Estellés: una ficció literària
Entre els molts esdeveniments que se celebren enguany arreu de la Nació, hi ha el de “l’any Estellés”. Diuen que ha estat un gran poeta. Un poeta autèntic, verídic, realista, commovedor. I que té una obra tan esplèndida com llegida, recitada i, fins i tot, de vegades, cantada. No sé què dir. Per més voltes que hi faci, estic espantat d’adonar-me com un personatge inexistent, com l’Estellés, una pura invenció de la censura d’estat, pot tenir tants devots i se li puguin dedicar els honors que se li dediquen. Al començament em pensava que la meva ment em traïa i que només era jo qui creia que l’Estellés era una ficció literària. Per això vaig anar a Burjassot i vaig demanar a la gent si sabien qui era. Ningú no el coneixia. Ni tan sols vaig poder localitzar la casa on diuen que va néixer.
Vaig trucar a una colla d’editors valencians. Tampoc no en tenien notícia. I el més agosarat em va dir que un tal Climent i un tal Fuster se’l van treure de la màniga, agafant uns versos d’aquí i d’allà de quatre autors anònims, per putejar als castellans, perquè estaven farts de sentir parlar només de l’Ausiàs March i de la seva megalomania i volien algú que toques de peus a terra i parlés de llençols, pits i rebolcades. Sí, l’Estellés és –i em sap greu dir-ho– un dels grans invents de la censura del segle XX. Però la meva sorpresa ha estat encara més gran quan he sabut que per aprofitar-se d’aquesta mena d’any d’homenatges, en Borja Penalba i en Francesc Anyó anaven amunt i avall, recitant i cantant unes cançons inexistents d’un poeta inventat. Com que coneixia en Borja, i el meu amor per la veritat està per sobre de tota vanaglòria i de tot personalisme, li he fet un truc, indignat. Però m’ha dit: “Collons, Bilbeny! Tothom té dret a guanyar-se la vida com puga. No digues res, home, no digues res… Vinga, va… I nosaltres, a canvi, defensarem que en Cervantes era un Servent de Xixona i que va escriure el Quixot en català!”. Però no. He de ser fidel a la veritat per damunt de tot.
