Aquest cap de setmana ens ha deixat el nostre company, amic i col·laborador Pasqual Cabedo Ferriols.
Per retre-li un xicotet homenatge, L’Accent reproduïm a continuació una entrevista de l’any 2007, que ens va oferir sota el pseudònim de Roger Ferriols. Anys després, també hi va publicar un article sobre l’art i la militància que podeu trobar ací. L’última col·laboració a L’Accent fou la il·lustració per a l’especial de l’Onze de Setembre del 2012 (núm. 233).
Nascut a Vila-real i instal·lat des de feia anys a la Ribera Baixa, on exercia de professor, la seua vida fou un exemple de generositat, de compromís i de lluita. El 1988 va ser fundador a la comarca de la Plana, amb altres companys i companyes, de l’organització de joves Maulets. Estant a Vila-real, també va col·laborar amb la casa okupa.
Posteriorment va passar a militar a Catalunya Lliure i, després d’un xicotet parèntesi, es va incorporar a Endavant-OSAN, on va impulsar la l’assemblea a la Plana, a la qual va dedicar moltes il·lusions i moltes hores. Bon coneixedor de la història de l’independentisme, va voler que el seu exemple servira per acabar amb la divisió del moviment, que fou sempre una de les seues preocupacions. De la seua implicació i del seu compromís, també en donaren fe els companys independentistes de l’Horta i de la Ribera per a qui sempre estava disposat a posar l’espatlla i a aportar propostes i idees.
Tot i que sempre defugia el protagonisme, tímid com pocs, Pasqual era militant inquiet, un brollador incansable d’iniciatives amb l’únic objectiu de fer avançar el poble que tant estimava, els Països Catalans, cap a la reunificació, la independència i el socialisme.
Pasqual es definí a si mateix com un militant “amb certa afició pel dibuix”. Fruit d’aquestes dues passions, la política i l’art, el 2007 va publicar amb el seu pseudònim Roger Ferriols, el llibre autoeditat Tornarem a lluitar, amb 150 làmines, on repassava la història de l’independentisme modern, des del 1969. Aquestes il·lustracions anaven acompanyades d’uns textos que les contextualitzaven i les explicaven. S’hi feia especial èmfasi en la lluita anti-repressiva i en la solidaritat amb els presos polítics, tot just per per això hi va destinar els beneficis de l’obra al col·lectiu Rescat.
Més endavant L’Accent vam tindre la sort de comptar amb la seua col·laboració en diverses ocasions, la més destacada foren les il·lustracions que va preparar per al calendari del 2008, que repassaven esdeveniments revolucionaris de la història de la humanitat. Podeu veure algunes de les làmines ací.
El buit que deixa el nostre company i amic serà difícil d’omplir. Els seus dibuixos, l’optimisme i l’empenta, l’atenció que ens va dedicar, les paraules, les pancartes i els murals i, tantes altres coses, sempre les portarem al cor. Per tu, Pasqual, tantes vegades com siga necessari: tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!
“Sóc un militant amb una certa afició pel dibuix”
Entrevista a Roger Ferriols, autor de Tornarem a Vèncer (publicada en el número 109, del 26 de juny de 2007).
L’aparició del llibre Tornarem a Vèncer, un revisió gràfica de la història l’independentisme català ha sigut una de les sorpreses de la temporada. Amb quasi mil exemplars venuts en dos mesos estem davant de tot un best seller del moviment independentista. Entrevistem al seu autor, en Roger Ferriols, un militant —del dibuix i de la política— de Vila-real, que aquest dies està fent presentacions per tota la geografia catalana.
Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?
L’estiu del 2005, vaig estar a Belfast i allí em van passar un pamflet sobre la història del Moviment Republicà, il·lustrat amb moltes imatges. Mentre me’l remirava, vaig pensar que un llibret així, però “nostre” (és a dir, explicant amb molts dibuixos la història de l’EI), podria ser útil per al treball d’agitació… perquè –que quede clar des del principi– no sóc un “dibuixant amb inquietuds polítiques”, o alguna cosa semblant; seria més bé al revés: un militant amb una certa afició pel dibuix.
Potser no eres un Mazzucchelli, però vendre mil exemplars en mig any no està gens malament… t’esperaves aquest èxit?
