Les eternes aliances i escissions de l’independentisme

A hores d’ara a ningú se li escapa que el canvi de lideratges al capdavant d’Esquerra no és cap solució. Si filem més, segurament a molts encara ens sobta -no sé per què, la veritat- que el suposat redreçament del partit de Macià i Companys passi per substituir l’eloqüent, rigorós i valorat Joan Ridao. Potser és que el partit ja de per si va ser fundat sota l’ombra de persones fortament personalistes, va ser rellevat els anys 90 per persones fortament personalistes –Colom i Rahola-, escindit per les mateixes persones fortament personalistes, rellevat de nou per persones fortament personalistes –Carod, Puigcercós-, escindit per persones fortament personalistes –Carretero, i la creació més genuïna del partit: Bertran, que a la seva vegada pateix una escissió per una persona personalíssima, Laporta- i, és clar, al cap del carrer, la cultura política que ha creat i en la qual ha viscut, doncs va d’això, de persones i personalismes. I amb tot plegat, a ningú a Esquerra se li acut que la renovació hauria de plantejar-se sobre altres bases que no simplement el canvi de personalismes al capdavant? No és d’estranyar doncs, que al Garraf, per exemple, on ERC no ha obtingut cap regidor, la resposta sigui esperar canvis de persones en la direcció que reflotin, per personalitat i personalisme, el partit.

 

Per què, al final, què són Reagrupament i Solidaritat més que allò que donen de si els seus caps visibles? Què és Solidaritat més que allò que són capaços de fer i proposar Bertran i López Tena? Què és Reagrupament més que allò que dóna de si Carretero i Carandell?

Refer la unitat d’Esquerra (no la de cap independentisme així en general, sinó la d’un partit en particular) serà una treball dur, però possible. Al cap i a la fi, l’escola política és la mateixa, i el principal argument, que tan bé li ha funcionat a Convergència, del suport d’Esquerra al PSC, doncs ja no hi és. Aquesta era l’excusa per la qual els personalismes van poder argumentar protagonismes al marge d’Esquerra. I ara no hi és. Així que les reconciliacions seran més probables. Segurament Junqueras està endevinant que tot plegat gira al voltant de persones, i per això proposa Bosch per comptes de Ridao, malgrat tots els mèrits de Tardà i Ridao al capdavant del grup al Congrés.

Algú veu, a aquestes alçades de l’article, tot l’abisme que separa la cultura política d’Esquerra Republicana de la de l’Esquerra Independentista, de la de la CUP?

Tocant ja els límits de l’acció política possible d’un esquema de partit com Solidaritat, després del fracàs a les autonòmiques i a les municipals, el seu líder proposa a tort i a dret que cal un Bildu català. Profund desconeixement de la composició de Bildu o utilització personalista d’un projecte reeixit, per compensar el fracàs propi? Bertran coneix perfectament Bildu i l’esquerra abertzale. Sap que el pal de paller són 8.000 militants, una base forjada amb els anys que té fe i convicció en el projecte polític de l‘esquerra abertzale, i una confiança en el moviment i les seves estructures a prova de bales i tortures.

L’aliança entre ERC, Reagrupament i Solidaritat, és a dir, la recomposició d’Esquerra –que no entenc per què no tenen cap rubor en fer-la pública cada dia dues o tres vegades- és un afer intern de partit que es resoldrà, malauradament, amb combinació i generositats de personalismes en favor de personalismes: són enveges, rancors i recels entre persones. El resultat, probablement, serà una estructura de partit amb molts personalismes, una mica més ancorada a la dreta, que se sotmetrà una i altra vegada en el futur a més i més escissions sense raonament, mogudes per personalismes.

Deia Txelui Moreno en una entrevista recent: “La base és que l’esquerra abertzale no és una organització política, la base és que l’esquerra abertzale és una forma de ser. Som ecologistes per convicció, som solidaris per convicció. L’esquerra abertzale no és només una opció política més.” Això, i la convicció que el canvi polític no ve donat per les institucions solament, sinó per la pressió i la sostenibilitat que li dóna la força popular, la gent, són les claus de volta de l’esquerra independentista i les CUP. I en base això, podem parlar.

*Quim Arrufat és regidor de la CUP a Vilanova i la Geltrú