Sobre el finançament privat a les universitats

Aquest curs universitari no tan sols s’ha inaugurat amb nombres negatius a comptes corrents d’estudiants, amb un bon gruix de joves que s’han quedat a les portes de l’ensenyament superior, amb massificacions a les aules o amb un fort empitjorament de les condicions laborals i salarials de les treballadores; sinó que aquest curs ha començat amb una amenaçadora i contundent declaració de principis.

El senyor Mas-Colell, conseller d’economia i coneixement, va detallar el passat 17 de Novembre les directrius, clarament irrenunciables, d’allò que els ministres d’educació europeus varen firmar amb la Declaració de Bolonya l’any 1999. Un procés de privatització de l’ensenyament superior progressiu i patent darrera de cada reforma legislativa: autonòmica, estatal o europea. Un dels eixos principals del discurs del profeta va ser exposar la “necessitat de finançament extern” plantejada com el “repte dels rectors a buscar noves fonts de finançament”. Al marge de les cendres que han deixat per trobar l’escenari perfecte per pronunciar aquestes paraules, les estudiants es qüestionen: quin és aquest desafiament?

Socialitzant les pèrdues

Però bé, el conseller semblava no entendre que a les estudiants els sobtava qualificar l’objectiu com a “el nou repte”, perquè consideren que ja s’hi ha embarcat de valent en aquests últims anys. És per això que sonava despòtic anunciar-ho tan alt quan ja són, precisament, les estudiants i/o les seves famílies les que estant pagant bona part dels seus estudis. I aquestes no tan sols estan furioses per haver-se de buidar les butxaques, sinó que es senten estafades quan, tan benèvoles com de costum, ho fan sense ni tan sols saber quins conceptes estan pagant.

Amb la imposició del Decret 14/2012, el Ministre Wert va establir un sistema de preus públics que funciona, a grans trets, a través de percentatges respecte el presumpte cost de les titulacions. I dic presumpte perquè inclou una sèrie de despeses que no estan  comptabilitzades adequadament o bé que ni tan sols hi haurien de ser. Wert afirma que amb la reforma l’estudiant passa a pagar entre el 15% i el 25% però si ens fixem, d’acord  amb l’Observatori del sistema universitari, al curs 2008-2009 la contribució de les estudiants als seus estudis ja era del 19,88%. Ara bé, seguint amb la tònica del joc de fet i amagar, tampoc es vol presentar la comptabilitat analítica per tal de que es mostri detalladament els conceptes que se’ls estan imputant i d’aquesta manera evidenciar que no és necessari aquest increment en base a aquesta premissa. De tal manera que les famílies estan regalant cegament més d’allò que se’ls diu mentre que, en contrast, s’insisteix amb el missatge d’irresponsabilitat de les classes populars enfront el cost d’estudiar.

A banda d’aquest engany a gran escala, són plenament conscients del drama social que ha generat l’augment dels preus públics. I òbviament no parlaran públicament de la creixent inequitat que això genera atès que podria causar un xoc capaç d’eliminar la ceguera temporal dels fidels, que no beneficiaris, de les doctrines neoliberals. Amb l’opinió pública en contra i les estudiants cremant els carrers han decidit utilitzar la retòrica dels enemics i parlar de “pagar en funció de la renda” i  instaurar les “beques per equitat”. No obstant, això és insuficient ja que tan sols pretén reduir l’impacte de la pujada de preus. A més a més, converteixen l’“excel·lència acadèmica” en un paràmetre imprescindible, l’augment d’inversió pública no va en consonància amb el nombre de beneficiaris, que incrementa a marxes forçades. Així doncs, al senyor Mas-Collel no li queda res més que explicar-nos que invertir-hi “no es prioritari”, que en un futur ja milloraran les polítiques de beques i préstecs. I que mentrestant les estudiants no es desesperin: sempre els quedarà endeutar-se fins les celles, que de fet, és el que venen anunciant amb les “beques-préstec”.

Però les estudiants no van caure en que aquí no estava la notícia perquè el conseller el que estava fent era obviar el finançament privat per part de les estudiants, tot oblidant la bella idea de l’ensenyament com un dret social, i feia referència a quelcom més pervers. Assenyalava en aquest cas als famolencs agents del sector privat, que a dia d’avui ja són fiançadors de la universitat.

Privatitzant els beneficis

Podem trobar forces exemples d’inversions privades però permeteu-me destacar la situació en matèria de recerca. En aquest camp la comissió europea ja fa temps que insisteix en arribar als dos terços de participació de les empreses privades en I+D. Acatant la decisió, les nostres universitats ja estant duent a terme aquesta tasca a través de la compravenda de descobriments, la subcontractació de la recerca universitària per part d’empreses privades, la creació de parcs tecnològics a les universitats o empreses de base tecnològica. I aquests, juntament amb altres exemples com: els convenis de pràctiques, els intercanvis de professors entre la universitat i l’empresa o xarxes d’emprenedoria són alguns dels que precisament el Conseller va apuntar a tall d’exemple quan ens recordava que el “coneixement ha d’arribar als sectors econòmics”.

Les conseqüències d’aquesta intromissió són alarmants. Per una banda, cedim el control dels coneixements i descobriments al sector privat, ells fixen l’agenda de la recerca i docència i, fent gala dels seus principals objectius, sota els criteris de rendibilitat econòmica. En aquest procés d’apropiació privada del coneixement se’ns exclou la possibilitat d’accés als fruits que la recerca dóna, visible quan ens sotmetem als preus fixats lliurement per l’empresa que ostenta un dret de patent. Assumint que la infraestructura utilitzada provenia total o parcialment de finançament públic, estan robant-nos literalment allò que totes hem pagat.

A través de la declaració de principis d’aquest curs es van fer públics els presagis que les estudiants venien anunciant i que representaven la regla d’or que algú ja va predir fa dècades. I sí, així de cínics van estampar-nos les seves prioritats i les nostres misèries. Saben que la bala més dolorosa és aquella que ens recorda el canvi de la imprescindible funció social de la universitat, de crear el coneixement de totes i per a totes; la bala dels miserables que impacta a les classes populars quan els estan prenent amb la violència més subtil l’ensenyament púbic. Però a la vegada les estudiants no obliden que és la més bonica perquè els recorda que no volen cap camí de tornada, les reafirma en el trajecte de la incansable lluita cap a la transformació social  i les omple de forces per carregar les seves municions per aquest curs.

Helena Vázquez, militant del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans