Oscar Niemeyer: Brasília queda òrfena
“Sembla mentida però ja només queden dos comunistes al món, Niemeyer i jo”. Aquestes paraules que amb to sorneguer, va pronunciar en Fidel Castro feien referència a Oscar Ribeiro de Almeida Niemeyer Soares, símbol nacional brasiler, mort el passat dia 5 de desembre a l’edat de 104 anys. Niemeyer ha estat el brasiler més influent del segle XX gràcies a la seva prolífica carrera, però també, gràcies al seu compromís social i polític.
Militant comunista des dels 38 anys, l’arquitecte va començar a destacar quan el president Kubitschek va encarregar al despatx de Lucio Costa, on ell hi col•laborava, el disseny urbanístic de la nova capital de l’estat, Brasília. Niemeyer no només va participar en el disseny urbanístic sinó que també va dissenyar els seus edificis públics més representatius ubicats a la plaça dels tres poders: El Congrés Nacional, el Tribunal Suprem Federal i el palau residencial del president. Aquests van suposar l’eclosió de l’arquitectura moderna a l’Amèrica Llatina i actualment s’han convertit en icones emblemàtiques de l’obra del seu autor.
Posteriorment, durant la dictadura militar a Brasil imposada amb el suport dels EUA, va ésser perseguit, detingut i condemnat a l’ostracisme professional fins al seu exili a França. A Paris, gràcies al seu enginy arquitectònic i a la seva afiliació comunista va dissenyar tres de les seves obres més reconegudes fora del seu país natal: la seu del Partit Comunista Francès a Paris (foto), la Universitat Constantina a Algèria i l’editorial Mondadori a Segrate, Itàlia. Dues dècades més tard va tornar a Copacabana d’on, tot i que va dissenyar edificis arreu del món, ja no es va moure degut a la seva fòbia als avions.
Conegut en el món acadèmic com el poeta de la corba, Niemeyer va formar part de la segona generació de mestres de l’arquitectura moderna sota ensenyança i aprenentatge de mestres com Le Corbusier. Tot i això, el seu estil profundament particular, rotundament escultural i decididament sensual va suposar una contaminació dels postulats del moviment modern del segle XX basats en la racionalitat, la senzillesa i la línia recta.
Artista plàstic, pioner de la forma lliure, arquitecte frívol i genial alhora, va esdevenir un dels màxims estàndards de l’arquitectura d’autor. Paradoxalment respecte el seu posicionament polític, va potenciar i fomentar un moviment arquitectònic que ha ajudat a descontextualitzar i mercantilitzar l’arquitectura mitjançant obres poc rigoroses, falsament espectaculars i poc respectuoses amb el seu entorn. Aquesta tendència es va emfatitzar en l’última etapa professional de Niemeyer basada en el formalisme buit i la banalització de la seva pròpia trajectòria arquitectònica. El museu faraònic del Príncipe de Astúries a Avilés, n’és un clar exemple.
Descansi en pau, poeta.
