Teixint la Unitat Popular

Aquest 11 de març, la Candidatura d’Unitat Popular celebrarà la seva Assemblea Nacional. És la primera assemblea després de l’èxit obtingut a les passades eleccions municipals, i on es debatran les bases del treball polític per a la construcció de la unitat popular que pretén desplegar aquesta organització. L’ACCENT publiquem un treball del periodista i company Andreu Merino, on s’analitza com s’ha anat teixint les candidatures en diverses conjuntures i com la CUP ha intentat combinar la presència institucional amb el treball polític al carrer.

En les últimes eleccions municipals a l’estat espanyol, el 22 de maig de 2011, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), van presentar 76 llistes, en solitari i en coalició, arreu del Principat de Catalunya, superant amb escreix les 18 del 2003 i les 46 del 2007. Les CUP van augmentar la seva representació en ajuntaments de capitals de comarca com Vilanova i la Geltrú, Valls o Berga, de la mateixa manera que van entrar amb força per primer cop a altres capitals com Reus, Banyoles o fins i tot Girona. Però sens dubte, un gran focus d’atenció abans, durant i després de les eleccions era la campanya a Barcelona. Les CUP es van presentar a la capital catalana en coalició amb la formació anticapitalista Des de Baix i finalment van esdevenir la sisena força política de la capital amb 11.805 vots. Tot i no entrar a l’Ajuntament, el simple fet de presentar candidatura representava un pas endavant i també una adaptació a un territori diferent, tant per mida com per caràcter, dels que fins ara havien esdevingut places fortes de les CUP. D’altra banda queda per veure si Barcelona és l’última estació o encara s’anirà més enllà. Tot plegat amb l’objectiu de compaginar la feina a les institucions amb la vertebració de la unitat popular.

Origen, evolució i essència

Abans de començar a analitzar els èxits recents de les CUP, convé fer un cop d’ull al passat per veure de quina forma neixen arreu del territori les candidatures d’unitat popular i quina és la seva evolució fins a dia d’avui. Però el primer que cal deixar clar és que la història i el present de les CUP no es poden deslligar del moviment polític de l’Esquerra Independentista (EI). Es pot considerar la Fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), el 1968, com l’inici formal de l’EI, un moviment que defensa la construcció d’uns Països Catalans sobirans i socialistes. A més, es caracteritza pel rebuig a l’ordenament jurídic dels estats espanyol i francès i a les propostes autonomistes que lliguin els Països Catalans amb aquests estats.

Durant els últims anys del franquisme el PSAN es va adherir a l’Assemblea de Catalunya. Al mateix temps va anar prenent cos a nivell local, una força que desembocaria en la fundació de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), el 1986. L’AMEI va ser resultat dels contactes que el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) va mantenir durant anys amb col·lectius d’arreu del territori, i representava una unió de regidors i grups municipals d’arreu del Principat que militaven o simpatitzaven amb l’EI. L’objectiu més agosarat en els principis de l’AMEI va ser el de bastir candidatures locals de cara a les eleccions de 1987. Segons l’historiador Abel Caldera, mentre el moviment tenia com a objectiu principal exercir de suport a Terra Lliure a través de l’agitació independentista, les candidatures ocupaven un espai secundari però més polititzat.

No va ser fins al 1989 on comencem a veure una idea incipient del que en un futur esdevindran les CUP, amb el plantejament de la unitat popular com a essència del projecte i mantenint l’assemblearisme com a mètode.  La Unitat Popular busca vertebrar una unió de classes populars i teixit associatiu per aconseguir, en el cas de les CUP, un alliberament nacional, de classe i de gènere. En els següents quatre anys l’AMEI va viure un creixement que suposaria la proliferació de més nuclis de les CUP arreu del territori que s’acabarien presentant a les eleccions de 1991, com a Banyoles i Valls, on van aconseguir entrar a l’Ajuntament.

El creixement de principis dels 90 no va tenir continuïtat a causa de la crisi que l’EI va viure al llarg de la dècada, en part per la repressió estatal i en part per lluites internes, i que va suposar, fins i tot, la desaparició d’alguns nuclis de les CUP.