Una matisació: no és mig any; realment són dos mesos: del 23 de febrer (data en què vam fer la presentació oficial) al 23 d’abril… Per Sant Jordi es va vendre moltíssim: col.lectius de tot el Principat, contactant amb Rescat i demanant llibres per a muntar parada i vendre’n! Podríem dir que l’èxit ens ha sorprés a tots: jo, que era dels optimistes, pensava que tardaríem tot l’any en vendre els 1.000 exemplars (altres companys parlaven de dos anys); però… dos mesos? Ni en el millor dels somnis! Que conste que l’èxit no és meu (a Roger Ferriols no el coneix ningú); l’èxit és de Rescat… de Rescat i de tota la gent solidària que ha comprat el llibre només perquè era a benefici dels presos polítics, que ha comprat cinc còpies per a regalar-les a familiars i amics, que ens ha proposat organitzar presentacions al seu poble o que –com et deia– ha pres la iniciativa de muntar parada per a vendre el llibre.
I això de Mazzucchelli és una espècie de “cita culta” que vaig posar a la introducció, perquè els “entesos en la matèria” veren que, encara que no sé dibuixar, almenys tinc bon gust.
Què és “una revisió gràfica a la història de l’Esquerra Independentista”? Com has triat les imatges del llibre?
He intentat mostrar com hi ha una continuïtat, un fil que va des del primer PSAN fins a la CAJEI (per citar l’organització més jove de totes). Últimament han aparegut uns quants llibres –no cal citar noms– que ens recorden la història de l’independentisme “radical” dels anys 80, però dient que l’evolució lògica de tot allò és ERC. I això pense que, simplement, no és cert: ERC és evolució de la Crida o, en tot cas, del concepte de “front patriòtic”; però el que en els anys 80 volia representar l’MDT avui ho representaria Endavant… I no vull dir que la gent que militava allí ara milite ací (que, per la fractura generacional o pel que siga, ja sabem que no és així), sinó que estic parlant d’ideologia i d’actitud.
En l’elecció d’imatges he procurat representar el màxim de “varietat” possible: que no tot fóra Barcelona o València, i que estigueren presents com més organitzacions millor (he volgut no ferir cap sensibilitat i que tothom poguera assumir el llibre com a cosa pròpia). Evidentment, hi ha moltes llacunes; però vull demanar disculpes i dir, en el meu descàrrec, que no resulta gens fàcil (almenys, des del País Valencià) obtenir imatges de determinades organitzacions.
I quin és el balanç d’aquesta revisió? Com resumiries la història de l’independentisme des que el 1969 aparegué el primer número del “Lluita”?
El balanç és contradictori: és evident que encara som un moviment marginal, i això és un indubtable fracàs; però pense que ara estem en el bon camí i, si fem bé les coses, no tardarem massa anys a recollir els fruits… La conjuntura (l’esgotament del model autonòmic i el descrèdit dels seus gestors) juga a favor nostre!
El pitjor que ens ha passat en tot aquest temps ha estat l’escissió de l’MDT: estàvem construint una organització unitària forta i ho vam llançar tot a perdre… Si 20 anys després encara hem de dedicar molts dels nostres esforços a estructurar el moviment, imagina’t tot el que hauríem pogut avançar si aquesta qüestió tan prioritària haguera quedat definitivament resolta l’any 1987… Bé, espere que –com a mínim– hagem aprés la lliçó!
La repressió és un dels temes més presents entre les imatges que has triat. Sens dubte és un dels trets negatius de la nostra història. Quins serien els positius?
El més important és que continuem resistint! Després d’haver rebut tants i tants cops, encara mantenim ben altes les nostres banderes i intactes les nostres esperances… La gran capacitat de supervivència que hem demostrat començant gairebé de zero cada pocs anys indica clarament que hi ha “matèria primera”, que el vell ideal de “Reunificació-Independència-Socialisme” continua engrescant: en els temps que corren (individualisme, consumisme, etc.) que una part qualitativament significativa del jovent català es rebel·le contra les injustícies i s’organitze per a combatre-les no és cosa fàcilment menyspreable.
