“Pensàvem que si derrotàvem l’apartheid a Angola cauria tot el règim”

>> Entrevista a Lina Vilakazi “Amanda”, ex-guerrillera de l’Umkhonto we Sizwe (el braç armat del Congrés Nacional Africà).

Lina Vilakazi és avui regidora del municipi d’Ekurhuleni, a l’est de Johannesburg i lluita per millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Darrere, però, dels tacons i el vestit jaqueta s’amaga un passat que comparteix amb milers de sud-africans, encara que normalment els mitjans internacionals no vulguin recordar aquesta part de la lluita contra l’apartheid.

Comencem pel principi. Com era la vida a Sud Àfrica a finals dels 70?

Després de les revoltes estudiantils de Soweto del l’any 76 la situació era molt dolenta. La policia actuava indiscriminadament i tothom era terrorista. Era impossible viure. Jo vaig estar-me dos mesos a la presó sense acusació i al sortir em van tornar a detenir durant sis mesos més, altra vegada sense acusació.
Així que els meus pares em van enviar a estudiar interna en una zona rural. Si bé jo ja era militant clandestina de l’ANC (Congrés Nacional Africà en les seves sigles angleses), poca cosa podia fer en aquella regió remota.

Però la calma va durar poc.

Sí, al 79 ja havia acabat l’escola però tampoc podia tornar al meu township amb la meva família doncs la repressió cada cop era més violenta i asfixiant, així que vaig fer el pas de marxar cap a l’exili.
Vaig creuar la frontera il·legalment per Swazilàndia, on vaig entrar formalment a l’ANC, i després a Moçambic. Des d’allí, un grup de sis nois i dues noies vam viatjar a Angola, on l’MK (Umkhonto we Sizwe, el braç armat de l’ANC) tenia els camps d’entrenament militar.
El 1980 també vaig viatjar a Europa per rebre formació política, tan a la RDA com a Holanda, on el moviment antiapartheid era molt fort.

Com era la situació a Angola?

En deu anys hi ha moments per a tot, clar, però sovint va ser una experiència molt dura. Faltava menjar, podíem estar mesos seguits menjant només mongetes i a vegades caçàvem el que podíem, fins i tot vaig menjar mico!

A més es van trobar involucrats en una guerra civil en un país estrany. No era una mica complicat?

Nosaltres no ho veiem així, sinó com una part de la nostra pròpia guerra, doncs (Jonas) Savimbi (dirigent de l’UNITA, la guerrilla antigovernamental angolesa) tenia suport de les tropes sud-africanes que envaïen el país. Pensàvem que si derrotàvem l’apartheid a Angola cauria tot el règim.
Finalment va passar més o menys això, quan junt amb la SWAPO (la guerrilla namíbia) i els cubans vam derrotar els sud-africans a Cuito Cuanavale, accelerant la fi del conflicte.

Però Angola només era un dels fronts de lluita.

Sí, clar, hi havia els escamots d’elit encarregats d’entrar a Sud Àfrica per als sabotatges, que recordaven a la nostra gent que no els havíem oblidat i que l’apartheid aviat cauria. I també per fer veure al règim que no s’havien lliurat de nosaltres i que podíem colpejar-lo.
Però pensa que érem milers de joves a l’MK i només uns pocs entraven a Sud Àfrica. La resta érem a Angola o a la rereguarda de Tanzània i Zàmbia.

Finalment el 11 de febrer de 1990 l’ANC és legalitzat i a l’agost del mateix any l’MK decreta un alto-el-foc definitiu.

Sí, però això no va significar que ens dissolguéssim. De fet, llavors va començar la part més violenta.
Al principi de començar les converses de pau nosaltres ens vam limitar a seguir amb els entrenaments militars a fora, per si les coses es torçaven. Dèiem: “deixem als vells parlar però nosaltres seguim preparant-nos”. Però els atacs de l’Inkatha (partit nacionalista i conservador zulu) coordinats amb el que s’anomenava la “tercera força”, però que eren els policies i militars de l’apartheid, es van fer cada vegada més freqüents i violents. Es van produir grans massacres, atacs indiscriminats, arribaven a matar tots els passatgers d’un tren. Era molt perillós.
Llavors nosaltres comencem a introduir-nos al país per organitzar grups d’autodefensa a les comunitats i muntar camps d’entrenament dins mateix de Sud Àfrica. Mica a mica agrupem les nostres forces per poder tornar cada cop, en una estratègia elaborada per Chris Hani (comunista i màxim dirigent de l’MK). Vam arribar a organitzar una xarxa d’intel·ligència que cobria carrer a carrer. Res es podia moure sense que ho sabéssim i mica a mica comencem a fer retrocedir l’enemic.

I a mida que avancen les converses de pau es va anar pacificant la situació?

Mai hi va haver realment cap acord de pau, sinó que els atacs violents cada cop van ser menys. Cap al 93, quan les coses es començaven a calmar van matar Hani i l’infern va tornar. La gent va perdre l’esperança, va ser molt descoratjador veure que seguíem sota amenaça. La violència va durar fins i tot durant la campanya electoral.

A més en aquella època també hi havien els atacs de l’extrema dreta de la Resistència Afrikaans.

Aquesta gent va matar el meu germà i per a mi és molt dolorós parlar d’això. En realitat, quan ho recordes veus tots els companys i amics que han quedat enrere. És realment molt dolorós.

Finalment arriben les eleccions i el moment de la reconciliació.

Sí, les eleccions van ser un moment molt emocionant. Era la primera vegada que podíem votar. Mai el nostre poble ho havia pogut fer i va ser molt excitant.
Però després Mandela ens va dir que ara havíem de perdonar, oblidar i pensar en el futur. Vam perdre molta gent, camarades, familiars… Perquè els havíem d’oblidar? Crec que el fet que Mandela hagués passat tant de temps a la presó, aïllat durant els pitjors anys de la repressió, feia que no sentís el mateix dolor que nosaltres. En certa manera ell no va viure els anys més durs.

Vostè no creu que el procés de transició fos positiu?

Crec que molta feina va quedar a mitges. Molta gent va morir i encara no se sap quanta ni on són. A vegades es fan obres i al excavar apareixen ossos humans. Encara s’ha d’acabar la feina de saber exactament que va passar i quanta gent va morir.
I després hi ha el tema dels acords, on ens vam comprometre a gastar una sèrie de diners en els vells sectors, pagar els seus deutes i les seves pensions. Això ens genera una manca de diners per a cobrir les necessitats del nostre poble. Per molt que des de les administracions tinguem bona voluntat ens falten els recursos i això és una cosa que és molt difícil que la gent ho entengui. Llavors veiem aquestes explosions de violència als barris pobres, fruit de la desesperació i en una lluita sense cap direcció, sense saber molt bé que es vol i com aconseguir-ho.