El rellançament definitiu de l’AMEI no va arribar fins l’any 2000 amb el procés de Vinaròs, on es va ratificar l’estratègia de la unitat popular i es van col·locar els fonaments perquè diverses CUP es presentessin a les eleccions municipals de 2003. El procés de rellançament va finalitzar el 2002, a Manresa, on es va ratificar el suport d’organitzacions com Endavant, Maulets, MDT i el PSAN.

Les eleccions de 2003 suposen una injecció de força al projecte de les CUP, tant que  l’AMEI comença a perdre el seu sentit, ja que hi ha nuclis de les CUP arreu del territori i no cal una unió de regidors i militants per tenir força a nivell municipal. A més les CUP aconsegueixen regidors a dues capitals de comarca, Valls i Vilafranca del Penedès. La feina feta durant els següents quatre anys permeten triplicar el nombre de candidatures a les municipals del 2007 i s’aconsegueix entrar en altres capitals com Manresa, Berga, Mataró o Vic.

El 2008 va esdevenir una data clau, ja que s’aproven uns nous estatuts que reforcen el caràcter assembleari de l’organització, ja que cada CUP es confirma com a organització autònoma i el dret a vot deixa de ser com a organització en bloc i passa a ser individual. Després dels acords presos el 2009, les CUP continuen treballant a nivell municipal, fins arribar a les següents eleccions municipals, el passat maig de 2011, on es consoliden arreu del territori i aconsegueixen les alcaldies de Navàs, Arenys de Munt, Celrà i Viladamat, a més d’aconseguir tres regidors a Girona i presentar-se per primer cop a Barcelona.

Les CUP han evolucionat, a nivell intern i de penetració al territori, fins a adoptar el funcionament actual. L’estructura base són les assemblees municipals, que al seu torn s’agrupen en assemblees territorials. Actualment hi ha nou assemblees territorials, cada una de les quals envia quatre representants al Consell Polític, que coordina totes les CUP a nivell de territori i es coordina al mateix temps amb el Secretariat Nacional. El Consell polític és rotatiu i es renova cada convocatòria mentre que el secretariat nacional canvia cada quatre anys.

Així doncs, actualment les CUP són formacions assembleàries que busquen l’alliberament nacional, de classe i de gènere per dues vies: la unitat popular i la feina feta des de les institucions. Com diu la coordinadora de la CUP del districte de Gràcia de Barcelona, Isabel Vallet: “Les CUP no treballem amb els moviments socials per portar-los a les institucions sinó que el paper de les CUP a les institucions ha de ser de qüestionament de les pròpies institucions, amb una actitud rupturista”.

Estratègia de penetració al territori

Jaume Casals, alcalde de Navàs,  al balcó de l’ajuntament el dia de la seva investidura

La penetració de les CUP arreu del territori representa un dels punts diferencials més importants a l’hora de comparar-la amb qualsevol altra formació política d’àmbit nacional. Segons el Portaveu Nacional de les CUP, Marc Sallas: “No fem una política d’expansió com si fóssim una franquícia, sinó que ens establim en territoris on abans ja hi ha estructures de l’Esquerra Independentista”. Segons Sallas, en ocasions sí que una CUP és pro activa a l’hora de crear un nucli, però en la immensa majoria d’ocasions la implantació en un territori depèn de la prèvia existència de casals independentistes, assemblees de joves o nuclis d’Endavant, Maulets, MDT o altres formacions. És a dir, l’expansió de les CUP no està orquestrada exclusivament des de la direcció de l’organització, ni obeeix a directrius electoralistes, sinó que s’organitza a través de l’establiment de nuclis arreu del territori que neixen fruit del teixit associatiu de l’EI. De fet, aquest procés evidencia l’estratègia d’unitat popular defensada per les CUP. De tota manera la feina feta a nivell social va acompanyada de la voluntat de fer política des de les institucions. Si donem un cop d’ull a associacions que van ser clau en l’establiment de molts nuclis. trobem entitats com el Jovent Independentista Revolucionari i el Casal La Ceba a Navàs, el Casal Panxo o l’Ateneu Llibertari a Berga o la Barraqueta i la Sirga al districte de Gràcia de Barcelona. “En moltes ocasions és la gent de les entitats la que s’engresca a l’hora de muntar un nucli ”, afirma l’alcalde de la CUP de Navàs, Jaume Casals. Segons explica Casals, durant l’onada de protestes per les sancions imposades a diversos joves per cremar fotografies de Joan Carles I el 2007, va acabar suposant un caldo de cultiu de jovent independentista procedent de diverses entitats de Navàs, que va donar aire a la creació d’un nucli a la localitat del Bages.

