El futbol de l’Estat espanyol, el més car d’Europa
Segons s’ha publicat a un important periòdic esportiu de Madrid, el futbol espanyol no ha deixat de perdre espectadors als estadis des de fa aproximadament uns cinc anys. Segons sembla, únicament dos partits aquesta temporada, han registrat una entrada completa de l’aforament de l’estadi: el Barça – Reial Madrid i el Reial Madrid – Atlètic de Madrid. Mentre que pràcticament tots els clubs de primera divisió veuen com l’assistència als seus partits experimenta una gradual i constant disminució.
Aquest progressiu descens es deu a dos motius, el primer és la gran diversitat d’horaris existents a l’actualitat a la Lliga de Futbol Professional, jugant-se partits dies laborables com divendres o dilluns, o disputant-se en horari de diumenge pel matí, al qual l’espectador no està habituat.
Així i tot, és el segon motiu el que té una incidència molt més gran. La profunda crisi econòmica agreujada per les retallades socials que pateix l’Estat Espanyol i que està fent disminuir vertiginosament la capacitat adquisitiva d’amplis sectors social. Aquest context ha suposat que nombroses persones hagen deixat de pagar entrades o abonaments. Un cas sagnant en aquest sentit és el del València CF que ha apassat de tindre una llista d’espera per a acceptar nous abonats a perdre’n poc menys de deu mil.
Davant d’aquesta situació impacta el fet de que la bombolla dels preus del futbol no haja esclatat encara. El preu mitjà de l’entrada a un estadi espanyol és de 56 euros, mentre que a Itàlia és de 52, a la capitalitzada Premier anglesa és de 44 i a la Bundeslliga alemanya de 32. És curiós veure com dos dels estats europeus més assotats per la crisi lideren aquesta classificació, semblen estar encara aferrats a un model econòmic especulatiu que al negoci del futbol, com a tants altres comença a fer fallida.
El món del futbol està experimentant una gran reestructuració que, en el cas de l’Estat Espanyol, està afectant a clubs mitjans i petits, però no a les dues grans corporacions, Madrid i Barça, que són un fidel reflex de la tendència a la polarització i la concentració del capitalisme neoliberal.
