Arreu dels Països Catalans, milers de joves han optat per generar projectes al voltant de casals, ateneus i espais de joves com a nexe central de la seva vida social i política. Des de fa anys, l’alliberament d’aquestes estructures ha permès fomentar una idea de comunitat i classe més enllà dels paràmetres capitalistes imposats. En molts casos, la difícil construcció i consolidació d’aquests ha canalitzat l’extensió de valors contraposats als del sistema i sembrat la llavor de l’autoorganització. És per aquest motiu que és una gran notícia que, coincidint amb la Diada de la Classe Treballadora, es faci públic el naixement de dos locals alliberats a Sant Cugat i Can Baró, on, fruit de la lluita juvenil, s’han fet realitat demandes històriques de les veïnes. Juntament amb tota la resta d’espais a disposició juvenil i de la classe treballadora, s’integren en el conjunt d’estructures populars que, enteses en un sentit ampli, sostenen la lluita arreu dels Països Catalans.
La importància d’aquests elements és cabdal per a la lluita organitzada. El sistema de relacions socials capitalista aprofita tots els recursos a la seva disposició per assegurar la seva reproducció, que no només implica mantenir els mecanismes que garanteixen l’acumulació contínua de beneficis i la despossessió de les classes populars, sinó la creació d’individus que s’insereixin en aquesta dinàmica de funcionament. A través de processos de socialització, educació i altres circuits administratius, judicials i polítics, fomenta valors com l’individualisme o la competitivitat per eliminar qualsevol guspira d’oposició. D’aquesta manera, preval una determinada cosmovisió que condiciona la manera que els subjectes tenim de relacionar-nos amb el món i entre nosaltres: en lloc d’establir vincles solidaris, assentats en principis de llibertat i igualtat, el capitalisme ha aconseguit generar subjectes aïllats i útils per al manteniment de les mateixes condicions que ens fan esclaus del sistema que ens oprimeix. Aquest escenari dificulta la presa de consciència entre les joves de classe treballadora, determinada per motlles culturals, simbòlics i ideològics neoliberals i que s’expressen a través dels mitjans de comunicació o les estructures familiars, entre d’altres.
Des d’una perspectiva col·lectiva, aquesta disposició perpetua l’alienació política de les classes populars i ens allunya de les condicions necessàries per a la construcció d’un subjecte col·lectiu que qüestioni i s’oposi a les causes i conseqüències de l’explotació capitalista. Aquesta dinàmica s’agreuja en un moment com l’actual, en què els efectes de la crisi assentaran les condicions de vida i els horitzons de possibilitat d’una societat futura. Així, de manera més o menys explícita, la lluita per la subjectivitat es disputa en cadascun dels fronts en què s’expressa la lluita de classes, condicionant-ne de manera dialèctica el seu desplegament: les victòries, avenços i retrocessos engeguen processos de politització en sentits molt diversos, de manera que l’enduriment en les contradiccions del sistema afecta valors i percepcions socials. Aquest punt de vista, permet comprendre fenòmens –com ara la dretanització creixent entre sectors juvenils o l’antifeminisme entre els homes – imprescindibles d’abordar per a qualsevol organització, especialment en un context en què la precarització creixent a què es veu sotmesa la classe treballadora no es tradueix en increments significatius d’afiliació sindical o participació política.
Ser jove i de classe treballadora en una societat hostil, segrestada al servei de la lògica capitalista, no és fàcil: lloguers desmesurats, un transport públic que va tard i està col·lapsat, preus dels aliments desorbitats, uns ritmes laborals desenfrenats en feines precàries… Tots aquests factors contribueixen a la normalització ambiental de la desmobilització i semblen repetir-nos, insistentment, que no hi ha res a fer. És en aquest escenari que la ideologia capitalista s’aferma i imposa de manera accelerada uns ritmes de producció i reproducció que impossibiliten la presa de consciència. Aquesta és tan sols una de les conseqüències que té el sistema socioeconòmic en les nostres vides. Ara bé, de quina manera podem combatre aquesta alienació –especialment en l’etapa juvenil– i encetar processos de conscienciació política? Com es pot contribuir a la unificació política d’experiències vitals més o menys diverses i encaminar-les cap a explicacions conjuntes dels problemes a què ens enfrontem diàriament? Al seu torn, com aconseguim que aquesta enforteixi l’organització política i la seva extensió arreu del territori?
