Color nacional per ban municipal
És casa meva la meva nació? Jo diria que no, car no impediria que aquesta s’independitzés d’Espanya, és doncs el meu barri la nació? tampoc, tot i barriota com soc, convençut de viure en un dels barris del centre del món al qual la gent hi va a parar amb un rodalies. Tampoc podria negar-li el dret a ser lliure. Potser és la ciutat que m’ha vist nàixer la meva nació? I altre cop tampoc puc dir si, Barcelona, tindrà moltes virtuts, però de moment aquest no la té, com a molt li pot disputar capitalitat de nació a tantes altres candidates. Serà doncs l’anomenada Comunitat Autònoma de Catalunya la meva nació? i altre cop diré no, malgrat biblioteques, arxius, teatres, orquestres, ràdios i televisions nacionals d’una part i no del tot. Absurditats i artificialitats tals com si demà un ple municipal es decidís que el groc és el color nacional sense tenir en compte la resta dels habitants de la nació. mitjançant ban municipal i traient pit l’alcalde a la balconada de l’ajuntament, tot proclamant: ja tenim color nacional!
I és potser per això que entenc que 2 independentistes de pedra picada s’abstinguin de dir que la sobirania nacional recau en un Parlament de renuncies anticipades. I un altre surti a la palestra a dir que amb un vot favorable ja en tenim prou, que a nosaltres, els IDTP, els independentistes de tota la vida, ningú ens ha de donar lliçons de sobiranisme, i molt menys d’aquells que venen la sobirania dels nostres drets socials, dels nostres recursos naturals o serveis públics a la primera transnacional que es deixa caure pel consell d’administració del país empresa de la Convergència de la seu embargada per ordre judicial. Queda pendent doncs, saber quina és la nació. Per a mi no hi ha dubte, i el dia 2 de febrer ha quedat clar al teatre de Petra, la nostra nació és la dels Foguerons i Falles, de Montserrat Roig i Jesús Montcada, som Països Catalans, per història, per cultura, però sobretot ho som per lluita, perquè per molts llibres d’història o literatura compartida, només la voluntat del poble de seguir formant part d’aquest marc nacional és la que farà que la sobirania no recaigui en institucions creades àdhuc per negar-nos l’existència. La sobirania nacional per tant recau no en institucions sinó en el poble i és aquest qui legitima les institucions que el governa. Abstenir-se doncs, en la declaració de sobirania, quan aquesta emana d’una part i no del tot, obviant volgudament la resta, es fa més per la construcció nacional que no pas un si crític però uniforme de tres diputades que no han de demostrar res a ningú, quan tenen un moviment al darrera i al costat que fa país cada dia des de la lluita i no des del despatx.
