Una gran pancarta onejava ahir (com des de fa setmanes, com avui mateix) des del balcó principal de l’Ajuntament de Barcelona: “Refugees welcome”. Mentrestant, dins l’edifici, Ada Colau, l’alcaldessa, atenia la premsa per anunciar una ofensiva contra els venedors ambulants que partirà d’una reunió que convoca pel proper dimarts dia 12 amb altres municipis, la Generalitat i la delegació del Govern, on també és previst que hi participin diversos cossos policials. L’objectiu, literalment, és “erradicar” el ‘top manta’.
Fa pocs dies he estat amb uns companys a Melilla per conèixer el que succeeix a la frontera sud, la frontera silenciada d’on la Unió Europea ha après tantíssim sobre externalització de fronteres; uns aprenentatges que ara posa en pràctica amb l’acord amb Turquia perquè bloquegi els refugiats que fugen de guerres, persecucions, misèria i explotació laboral i sexual. La ciutat colonial està encerclada per una triple tanca, reforçada recentment amb un fossat i una nova filferrada de concertines (aquestes ganivetes que esgarrapen i deixen ferides profundes a la pell, que fabrica una empresa de Màlaga que està fent l’agost amb l’Europa fortalesa). Al cantó marroquí de la tanca hi ha els boscos del Gurugú i dels voltants de la ciutat de Nador, on ens han explicat que s’hi amaguen actualment unes 1.600 persones provinents del sud del desert del Sàhara. Les dificultats actuals de creuar la tanca han fet que la majoria de migrants, si poden, paguin a una màfia perquè els creui fins la península Ibèrica en una pastera, però encara n’hi ha que intenten entrar a Melilla i Ceuta saltant la triple tanca.
A Melilla vam reunir-nos amb una de les persones que ajuda amb roba, menjar i assistència sanitària els qui s’amaguen al Gurugú. Fa tres anys que hi treballa, n’ha vist passar a centenars. I ens va explicar que aproximadament el 85% dels subsaharians que fan estada al Gurugú fan la dura ruta migratòria africana perquè “no tenen alternativa: fugen de la fam, per salvar la vida o perquè tenen tancada tota opció d’estudi al seu país”. Molts d’ells són els que després arriben a les nostres ciutats. El problema que es troben, quan arriben aquí, són les dificultats per iniciar una vida digna. Ho podeu llegir explicat pel santboienc Roland Fosso, al llibre La última frontera, on relata els dos anys i set mesos que va tardar en arribar des del seu Camerun natal fins a entrar el CETI (Centre d’Estada Temporal d’Immigrants) de Melilla, però també les dificultats per arribar a viure en un habitatge que mereixi aquest nom o a trobar feina estable a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Amb tots els obstacles que troben per aconseguir els permisos de residència i treball, amb enormes dificultats per trobar feina (unes dificultats amb les que també topen capes importants de la població autòctona), sense possibilitat de recórrer a ajuts públics perquè no tenen permisos en regla i sense una xarxa familiar o d’amistats que els doni suport, el camí per gaudir d’una vida digna és molt complex. I molts dels subsaharians que han arribat a Barcelona i altres poblacions properes han trobat en la venda ambulant una forma de guanyar uns diners dignament.
Però la dreta mediàtica els ha posat al punt de mira en la seva pugna contra el govern de Barcelona en Comú, i després de mesos de portades als diaris, notícies als telenotícies (usant com a afectats algunes fonts dubtoses, com ha denunciat La Directa) i debats a la ràdio, han aconseguit encarrilar Ada Colau i que aposti, finalment, per la via repressiva, tal i com anunciava la setmana passada el primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello: “Aquest ajuntament no permetrà la utilització de l’espai públic per la venda ambulant no autoritzada, encara menys quan es fa de forma abusiva i invasiva”. Avui mateix ja ho han començat a posar en pràctica amb l’entrada de la guàrdia urbana a un domicili on viuen alguns manters.
He parlat amb la María José Lecha, regidora de la CUP-Capgirem Barcelona, que m’explica que fa gairebé un any es va constituir la Taula de Ciutat per parlar de la venda ambulant. I que allà el Sindicat Popular de Venedors Ambulants hi ha aportat diverses propostes per trobar una sortida a la situació de persecució i criminalització que pateix. Una de les principals és que l’Ajuntament els ofereixi un lloc pactat per fer-hi la venda ambulant i no descarten assumir el pagament d’una taxa. A més, van proposar fer de mediadors amb la resta de venedors ambulants de Barcelona per pactar horaris i llocs de venda, i així evitar la massificació a la ciutat; i també amb els que venien de fora per explicar-los el procés d’autoorganització que havien fet i que cada grup pogués fer el mateix a la seva localitat. La regidora de la CUP explica que aquestes propostes es van fer a la tardor, “quan el nombre de venedors és més baix, i era la oportunitat per gestionar i treballar amb el col·lectiu”.
Però l’Ajuntament s’ha tancat en banda a aquestes propostes i l’única oferta alternativa a la repressió que ha posat sobre la taula ha estat l’anunci de 80 plans d’ocupació adreçats als manters per tota la legislatura, tot i que a la roda de premsa de Gerardo Pisarelo de la setmana passada van rebaixar la xifra a 40. María José Lecha explicat que han començat amb 11 plans d’ocupació a Mercabarna, dels quals 4 dels participants són venedors ambulants.
Justament Ada Colau va fer ahir la compareixença acompanyada del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, amb qui s’havia reunit. I Ribó va subratllar que el primer que cal és una “política de reinserció i estudi individual” de cada persona relacionada amb la venda ambulant. Una proposta poc realista si tenim en compte que l’Ajuntament parla d’uns 500 manters i molt allunyada de la demanda d’una solució col·lectiva que posa sobre la taula el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.
Tot i que milers, milions de persones i també pancartes als ajuntaments els donen la benvinguda i reclamen vies segures, Europa alça cada vegada més els murs per dificultar l’arribada dels que busquen refugi dins les seves fronteres. Però quan les persones fugen de situacions en què no poden continuar vivint, troben altres formes d’arribar al seu destí. Ho hem vist els darrers mesos al Mediterrani: quan s’ha tancat la ruta de Grècia i els Balcans, el fluxe migratori s’ha traslladat cap a Líbia-Itàlia, un camí molt més mortífer que ha fet créixer exponencialment el nombre de morts al mar on tant ens agrada banyar-nos. El mateix succeeix als nostres municipis. Per més que vulguin reprimir la manera que aquestes persones han trobat per guanyar-se la vida, si no els deixen fer venda ambulant, aquests treballadors buscaran altres sortides per tal de poder satisfer les seves necessitats vitals, unes sortides que possiblement els comportaran més explotació i patiment.
PD: Un cop havia publicat aquest article, hem sabut que l’Ajuntament de Barcelona no permetrà la reobertura del CIE de la Zona Franca perquè no té llicència. Alguns dels manters que la policia reprimeix als carrers de la ciutat van a petar al CIE i després els expulsen als països d’origen. Així que és una decisió fantàstica que s’ha aconseguit gràcies a la lluita popular des de fa anys de col·lectius de la ciutat. Una mesura que indica que, si hi ha voluntat política, es poden trobar les maneres per acabar amb les pràctiques repressores i excloents.