També em sembla molt important el respecte que l’EI s’ha guanyat entre els moviments socials; és un fet relativament recent, i pense que hauríem de continuar insistint-hi fins aconseguir que l’estelada siga la bandera de lluita de tota la “gent insubmissa” dels Països Catalans.
Quant a la repressió, clar que és un “tret negatiu”; però també és companya inseparable de la lluita. Hem de tenir clar (i qui encara no ho tinga, que vaja fent-se la idea) que, a mesura que el moviment avance, també ho farà la repressió: serà el simptoma que anem pel bon camí, que ens tenen por i volen “dissuadir-nos”; per tant, cal reforçar la solidaritat antirepressiva… Les presentacions del llibre les acabava suggerint-li als companys del públic que foren egoïstes i comparen el llibre pensant en ells mateixos; així contribuïrien a enfortir Rescat i, quan la repressió es generalitze i potser els toque patir-la a ells, agrairan que hi haja una organització antirepressiva forta i eficient que els ajude –a ells i a les seues famílies– a superar el tràngol.
Per què vas escollir destinar els beneficis a Rescat? Com ha sigut la relació amb aquest col·lectiu des del moment en què entràreu en contacte?
No sóc professional de la il·lustració i, per tant, no és un treball que haja fet per a guanyar diners personalment (per a això, segurament hauria triat un altre tema, més comercial): abans de començar, ja tenia clar que els possibles beneficis havien d’anar destinats a la solidaritat antirepressiva… La veritat és que –tot i haver tingut vàries “núvies”, totes elles molt respectables– no em va costar massa decidir-me per Rescat: qui s’ho mereix més que aquells i aquelles que pateixen més directament la repressió?
Com que Rescat al País Valencià no existeix, no els coneixia personalment; però, quan ja tenia acabat el treball, per mediació d’uns companys d’Endavant de València vam concertar una cita, els vaig ensenyar els originals… i fins ara. M’imagine que estaran contents: a més d’haver contribuït a un projecte “interessant”, quan hagem acabat de “liquidar comptes”, s’emportaran uns 5.500 € nets. Si em permets, m’agradaria explicar un poc la part econòmica: cada llibre s’ha venut a 12 €, dels quals 4’50 eren per a pagar l’edició, 2 per al col·lectiu que l’ha venut i els 5’50 restants per a Rescat.
I pel que fa als joves independentistes, què penses que els pot aportar el teu llibre?
El llibre és un recordatori de les coses que s’han fet i, encara que als “veterans” els agrada molt (la nostàlgia és un sentiment poderós), realment està pensat per als joves: perquè coneguen millor la nostra història i vegen totes les lluites que, més enllà de la reivindicació purament sobiranista, ha abordat el conjunt de l’EI… Un exemple: quan els vaig ensenyar els originals als companys de Rescat (i això que ells no són dels joves), els va sorprendre que en una data tan temprana com 1993 ja ens mobilitzàrem “per l’alliberament gai i lesbià”.
Si hagueres de completar el llibre, si el reeditares amb alguna actualització, quines imatges triaries d’aquests darrers sis mesos?
Durant tot el que portem d’any, el protagonisme l’han tingut la campanya unitària dels “300 anys” (amb l’allau d’actes descentralitzats per tot el País Valencià) i l’èxit –modest, però esperançador– de les CUP del Principat a les passades eleccions municipals; per tant, no t’estranye que una hipotètica reedició “actualitzada” del llibre incloguera dibuixos de l’Aplec d’Almansa i d’alguna de les candidatures municipals que millor resultat han obtingut, com ara la CUP de Berga, que ha debutat entrant a l’Ajuntament per la “porta gran”.
Tens altres projectes en ment? Ens els pots explicar?
Com que em vaig passar tant de temps dibuixant estelades, tenia ganes de canviar de “rotllo” i ara estic preparant un treball de temàtica “internacional”, un calendari amb 12 il·lustracions (una per mes) sobre “efemèrides de la Revolució mundial”: el triomf de la Revolució cubana en gener, la publicació del Manifest Comunista en febrer, la proclamació de la Comuna de París en març, etc. Segurament el publicarà L’Accent, per a regalar-lo als subscriptors; però ja veurem com queda i decidirem…
