La crisi sanitària i social de la Covid 19 ha evidenciat urgències i tensions en l’ordre social que les corrents anticapitalistes del moviment feminista porten dècades analitzant i denunciant.
Així com en les anteriors crisis cícliques capitalistes, les lluites feministes han confirmat el feble equilibri entre les relacions i pràctiques econòmiques i de reproducció social, aquesta conjuntura, que ha posat el focus en l’àmbit de la salut i la supervivència de la mateixa vida, no pot entendre’s sense una perspectiva de classe i feminista que atén precisament aquelles condicions materials i simbòliques en les quals es genera.
Per tractar de destacar les claus imprescindibles d’aquesta lectura, hem volgut entrevistar diverses expertes i militants del moviment feminista respecte a aquestes anàlisis i vivències en clau de gènere i hem estructurat les seues respostes en tres àmbits: impacte, vulnerabilitat i reptes per al moviment. Avui pots llegir totes les respostes íntegres en el nostre lloc web.
Laia Jubany de Solà: “El feminisme pretén canviar tota la societat” Betlem Cañizar: “Caldrà veure com ens defensem i ens protegim de la nova societat del control que s’està imposant” Laia Estrada Cañón: “A major increment de la bretxa entre rics i pobres, els reaccionaris despleguen més feixisme, més racisme i més misogínia”” Oliva Serra i Bassó: “El moviment feminista hem de ser capaces de teixir ponts amb totes aquestes dones organitzades per una vida digne”
Maria Gordillo Pinos: “El moviment feminista necessita créixer, enfortir-se i superar l’atomització” Maria Rodó de Zárate: “L’edat ha estat i serà un eix clau per comprendre la configuració de la desigualtat” Roser Vernet i Anguera: “Cal combatre la por i la creença en la sagrada seguretat”
L’impacte laboral, personal i polític de la pandèmia és més dur sobre les dones
Hi ha un consens generalitzat en aquesta qüestió: l’aturada de l’activitat productiva i les seues conseqüències al mercat laboral agreugen les dinàmiques clàssiques de divisió sexual del treball i segregació de sectors que ja es venien patint. Tal com va succeir a la crisi de 2008 quan els sectors masculinitzats registraven major aturada, els sectors feminitzats no han deixat de funcionar sinó que han incrementat la seua activitat “el 65% del personal que ha treballat a primera línia durant l’estat d’alarma i hem estat exposades a més contagis, hem estat les dones” remarca Oliva Serra Bassó, militant del col·lectiu Olesa feminista així com d’Endavant i la CUP. Laia Estrada Cañón, regidora per la CUP a l’Ajuntament de Tarragona i membre Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona també destaca la precària situació en la que ha treballat el personal sociosanitari “*Aquests sectors, clarament feminitzats com ara la sanitat, el SAD o les residències, han viscut desprotegits per la incomprensible manca d’EPIs, veient a sobre vulnerats els seus drets laborals *”.
La crisi de la Covid-19 ha accentuat la tensió entre reproducció de capital i sosteniment de la vida. Laia Jubany de Solà, del Seminari d’economia crítica Taifa assenyala “Aquesta crisi ve lligada amb la salut de les persones i la vida -entesa biològicament- perilla. Aquestes condicions ens forcen a veure quins són els treballs essencials de la societat que asseguren la vida més bàsica de les persones, feines que sovint són les més precaritzades. La problemàtica principal per gènere és que quan aquestes feines i serveis no estan resoltes públicament, quan s’han tancat residències, escoles, no hi ha hagut les persones habitualment assalariades en tasques de cures o quan no hi ha hagut ingressos per pagar-les, aquestes han recaigut en les dones. I això és una responsabilitat política”. Aquesta crisi respecte els treballs essencials de cures, s’ha resolt molt desigualment i ha trobat en la ja explotada sobrecàrrega familiar privada una eixida d’emergència. “El tancament de les escoles i de tot de serveis sociosanitaris ha implicat una privatització generalitzada en el sentit que l’estat ha deixat de donar el servei per a que fossin les famílies (de forma privada) les que assumissin tots aquests treballs. Crec que aquesta privatització ha estat el que ha tingut un impacte més desigual en relació al gènere, ja que han estat majoritàriament les dones les que han assumit aquests treballs. Això ha tingut conseqüències en relació a la seva participació en el mercat laboral, però també en relació a la seva salut, benestar emocional, temps propi, etc., i implica una clara desigualtat.” afegeix Maria Rodó de Zárate, investigadora, escriptora i militant feminista. La restricció de la mobilitat aplicada durant l’Estat d’alarma, ha dificultat el manteniment de les xarxes familiars informals o les cadenes globals de cures, fenòmens que sostenien el precari equilibri de la conciliació per a moltes famílies i agreugen la difícil situació laboral de tantes altres, en la seua majoria dones migrants treballadores de la llar sense contracte o internes. Com denuncia Maria Gordillo Pinos, militant d’Arran i d’Hora Bruixa “el govern espanyol sí que ha establert com a prioritaris els ERTO però no planteja cap dret a subsidi per totes aquelles que treballem també sense contracte fent tasques reproductives que no pot garantir l’estat ni tampoc els nuclis familiars”.