Casals assenyala encara un altre efecte que fa possible la implantació de nuclis de la CUP a diversos municipis. Es tracta del ressò que té en les comarques interiors la creació d’un nucli a la seva capital. Per exemple el naixement de la CUP a Navàs va ser, en part, conseqüència de l’establiment de nuclis a les dues poblacions amb més capacitat d’influència del Bages, com són Sallent i la capital, Manresa, on ja hi havia un regidor a cada Ajuntament des del 2007.

Les lluites populars com a connexió amb la població

Però si parlem d’unitat popular és obvi que la penetració d’un nucli de la CUP en un municipi no pot quedar reduït als àmbit d’influència de l’EI. És aquí on arriba el moment de fer-se una pregunta vital. Com arriba a connectar una CUP amb aquella població no activa en les estructures de l’Esquerra Independentista prèviament formades?

Segons Marc Sallas, el punt clau és la vinculació amb les lluites populars afins a la ideologia de les CUP. De fet, en molts casos, aquesta vinculació no només facilita donar-se a conèixer, sinó que fins i tot representa el punt d’inici d’un nucli, com a Arenys de Munt, on el nucli va néixer arran de les mobilitzacions de la Plataforma Salvem la riera.
Xavi Monge, número u de la CUP de Barcelona en les passades eleccions locals, considera que la millor manera de donar-se a conèixer és mantenir viva la pròpia naturalesa de les CUP. “S’han de  mantenir relacions fluïdes amb totes aquelles associacions que plantegen lluites o reivindicacions, ja sigui mitjançant reunions directes amb associacions i col·lectius o amb la implicació directa de ciutadans actius en aquestes entitats que passen a ser militants de les CUP”, afirma Monge.

Isabel Vallet, de la CUP de Gràcia, mostra una opinió semblant i afirma que un nucli es fa fort a nivell municipal quan esdevé el catalitzador de les lluites que s’estan duent a terme. “La nostra tasca consisteix a aportar contingut i donar una visió de lluita municipalista a les diverses reivindicacions de la població”, afirma Vallet, afegint que l’essència de les CUP és la doble o fins i tot triple militància: “Hi ha molt poca gent que sigui exclusivament militant de les CUP. La nostra essència radica en una militància múltiple que retroalimenta les lluites i fa que les CUP creixin, però que també ho faci el conjunt de l’Esquerra Independentista, i diversos moviments socials”, conclou.

Podem trobar diversos exemples de lluites populars arreu del territori en les quals les CUP s’hi han adherit. Si tornem a fixar-nos en Navàs, el nucli va dur a terme una intensa tasca de mobilització en contra de l’enderrocament del cinema Espanyol, patrimoni històric del poble i també en contra de la construcció d’una pista de pàdel dins el parc de l’Alsineta. Segons Jaume Casals la participació i la mobilització en aquestes reivindicacions van servir per fer veure a la població que la CUP, a diferència de les altres formacions polítiques, hi prenia part. “Els podia semblar millor o pitjor el que feies. Però el fet que sempre hi fóssim va fer possible que molta gent ens prengués com el seu referent polític”, afirma Casals.

