Llums i ombres a la marató de València

El passat 27 de novembre es va celebrar a la ciutat de València l’edició nombre trenta-u de la seua marató popular. Una edició molt especial, a partir de la qual, els seus organitzadors, la SD Correcaminos, les institucions i els patrocinadors, d’entre els quals destaca l’asseguradora Divina Pastora; pretenien donar un salt qualitatiu que internacionalitzara una marató que fins aleshores havia tingut una projecció molt limitada.

L’objectiu sembla haver-se complert amb escreix: més de 7000 participants, 12.500 si afegim els inscrits a la carrera de 10 kilòmetres que es celebrava de forma paral·lela; la segona millor marca registrada a una marató celebrada a l’Estat Espanyol, 2 hores 7 minuts i 59 segons, realitzada per l’atleta de Kènia Kosgei i una presència d’espectadors i animació al recorregut molt major que en les edicions anteriors.

Altre fet destacable va ser la formidable marca aconseguida per l’atleta local Hassane Aouchar, qui va quedar quart amb 2 hores 8 minuts i 47 segons, després de fer una última part de la marató espectacular sobrepassant fins a 5 atletes. La història d’Aouchar és més emotiva si tenim en compte que es tracta d’un atleta que va arribar en pastera i que en un primer moment únicament competia en les voltes a peu més humils de pobles petits, sense poder obtenir cap premi en metàl·lic pel fet de no tenir papers.

Aouchar en un primer moment corria per al club de l’ONG Es possible, però la seua regularització vingué de la mà de l’empresa de Paterna Carnicas Serrano, la qual des de fa molt de temps manté un club d’Atletisme Popular i la qual oferí una feina al corredor, que abandonà la seua feina eventual com a guixaire.

Després d’una llarga trajectòria a les curses populars valencianes, recorrent kilòmetres i kilòmetres i corrent per centenar de pobles, Aouchar ha mostrat unes grans prestacions en la marató, disciplina en la que cap atleta de l’Estat Espanyol s’hi pot comparar. És per això que, el polèmic president de la federació espanyola d’atletisme Jose María Odriozola es planteja oferir-li la nacionalització i incloure’l en l’equip olímpic que competirà a Londres 2012.

Aouchar resulta una excepció la regla, la seua espectacular progressió com a maratonià l’ha alliberat d’un destí complicat com a immigrant sense papers a la ciutat de València.

Però malgrat el salt qualitatiu que ha suposat aquesta darrera edició de la marató popular de València i el missatge triomfalista que han difós els seus organitzadors, la marató de València no es pot comparar encara a les grans maratons europees com les de Rotterdam, Berlín o Londres i menys encara a les nord-americanes de Boston, Xicago o Nova York. A nivell de participació, difusió, organització i projecció la marató de València s’ha posat a l’altura de les maratons de Barcelona o Madrid, però no encara a la de les grans maratons mundials.

En primer lloc a la marató es va apreciar un gran tall, un tall que no es produeix a les grans maratons, un tall entre el grup d’elit i la resta, de manera que entre uns i altres passaren minuts i minuts d’un buit que deslluïa una mica l’espectacle. Hi havia una mancança de corredors que podríem anomenar de pre elit, és a dir d’aquells que fent unes marques fabuloses, no competeixen per la victòria, aquells que es mouen entres les 2 hores deu minuts i les dos hores quaranta minuts. Quan una marató té una gran projecció internacional té corredors en totes les franges de temps. Sembla doncs que a València ha existit preocupació per contractar a corredors d’elit però que encara, la cursa, no te el suficient prestigi i projecció per cobrir aquests buits.

Per altra banda, tot l’èmfasi posat en aconseguir una marca  s’ha limitat a la competició masculina, mentre que en la femenina els discrets 2 hores 34 minuts 23 segons de l’etíop Jimma Abo, palesen un menor interès en la competició. Tot i això cal assenyalar la sensacional marca de la valenciana Marta Esteban amb 2 hores 38 minuts 30 segons.

En segon lloc, tot i millorar pel que fa a l’animació i la presència de gent al carrer, tampoc es va poder apreciar, com  ocorre a les grans maratons, una ciutat bolcada amb l’espectacle, en nombrosos trams del marítim o del passeig de la petxina entre altres, els participants corrien en una relativa soledat.

Per últim fer referència al fet que, la marató popular, ha estat convertida pels seus organitzadors i per les institucions en un gran esdeveniment, un gran esdeveniment made in Valencia, que únicament mostra una part de la ciutat i la realitat valencianes. Amb principi i final a la Ciutat de les Arts i les Ciències i previ pas pel circuit de Fórmula 1 i el port esportiu de la Copa del Amèrica, la marató potenciava com a reclam la València del turisme i el glamur. Novament doncs, trobem que València organitza un espectacle orientat de forma preferent cap als visitants, mostrant únicament aquella part d’ella mateixa que vol mostrar, és per això que la major part de l’animació la trobarem a les zones de la València guapa, mentre que el pas per les zones més perifèriques es trobava més descuidat en aquest sentit.

Per descomptat la presència de la llengua autòctona en l’organització i la publicitat quedà reduïda a la mínima expressió, així com la realització d’actes culturals en la fira del corredor, la qual va tenir un enfocament purament comercial, en la que les deferents marques esportives exposaven i venien els seus productes.

En definitiva un espectacle més de cartró i pedra a la valenciana, però amb una diferència molt gran respecte a altres. Mentre que cal ser milionari per competir a una regata o conduir un fórmula 1, mentre que a aquest darrer espectacle calia pagar les entrades a un preu exageradament alt, la marató era un espectacle accessible a tothom, milers d’atletes es penjaren un dorsal i es posaren les sabates a un preu econòmic i gaudiren d’un meravellós matí de diumenge corrent per la ciutat del Túria. Per la seua banda els espectadors podien acudir a qualsevol punt del circuit sense haver de pagar per gaudir de l’espectacle.

A sobre mentre els regatistes o els pilots, conscients de pertànyer a elits i participar d’esports elitistes retornen als seus hotels de cinc estreles un cop acabada la seua actuació, els corredors populars, completament destrossats per l’esforç però amb un somriure a la boca, marxen a fer unes canyes, unes tapes o una paella per la ciutat. Un somriure que respon al fet d’haver acabat, d’haver baixat de quatre hores, tres i mitja o tres, però sobretot pel fet d’haver participat d’un espectacle en el que les estreles, els veritables herois, els qui han rebut els aplaudiments, han segut ells.