Empitjora el benestar psicosocial i la violència contra les dones. Més dificultats per a la participació política.
Pràcticament totes les entrevistades manifesten el perill de l’augment de l’afectació de l’estrès, l’ansietat i la depressió, així com la preocupació per l’empitjorament dels contextos que viuen les dones que pateixen violència masclista, situació que encara no sembla tindre eixida en la represa de l’activitat quotidiana si no s’asseguren la reactivació dels serveis i recursos d’atenció així com les xarxes de suport mutu que es voran afectades en l’espai públic. “Aquesta crisi que ens imposa un aïllament ja sigui domiciliari o al carrer, pel distanciament social i demés, també repercuteix moltíssim en com desenvolupar o com mantenir una vida relacional i això també genera moltes dificultats, sobretot en situacions de violència perquè és molt més difícil demanar ajuda quan no pots relacionar-te amb ningú.” ens conta Betlem Cañizar Bel, regidora a Rubí per l’Alternativa d’Unitat Popular i membre de Ca la Dona. La pèrdua d’espais de relació és un perill que ha amenaçat també (i ho continuarà fent) els espais de socialització i presa de consciència feminista i de classe per a les dones: “I si ja fa més d’un segle que es denuncia la doble càrrega que patim i que sovint comporta apartar-nos dels espais militants, quan s’hi afegeix la desaparició de certs serveis i la cura de persones dependents o es necessita major atenció emocionals perquè el nostre entorn es troba en situació de patiment i estrès, tot plegat fa pràcticament impossible compaginar-se amb els espais polítics. I aquest és un perill, com a societat perquè perdem potencial revolucionari i com a subjectes, perquè allunyar-se de la política també ens fa perdre autoconsciència i llibertat en un sentit marxista.” explica Laia Jubany.
Hem volgut preguntar també quin impacte ha tingut aquesta crisi en la seua militància feminista. Maria Gordillo ens conta que “Les condicions per poder desenvolupar la nostra lluita han canviat de manera radical. L’estat d’excepció -i li dic excepció i no d’alarma perquè va ser evident la voluntat de controlar políticament la societat quan s’ha anat aturant tot menys el fer-nos anar a treballar sempre que ha estat possible-, ens impossibilitava organitzar-nos. I nosaltres, amb encerts i errors, ens hem reinventat per arribar allà on calia. Xarxa entre veïnes, ressuscitar llaços comunitaris, garantir que les veïnes menjaven, que els problemes per tenir un habitatge no passaven de llarg, que l’infant del tercer segona podia utilitzar el wifi d’alguna veïna per poder accedir als continguts escolars,… Però sabem que no ha estat suficient.”.
Dones treballadores migrades: les més vulnerables entre les vulnerables
Veiem com les conseqüències socials més immediates estan traçant el perfil de vulnerabilitat que ja coneixíem. Són les que pateixen encara fuetades de la crisi de 2008 i no se n’han refet, les primeres en veure’s afectades per aquesta nova onada.