Del Principat a Barcelona

Les estratègies a seguir a l’hora de penetrar en un territori van funcionar amb èxit a municipis d’arreu del Principat. Però també eren vàlids a l’hora de fer el salt a Barcelona? Si repassem la cronologia veurem que hi ha deu anys de diferència entre les primeres eleccions municipals on es presenten les CUP i la primera vegada que la formació es presenta a Barcelona, en coalició amb Des de Baix i sota el nom Alternativa per Barcelona (AxB). L’espai temporal no és casual, sinó que respon a la dificultat que representa el salt a la capital del Principat per una força política que treballa a través de la unitat popular. Sense anar més lluny, els resultats de les eleccions municipals de 2007 ja deixaven clar que l’àrea metropolitana quedava molt lluny de la Catalunya interior, pel que fa a rendiment electoral de les CUP. Tot i el regidor aconseguit a Molins de Rei, a Badalona només es va superar per poc el llindar del 2% dels vots i a Sant Cugat del Vallès el del 3%.

Quedava clar que la feina de penetració a l’àrea metropolitana havia de ser més lenta, i conseqüentment no es podien esperar els mateixos resultats electorals que a la resta del territori, on  ja s’havien aconseguit regidors a diverses capitals de comarca.

Abel Caldera assenyala el primer motiu del fet diferencial de Barcelona: “A municipis com Berga concorren set partits a les eleccions municipals, dels quals quatre tenen representació, però tothom coneix els candidats de tots set partits. En canvi a Barcelona al 2011 hi havia 25 candidatures, de les quals cinc van obtenir representació”. Si es vol una explicació més gràfica, Francesc Ribera, regidor de les CUP a Berga, compara la diferència que hi ha per les CUP a l’hora de presentar-se en un municipi de la Catalunya interior i a l’hora de fer-ho a Barcelona, amb la diferència que hi ha entre un llac i el mar, respectivament.

Però  els resultats obtinguts no són res més que un reflex de les dificultats amb què es troben les CUP a l’hora d’implantar el treball en base a la unitat popular a Barcelona en particular i a l’àrea metropolitana en general. Marc Sallas considera que les CUP duen a terme la mateixa tasca arreu del Principat. “Ara bé, és obvi que podem connectar millor amb la gent en un nucli petit que no a la capital”, afirma el portaveu nacional. Segons Sallas, un dels principals motius de dificultat és la poca cohesió ciutadana existent a Barcelona en particular i a l’àrea metropolitana en general. “A més, a la Catalunya no metropolitana existeix un factor que juga a favor de la feina a través de la unitat popular, com és el sentiment d’identitat dels habitants amb el seu municipi”, afirma Sallas.

Més enllà del sentiment identitari local, Jaume Casals destaca com a fet diferencial entre l’àrea metropolitana i la resta del territori, el grau de coneixença personal entre la població i els militants de les CUP. “A municipis com Navàs (poc més de 5.000 habitants) la gent sap qui som abans de formar un nucli de la CUP. La majoria de militants estàvem vinculats prèviament amb la cultura popular del poble, i on aquesta coneixença no arriba, ho fa el boca orella”, afirma l’alcalde bagenc. Però segons Francesc Ribera aquest tret no és només atribuïble a poblacions com Navàs: “A Berga (17.500 habitants) tothom ens coneix perquè ja portem molt temps treballant, encara que no sigui sota les sigles de les CUP”.
A part de la coneixença directa, un dels altres grans problemes amb què es va trobar la CUP a Barcelona va ser la manera de comunicar les seves accions a la ciutadania. És evident que de la mateixa manera que en altres municipis és factible deixar pamflets a les bústies de totes les cases, o arribar a molta gent amb l’edició d’una revista, a Barcelona és inviable. Més enllà de la comunicació elaborada pel mateix nucli de la CUP, un altra dificultat venia de la mà de la naturalesa dels mitjans locals de la ciutat. En territoris més petits, els mitjans connecten amb més gent i és probable que la major identificació del ciutadà amb el seu territori el porti a consultar amb més freqüència aquest tipus de mitjans, fet que no passa a Barcelona.