L’alliberament de locals, blocs i pisos per a transformar-los en casals, espais joves o cases inicia conflictes amb l’estructura ideològica i econòmica del sistema que poden determinar les formes de socialització i potenciar experiències de classe compartides que reforcin elements de presa de consciència entre les classes populars. La consciència de classe emergeix i es potencia a través de la generació d’identitat de classe, consciència d’oposició i visions de futur alternatives.1 Precisament, la pugna pel control d’espais físics en què s’estableixin unes determinades lògiques relacionals, desencadena factors potenciadors dels tres elements esmentats, tal com també demostra la pràctica organitzativa del moviment per l’habitatge. En concret, l’obertura d’ateneus i casals en diferents zones del territori, castigades diferentment per la divisió del treball imposada per la geografia econòmica capitalista i que tendeix a la concentració poblacional en grans ciutats, ha permès l’articulació de comunitats sota paràmetres que qüestionen els marcs capitalistes. És el cas de l’obertura recent de la Foradada (Roca del Vallès), que s’afegeix al conjunt d’espais que troben en l’okupació un mitjà per garantir necessitats de la classe treballadora i que el sistema no està interessat a solucionar.
Omplir de vida espais anteriorment buits i a disposició dels interessos especulatius de grans tenidors i immobiliàries, condensa entre les seves parets i projecta exteriorment representacions d’una manera d’organitzar la vida que s’oposa als mandats del capitalisme. A Barcelona, ciutat enfocada cap al turisme i als negocis internacionals, es magnifica aquesta pugna. Una ciutat que ens és hostil, cada cop menys arrelada al país i a la cultura catalanes i més dirigida a un públic internacional disposat a pagar una morterada per viure als barris on hem nascut, on hem crescut i on hem desenvolupat consciència política. La gentrificació avança al mateix ritme que avancen les iniciatives privades. Però on hi ha conflicte també hi ha resistència. D’aquestes estructures han emergit col·lectius i assemblees que han estès, a través de l’exemple, la possibilitat d’un canvi en les entranyes del sistema. Això representa una amenaça per a aquest, ja que espais dirigits i coordinats pel jovent ens ofereixen un lloc des d’on imaginar maneres de relacionar-nos diferents i oposades a les expressions més crues dels sistemes d’opressió que complementen el capitalisme, com ara el patriarcat o el racisme imperants. Aquests espais es converteixen en escoles de politització on aprendre a desfer-nos d’aquells elements que fins ara han impregnat la nostra individualitat, passant a convertir-se en espais centrals de la vida en comunitat. És per aquest motiu que la seva defensa és un símptoma de la seva importància i la capacitat de sostenir conflictes amb grans propietaris per al seu manteniment, una necessitat per revitalitzar la consciència política d’un col·lectiu. Així ho demostren el desnonament recent de l’Obrera a Sabadell o els pròxims intents a què s’enfrontarà l’Eixam de Capellades.
Poc després del primer de maig, Dia Internacional de la Classe Treballadora, on s’ha fet públic l’alliberament de dos espais de contrapoder a Barcelona i Sant Cugat (La Causa), cal reconèixer la importància de confrontar l’hegemonia capitalista sobre l’espai públic i els circuits de socialització. Comptar amb una xarxa coordinada i estesa arreu del territori d’espais alliberats és una garantia per al sosteniment, la generació i l’expansió de la consciència política i d’assegurar posicions avantatjoses en la lluita de classes. Davant la tendència privatitzadora de la disposició neoliberal actual de les ciutats i pobles, però també de centres educatius, el naixement de projectes com el Casal Popular La Trinxera (Universitat Autònoma de Barcelona) revela la importància per al jovent treballador de tenir espais en què educar-se i esbargir-se al marge del negoci imperant. No és cap sorpresa que les ciutats –i, en diferent mesura, els pobles– estiguin disposades de tal manera que afavoreixen l’acumulació de capital, on els barris són dormitoris inerts. Per això, és una bona notícia per a l’organització general de la classe treballadora el naixement de dos espais impulsats pel jovent de Can Baró i Sant Cugat, que transcendeixin el presentisme obligat de la roda capitalista i ofereixin alternatives que albirin un futur diferent allà on volem viure. Davant la negació que ens volen imposar, prohibint-nos viure als nostres barris de tota la vida i de fer ús de l’espai públic per no «molestar» la iniciativa privada, també és possible fer-hi aflorar consciència de classe, obrint les portes a pensar i executar un altre model d’habitar les viles i ciutats. Dit en altres paraules: fer de l’eslògan «hi ha una altra manera de viure» una realitat.
- Extret de l’article publicat el 22 d’abril de 2024 a Catarsi Magazín: Livingstone, D. W. (2024): «Cal un renaixement de l’anàlisi marxista de classes», Catarsi Magazín, disponible a https://catarsimagazin.cat/necessitem-un-renaixement-de-lanalisi-marxista-de-classes/.