Betlem Cañizar descriu “Les persones l’estructura vital de les quals està al marge d’allò formalitzat o regularitzat, és a dir, gent que fa treball submergit, gent que està sense papers, gent que quan et confinen i tallen tots els serveis públics habituals, tenen dificultats per accedir a ajudes, cobrar ERTOS, o que el suposat Estat del Benestar cobreixi les seves necessitats perquè ja estan en el marge del sistema. Però aquesta exclusió, abans, podia permetre certa supervivència a través de les xarxes informals, i en el moment en què arriba l’Estat d’alarma això queda absolutament tallat, i va des de treballadores sexuals fins a treballadores domèstiques, fins a gent que treballava en el Top manta”. Cañizar relata com han vist augmentar la demanda d’assistència a Serveis socials a Rubí en un 80% de casos, afectant famílies que mai ho havien sol·licitat abans. Maria Rodó, Oliva Serra o Laia Estrada també apunten que l’escletxa salarial, l’atur, l’emergència habitacional i de crisi de serveis socials públics multiplicarà els seus efectes sobre població que no ho patia abans.
L’amenaça del retorn de polítiques neoliberals i d’austericidi és també un perill que recalca Roser Vernet Anguera, coordinadora de l’Associació Prioritat: “La pandèmia no fa altra cosa que posar en evidència les causes i els mecanismes explícits i implícits que precaritzen les més vulnerables. I, a la vegada, té un efecte multiplicador, que s’emmascara amb l’estratègia criminal de desviar i prioritzar certs objectius que es fan passar per “comuns” i responen als interessos de sempre”. Respecte a les tèbies mesures de protecció social adoptades fins al moment, Laia Jubany denuncia que “el nivell d’extrema vulnerabilitat sembla que anirà més; ens van prometre ERTO i una misèria d’ingrés mínim per calmar els ànims, i no s’estan pagant o s’estan pagant tard, així que apunta que cada cop serem més la gent sense ingressos en un sistema en el qual només pots viure si es té una feina remunerada. El que ens fa recordar que la relació salarial és un element de dominació en el capitalisme”.
Per una eixida de la crisi feminista: reptes per al moviment
Finalment, hem volgut copsar com plantegen els reptes organitzatius més urgents per al moviment feminista. Betlem Cañizar planteja alguns dubtes: “L’escenari post-pandèmia té un petit problema és que la pandèmia encara és el present. Tot és massa recent i no sabem com anirà tot plegat […] Si les eines tecnològiques que s’han introduït (teletreball, control sanitari…) arriben per quedar-s’hi, caldrà veure com ens organitzem, com ens defensem, com ens protegim i com ho aprofitem en la part que sigui aprofitable.[…] potser en algun moment ens hauríem de plantejar accions d’insubmissió.”. El distanciament social també dibuixa escenaris no transitats abans: “El repte suposarà com aprenem a fer política juntes sense trobar-nos. Dins els feminismes, la política de la relació ha estat un eix central de la pràctica política. Cal que ens trobem, que ens toquem, que ens parlem mirant-nos als ulls, que estiguem juntes compartint espais en la quotidianitat per a poder construir plegades. I això està sent molt difícil amb la virtualització de, també, la vida política i l’activisme.” respon Maria Rodó. Laia Estrada i Oliva Serra comenten la necessitat de ser-hi presents en les lluites per la recuperació de serveis públics privatitzats, la regularització de les persones migrants i fer front a la crescuda de respostes feixistes a la crisi.
Maria Gordillo planteja una reflexió estructural: “Com fem que la nostra lluita estigui lligada i doni solució als problemes materials que pateixen les dones treballadores?” Laia Jubany, en sintonia “Un repte que fa temps que s’arrossega és com concebre el moviment feminista com un moviment també materialista i pragmàtic.[…] és un dels moviments amb més força i capacitat de mobilització però no acabem de marcar-nos objectius clars. Per mi hi ha un repte en generar una agenda feminista pròpia que inclogui aliments, educació, serveis públics, treball i habitatge per a tothom, i que permeti polititzar a tota la societat -ara que travessem una crisi amb tants vincles amb la salut i la reproducció-. Per mi és una evidència que per assegurar els mínims de vida hem d’assolir el control econòmic i que actualment això passa per la nacionalització i la cooperativització dels serveis bàsics, i ho entenc com a política feminista tot i que rarament es llegeix així”.