Quico Sabaté: Terrorista

Ni víctimes del franquisme, ni combatents antifranquistes. La llei de memòria històrica els ignora i l’estat els hi ha negat pensions i reconeixement.  Els maquis, que a Espanya i a Catalunya fins als anys 60 van lluitar contra el règim feixista imposat per la sublevació de militars traïdors, mai han deixat de ser considerats, per la justícia i els governs de la monarquia constitucional, “bandolers” – exclosos de l’amnistia del 77 –. Ara, any 2019, també se’ls aplica l’etiqueta de “terroristes”.

En qualsevol país del nostre entorn la noticia de que un govern socialista considera “víctima” un membre d’un cos armat que perseguia lluitadors antifeixistes, i “terrorista” un militant llibertari que va donar la vida per combatre la tirania,  aixecaria una polseguera considerable en tota la societat. Un escàndol majúscul que suscitaria onades d’indignació, debats abrandats. Denuncies de tota mena d’associacions. Manifestacions de rebuig.

Busco per internet i a part uns quants – poquíssims – esments en xarxes socials, només trobo uns articles que diuen que gràcies a la decisió del ministeri d’interior presidit pel jutge Marlaska (7 vegades assenyalat per la justícia europea per no investigar delictes de tortura comesos per les “forces de l’ordre”) la primera “víctima del terrorisme” a Espanya ara és el Guàrdia Civil Francisco de Fuentes Fuentes y Castilla Portugal.

Els fets: en Quico, des de la seva base a França i amb 4 companys més, du a terme una incursió en territori espanyol, per fer-hi sabotatges o distribuir propaganda anarquista. A prop d’una masia (el Mas Clarà) la Guàrdia Civil li para una emboscada i assassina tots els seus companys. En Quico Sabaté també resulta ferit però aconsegueix trencar l’encerclament, disparant contra el tinent Francisco Fuente. Es dirigeix cap a Barcelona però el delaten i a Sant Celoni, el sometent Abel Rocha (que fins a la seva mort es vanagloriarà de la seva gesta), l’assassina.

O sigui, en la versió de la història que avui dia segueixen escrivint els hereus dels colpistes vencedors, PSOE inclòs, un rebel idealista perseguit per un desplegament de mercenaris premiats per matar i que, en defensa pròpia, n’abat un és… terrorista. I víctima el militar al servei de la bèstia feixista (Bertolt Brecht dixit).

Alguns mitjans donen la informació de forma diguem-ne neutra. D’altres fan gala d’una adhesió a les “raons” del franquisme que en qualsevol país amb una premsa mitjanament decent farien saltar totes les associacions professionals, indignades davant de tan descarada apologia del feixisme.

A la guerrilla antifranquista urbana i rural al llarg de la dictadura hi van participar milers de persones, homes i dones, abandonades a la seva sort per les forces guanyadores de la II contesa mundial, URSS (que l’any 1952 va ordenar la dissolució de totes les partides d’obediència comunista) inclosa,.

Perseguits, caçats, torturats, assassinats impunement i sense judici o amb judicis sumaríssims, els maquis van pagar un preu de sang altíssim. Com els seus homòlegs italians o francesos, que entre 1942 i 1945 van agafar les armes contra nazis i feixistes.

La diferència (Spain is diferent) és que als altres països de l’entorn europeu (en aquests dies la Merkel ret homenatge als autors de l’atemptat a Hitler, tot recordant que desobeir a la tirania és un deure), se’ls considera herois. És més, la figura del maquis ha estat per a les generacions posteriors una encarnació dels valors de l’antifeixisme: llibertat, justícia social, respecte de la diversitat i el pluralisme en tots els àmbits de la vida social. Valors d’emancipació oposats a la tètrica i brutal imposició d’un ordre que és garantia de privilegis per a pocs.

Aquí no. Enmig del bombardeig constant de falsedats, manipulacions i distòpies, govern i aparell mediàtic espanyols ens envien un altre missatge aclaridor: el poder establert – constitucional o militar – sempre és legítim, a més de legal, quan és garantia de continuïtat per a les classes dominants. Gosar oposar-s’hi amb les armes, ni que sigui en defensa pròpia, ni que sigui en nom d’ideals reconeguts a cartes internacionals i considerats fonament d’una democràcia, sempre és terrorisme.

Espanya, un país europeu on torturadors i mercenaris feixistes són víctimes i els defensors de la llibertat terroristes, on qui cantava “Bella ciao” sería considerat membre de banda terrorista i les camises negres pobre gent assassinada.

I ara que vingui la Carmena a explicar-nos de com n’és de bona aquesta democràcia  encapçalada per un Borbó entronitzat a dit per Francisco Franco.