament acostumaven a estar sempre en primera línia, aquests delmes repetits de l’avantguarda van comportar conseqüències incalculables, que els historiadors han ignorat gairebé completament.
De la mateixa manera, tots els signes de l’època de Marx apuntaven a l’erosió contínua de les creences i a la secularització de la societat industrial. Després dels primers escrits, és comprensible que la religió no fos un tema a la seva agenda. A finals de segle, però, les tendències es van invertir i el catolicisme polític, al llarg d’un espectre des de la democràcia cristiana embrionària fins al Zentrum i el feixisme, es va convertir en el principal competidor del socialisme/comunisme a gran part d’Europa, i el principal obstacle per a les majories electorals d’esquerra als anys 1910-20 i 1950-70. Aquest sorprenent ressorgiment catòlic, gairebé una segona contrareforma, deu molt a la difusió de la mariolatria (Veneració i idolatria de Maria) i a l’atractiu agressiu de l’església cap a les mares proletàries. El caràcter patriarcal del moviment obrer, que Marx i Engels mai van desafiar, el va fer cec a les forces que hi operaven. Malgrat una llar plena de dones fortes i radicals, incloses tres filles que es van convertir en revolucionaris destacades per dret propi, Marx mai va vacil·lar com a pater familias, i els moviments construïts en el seu nom, com han assenyalat Barbara Taylor i altres, van registrar en realitat un retrocés del feminisme impactant de moltes sectes socialistes utòpiques.[7] De fet, entre Flora Tristan i Clara Zetkin, cap dona va poder reivindicar el lideratge en cap de les principals formacions obreres o socialistes.
La qüestió, encara que inicialment sigui difícil d’empassar, és que els socialistes, encara que estan incomparablement armats amb la crítica de Marx al capitalisme, també tenen alguna cosa a aprendre de la crítica de Marx i les seves extrapolacions victorianes. Dic “crítica de Marx” més que “crítics de Marx”, ja que, fins i tot en el cas d’aquells que eren nobles personatges revolucionaris per dret propi, com Bakunin i Kropotkin, les seves caracterització errònia de les idees de Marx eren força fantàstiques (com ho van ser les seves calúmnies contra ells). El culte a Marx, precedit en el moviment obrer alemany pel culte a Lassalle, va honrar amb justícia una vida de dedicació gairebé sacrificial a l’alliberament humà, però d’altra manera va fer el que fan tots els cultes: va petrificar els seus pensaments vius i el seu mètode crític. Ell, per descomptat, era conscient d’aquest perill, per això va dir de Jules Guesde i de la seva branca “marxista ortodoxa” del Partit dels Treballadors Francès: “Ce qu’il y a de certain c’est que moi, je ne suis. pas marxiste” (“El que és cert és que [si ells són marxistes] jo mateix no sóc marxista”). Quantes vegades més hauria hagut de dir això al segle XX?
* Mike Davis (1946-2022), fou un historiador pioner de la classe treballadora nord-americana i crític ferotge dels aparells econòmics, polítics i militars de la màquina estatal dels EUA i de les brutalitats dels imperis en general.
## NOTES
[1] Hans-Josef Steinberg and Nicholas Jacobs, “Workers’ Libraries in Germany before 1914,” History Workshop 1 (Spring 1976), pp. 175–6.
Isaac Deutscher solia explicar una història sobre les seves dificultats com a jove comunista per trobar una entrada al Capital. “Em va alleujar sentir que Ignacy Daszynski, el nostre famós diputat, un pioner del socialisme, un orador dels llavis del qual penjaven els parlaments de Viena i Varsòvia, va admetre que ell també trobava Das Kapital massa dur. “No l’he llegit”, va presumir, “però Karl Kautsky l’ha llegit i n’ha escrit un resum popular. Tampoc he llegit Kautsky; però Kelles-Krauz, el nostre teòric del partit, l’ha llegit i va resumir el llibre de Kautsky. Jo tampoc he llegit Kelles-Krauz, però aquell jueu intel·ligent, Herman Diamond, el nostre expert financer, ha llegit Kelles-Krauz i m’ho ha explicat tot”. Isaac Deutscher, “Discovering Das Capital”, a Marxism in Our Time (San Francisco: Ramparts, 1971), pàg. 257.
