El repartiment dels drets de TV enfronta els clubs de futbol

Des de fa alguns anys, s’ha fet evident que la distància esportiva i econòmica entre FC Barcelona i Reial Madrid i la resta de clubs de la Lliga de Futbol Professional s’ha eixamplat. De fet es pot afirmar que únicament aquests dos clubs són viables econòmicament en el context d’un esport que encara viu immers en una descomunal bombolla pel que fa a preus i salaris.

Des de la LFP s’ha plantejat fer una redistribució col·lectiva dels drets televisius que tendisca a reduir aquesta diferència. Barça i Madrid, irreconciliables a nivell esportiu, mostren però una complicitat total a l’hora de defensar els seus privilegis, argumentant que són ells els qui generen espectacle i tenen gran nombre de seguidors. Per la seua banda però, el clubs més humils al·leguen que sense ells no hi hauria competició.

El punt àlgid d’aquesta desigualtat en el repartiment dels drets es localitza a l’any 2010, quan la diferència entre els dos gegants i els clubs que menys ingressos percebien  rondava una proporció d’1 a 13. A l’actualitat la diferència s’ha reduït i es troba en una proporció aproximada d’1 a 7.

Malgrat aquest avanç, els clubs humils aspiren a establir el model anglès pel qual els clubs no negocien individualment amb els operadors, cosa que a l’estat espanyol ha obligat a la LFP a crear mecanismes correctors; sinó que la negociació es col·lectiva i el repartiment posterior molt més equitatiu.
La batalla està oberta, sembla que el nou president de la LFP Javier Tebas ha adoptat en part el discurs dels clubs més humils, però sembla difícil creure que els dos gegants del futbol a l’estat estiguen disposats a cedir tan fàcilment els seus privilegis i més, tenint en compte que, malgrat ser autèntiques màquines de generar diners, també es veuen afectats per aquesta inflació infinita de traspassos i salaris que afecta al món del futbol.

En tot cas s’haurà d’arbitrar alguna solució, el repartiment dels drets televisius és un pedaç, la majoria dels equips de primera divisió són inviables a mitjà termini, mentre que la majoria de clubs de segona divisió a dia d’avui es troben en fallida econòmica. Mentre no es produisca un ajustament real de preus i salaris al món del futbol, els clubs més humils es veuran abocats a la desaparició. Es potser aquesta la tendència? Una lliga europea a l’estil NBA amb les grans franquícies del futbol competint entre elles? Aquesta sembla la direcció, almenys a l’estat espanyol, sempre pioner en el neoliberalisme.