Un dels mètodes que el nucli barceloní va trobar per compensar la dificultat de comunicació va ser l’actualització constant de contingut i convocatòries a través de les xarxes socials, com Facebook i Twitter.  De tota manera, segons Xavi Monge, la CUP de Barcelona es va estalviar gran part de la campanya de difusió, ja que el treball previ d’altres nuclis arreu del Principat feia que molta gent ja sabés qui eren i quina estratègia política seguien.

La coordinadora del nucli del districte de Gràcia, Isabel Vallet qualifica el salt a Barcelona de “projecte ambiciós”. Vallet considera que el repte més gran a l’hora d’implantar un projecte d’unitat popular a Barcelona era la necessitat de combinar les quotes d’assemblearisme més grans registrades fins al moment en qualsevol municipi, amb una  organització àgil que permetés avançar el moviment. Segons Monge, el salt a Barcelona no només suposava un repte, sinó també un risc: “Si no ens en sortíem ens arriscàvem de retruc a perjudicar tots els altres nuclis del Principat que portaven anys treballant”, afirma Monge.

L’organització per districtes, la clau de la qüestió

Xavier Monge va encapçalar la candidatura a Barcelona.

El grup promotor de les CUP a Barcelona es crea el 2007, i en el seu inici es planteja treballar de manera global a nivell de ciutat. L’objectiu del grup promotor era l’elaboració d’unaanàlisi política, institucional i estructural de la ciutat. Segons Isabel Vallet, “calia detallar mancances en tots els à“La millor manera de donar-se a conèixer és mantenir viva la pròpia naturalesa de les CUP”mbits, estratègies a desenvolupar. En definitiva, estudiar per què calia una CUP a Barcelona”.

Un cop es va comprovar que l’Esquerra Independentista no té la mateixa implicació a tot arreu és quan s’opta per crear nuclis en aquells districtes amb unes estructures associatives ja creades, i on els militants de diferents entitats s’havien mostrat més receptius a l’hora de formar nuclis. Amb el canvi estructural i organitzatiu s’aconsegueixen solucionar diverses de les dificultats detectades en un principi i alhora que sigui possible un funcionament similar al que havia suposat tant d’èxit a moltes poblacions del Principat. “A Barcelona no existeixen dinàmiques globals de ciutat, i les que hi ha estan molt coordinades, com la Federació d’Associacions de Veïns. Qualsevol organització i coordinació que vulgui funcionar a nivell de ciutat ha de partir dels barris”, considera Marc Sallas. Així doncs, cada nucli de barri o districte passa a tenir un funcionament similar al que podria tenir un municipi de dimensions més reduïdes, amb la diferència que després no es coordinarà directament amb l’Assemblea Nacional, sinó que haurà de passar per la de ciutat.

D’aquesta manera una bona implantació a la capital catalana passa pels mateixos punts que en qualsevol municipi. Primer de tot, la necessitat d’una existència prèvia de nuclis forts de l’Esquerra Independentista a cada barri o districte. Després, la vinculació amb lluites populars afins a la ideologia de les CUP i l’Esquerra Independentista. Per exemple, a Gràcia el nucli es va formar sobre l’estructura ja establerta de l’Assemblea de Joves i el col·lectiu de militants d’Endavant. D’altra banda, els principals cavalls de batalla de la unitat popular al districte, i a tot Barcelona, van ser el treball conjunt amb entitats defensores dels serveis públic, i la crítica a la manca d’habitatge públic i assequible existent a la ciutat.

Ara mateix la CUP té un nucli a cada un dels deu districtes de Barcelona. Els primers en establir-se van ser Gràcia, Sants, Sant Martí i uns quants barris del districte de l’Eixample. El procés assembleari funciona a través de la connexió constant entre el nucli de districte i el nucli de ciutat. Totes les iniciatives i propostes de cada nucli han de passar per l’aprovació de l’assemblea de Barcelona i posteriorment per l’Assemblea Nacional. El fet que la militància sigui a títol individual dóna, sens dubte, més autonomia a les diferents assemblees. D’altra banda, a Barcelona destaca la importància de dos òrgans, l’Assemblea Permanent, de caràcter més tècnic i el Consell Polític, que es reuneix cada quinze dies.