[2] Boris Nicolaievsky and Otto Maenchen-Helfen, Karl Marx: Man and Fighter, expanded edition (London: Allen Lane, 1973 [1933]), p. ix.
[3] Marx and Engels Collected Works (henceforward CW), Vol. 1 (London: Lawrence & Wishart, 2010), p. 576.
[4] Daniel Bensaïd, Marx for Our Times: Adventures and Misadventures of a Critique (London: Verso, 2002).
[5] Les obres recollides, és clar, no són les obres completes. Els arxius de Marx/Engels, dos terços a Amsterdam i un terç a Moscou, contenen, a més de les obres publicades, una gran col·lecció d’esborranys (n’hi ha quatre de Capital), articles, columnes de diaris, manifestos, fragments, 200 quaderns de passatges, i correspondència amb 2.000 persones. S’ha estimat que la publicació del conjunt requereix entre 130 i 180 volums impresos. Des que els marxistes austríacs van proposar per primera vegada una edició recopilada el 1911, a més, hi ha hagut un debat continu sobre què s’ha d’incloure i com aïllar l’aparell editorial de les ideologies del partit. De vegades això ha estat una qüestió de vida o mort: David Riazanov, seleccionat per Lenin el 1921 per dirigir l’Institut Marx-Engels de Moscou, va començar a treballar en la primera edició (coneguda com a MEGA 1) el 1923, però va caure en conflicte amb Stalin, en part per la seva oposició a la censura de tractats percebuts com a “anti-russos” per part de Marx i Engels, i va ser afusellat el 1938 juntament amb molts dels seus investigadors. La seva obra es va reprendre després de 1960 de dues formes diferents: les Obres Recollides de Marx-Engels (MECW), que es va començar a publicar l’any 1975 i ara està acabada; i el MEGA II, molt més complet i ambiciós, que, després de l’enfonsament de la RDA i l’URSS, es va convertir en una àmplia col·laboració internacional (l’IMES) i queden anys per la seva finalització. Per obtenir una visió general d’aquesta complicada història, vegeu Kevin Anderson, “Uncovering Marx’s Yet Unpublished Writings”, Critique 30/31 (1998); Jurgen Rohan, “Publishing Marx and Engels after 1989: The Fate of the MEGA”, Nature, Society, and Thought 13: 4 (octubre de 2000); i Amy Wendling, “Comparing Two Editions of Marx-Engels Collected Works” Socialism and Democracy 19: 1 (2005). Navegar pels bancs d’arena i ràpids del MECW és menys difícil si s’utilitza l’esplèndida guia cronològica de Hal Draper, The Marx-Engels Chronicle (Nova York: Schocken, 1985).
[6] Aquesta estimació es calcula a partir de la següent base: guerra civil russa: 1 milió de soldats de l’Exèrcit Roig morts; repressió a l’Europa d’entreguerres, incloent Itàlia i Espanya—150.000; Xina fins a 1949—1,5 milions; Unió Soviètica, purga de 1937: 150.000 comunistes; Unió Soviètica, Segona Guerra Mundial (només membres del partit i Komsomol): 3 milions; l’Europa nazi, inclosos els partisans: 500.000; Sud-est asiàtic (Indoxina, Filipines, Indonèsia): 1 milió; i Amèrica Llatina—100.000.
[7] Barbara Taylor, Eve and the New Jerusalem: Socialism and Feminism in the Nineteenth Century (London: Virago, 1983).
+ Textos de M. Davis en català:
La crisi de Coronavirus és un monstre alimentat pel capitalisme. (L’Accent, 2020)
La grip porcina exposa el monstruós poder de la gran industria càrnica (Espai Fàbrica, 2009)
Obama, la improbabilitat d’un renaixement del New Deal i les esperances trencades (Espai Fàbrica, 2008)