Si bé és cert que en la majoria de districtes, les CUP van tenir una implantació semblant a la que ja havien tingut en altres territoris, hi ha zones on l’empenta necessària per l’establiment d’un nucli va ser la campanya electoral de les passades eleccions municipals, com és el cas de Nou Barris.

La campanya electoral: estratègia continuista

Hem parlat de com les CUP s’han donat a conèixer arreu del territori per tal de vertebrar la unitat popular. Però a part de la feina al carrer, les CUP són present a les institucions. Aquesta dicotomia pot suposar una oportunitat a l’hora de créixer, però si no es va amb compte amb la manera de créixer, també pot representar una pèrdua de l’essència de la formació.

Situant-nos a Barcelona, la CUP va viure la seva campanya electoral durant el maig de 2011. El 2009, any en què el nucli barceloní es presenta oficialment, ho fa amb un discurs on afirma que la seva meta no és electoralista, però que si al cap de dos anys té prou força i prou base social com per presentar-se a les eleccions ho farà. Així doncs, s’ha d’interpretar que la feina feta en dos anys va donar com a conclusió que el nucli havia esdevingut prou fort. De tota manera, cal no oblidar que la CUP de Barcelona va presentar-se en coalició amb Des de Baix. La unió temporal amb la formació anticapitalista s’ha d’atribuir a l’heterogeneïtat de militància en formacions polítiques i socials alternatives que hi ha a la capital. En municipis de mida mitjana o petita hi ha força homogeneïtat a l’hora de coordinar lluites veïnals. A Barcelona, tot i que el pes de l’Esquerra Independentista creix progressivament, hi ha molts col·lectius que plantegen un canvi de model de ciutat. És una de les raons per les quals el nucli de la CUP de la capital va acceptar l’oferta de Des de Baix per presentar-se de forma conjunta. “Segurament vam ajuntar un sector que hagués quedat fragmentat en dues forces polítiques”, afirma Xavi Monge.

Però més enllà de la coalició, quina diferència va haver-hi entre la feina feta pel grup promotor i després pel nucli, i la que calia fer en campanya? Segons Xavi Monge: “La manera d’implantar-nos a Barcelona i la campanya electoral representen a efectes pràctics la mateixa manera de treballar”. Segons el número u de la llista electoral l’única possible diferència és que durant les dues setmanes prèvies a les eleccions es va dur a terme una tasca de mobilització i agitació més continuada, però sense fer res que no s’hagués fet abans. “Tenint en compte que la nostra principal voluntat és caminar cap a la unitat popular, tampoc tindria gaire sentit preparar un pla específic per captar vots”, afegeix Isabel Vallet.

La CUP va presentar un programa electoral estructurat en set pilars bàsics que lligaven amb les principals reivindicacions fetes des que el 2007 s’havia començat a treballar: el qüestionament del model urbà, una major democratització i transparència de les institucions, un model econòmic més igualitari, la cohesió social a través dels serveis públics, l’accés universal a la cultura, construir l’autodeterminació dels Països Catalans des de Barcelona i potenciar la figura dels districtes i dels barris com a model de ciutat.

Assemblea oberta veïnal de la CUP d’Arenys de Munt

D’altra banda la manera de transmetre aquestes idees va ser una continuació de l’estratègia aplicada des del naixement del nucli, és a dir, una vinculació amb les reivindicacions veïnals barri a barri i un apropament a la ciutadania a través de punts de trobada temàtics on es convidaven plataformes i associacions que per una raó o altra no havien teixit complicitats amb la CUP de Barcelona.

Finalment va arribar el 22 de maig, i les urnes van rebre 11.805 vots (1,92%) per la CUP. Un resultat que fa esdevenir la formació la sisena força política de la capital, però també significa quedar fora de l’Ajuntament. “Era immensament difícil entrar a l’Ajuntament, i per tant els resultants són valorats molt positivament”, considera Xavi Monge. “A l’àrea metropolitana s’anava a consolidar una estructura i arribar a tot arreu. S’han creat espais, ens hem involucrat amb les entitats. Cada cop més gent ha vist que potser hem de ser el seu referent polític”, afirma Jaume Casals.

Tot i la satisfacció pels resultats, des de la CUP, també es va fer un anàlisi dels handicaps que té una formació com aquesta a l’hora de presentar-se a la capital del Principat. “És molt difícil tenir representació a Barcelona sinó tens representació al Parlament i, per tant, apareixes als mitjans de comunicació de masses”. Seria aleshores el Parlament de Catalunya un altaveu necessari perquè les CUP segueixin la seva expansió territorial?

El futur és al Parlament?

“Em sorprèn que amb l’èxit i la solidesa que tenen les CUP a molts municipis encara no s’hagin decidit a fer el salt i presentar-se a les eleccions al Parlament”, afirma el doctor en filosofia Josep Maria Terricabras. En aquesta ocasió és una opinió personal, però no és l’única veu que es planteja aquesta possibilitat, dins i fora de l’organització.

En l’Assemblea Nacional celebrada el 2009 a Girona, tot apuntava que les CUP d’arreu del territori català decidirien presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010. El secretariat nacional havia optat per aquesta opció, però finalment, una moció contrària presentada per la CUP de Vilafranca del Penedès va ser aprovada per 162 vots a favor i 148 vots en contra. El secretariat nacional va dimitir en bloc i se’n va formar un de nou consensuat pels nuclis d’arreu del territori. “Era l’única manera d’acabar amb possibles tensions i començar a treballar de nou”, afirma Abel Caldera. Així doncs, finalment les CUP no es van presentar a les eleccions autonòmiques el 2010, però ara mateix no es pot afirmar que passi el mateix al 2014.

“Hem de ser molt conscients de quines conseqüències pot tenir una decisió de tal magnitud”, avisa Marc Sallas. Xavi Monge va més enllà, i afirma que les CUP es presentaran tard o d’hora al Parlament: “Però quan ho fem hem d’estar segurs de no destrossar la feina feta abans”.

El debat intern ja no és tant si presentar-se o no al Parlament, sinó quan arribarà el moment en què l’estat de salut de les CUP i de l’Esquerra Independentista a nivell nacional sigui prou fort per poder fer el salt amb garanties i al mateix temps mantenir la vertebració d’unitat popular al carrer. Segons Jaume Casals, “les CUP no poden caure en la professionalització de la política”. “No podem reduir la nostra feina a una campanya o un mandat institucional”, afirma l’alcalde de Navàs. Francesc Ribera va més enllà i considera que “el municipalisme no és la tercera via de la política”. “En el cas que anéssim al Parlament, aquest seria una eina de suport a la tasca feta a cada municipi”, sentencia Ribera.
De ben segur que a l’Assemblea Nacional que se celebrarà enguany es debatrà sobre la conveniència o no de fer el salt. Mentrestant, però, ja s’estan avaluant a nivell intern, i molts cops a nivell individual, els punts positius i negatius que tindria aquesta decisió. Segons Marc Sallas, entrar al Parlament suposaria un altaveu immillorable a l’hora de continuar amb l’expansió, a més de ser una oportunitat d’or per aplicar polítiques rupturistes a nivell social i nacional des d’un nivell superior. Però d’altra banda, el portaveu nacional també destaca possibles perills: “Podríem córrer el risc que la societat ens identifiqués com un partit polític convencional, i també  podríem veure’ns absorbits pel sistema”.

Sens dubte, els pros i les contres pesen molt. El factor que farà desequilibrar la balança serà la feina que es farà durant aquest 2012. D’aquí uns mesos serà el moment en què els militants de les CUP hauran d’analitzar sí la tasca municipalista de la formació i l’estat de salut de l’Esquerra Independentista són prou fortes com per fer un salt endavant. Ara bé, després de fer el salt serà necessari seguir mirant enrere, perquè en cas contrari, tota la feina feta fins ara quedarà en no res i les CUP perdran l’essència que els ha portat a tenir més veu que mai: la unitat popular.