La nostra sentència: Independència per als Països Catalans

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol vol posar el punt i final a la Constitució espanyola vigent. 30 anys després, l’Estat espanyol formula la idea completa de l’Espanya que vol, de fins on podem arribar i de les pautes del joc polític. L’afirmació del president espanyol, Zapatero, en saber-se públicament la sentència sobre l’Estatut de Catalunya, anunciant la fi del debat autonòmic, és la síntesi de tot plegat.

Primer ha estat aplicar les polítiques estatals contra l’independentisme basc, amb la Llei de partits i les modificacions posteriors per afinar el tret, i amb una segona cara que és l’homogeneïtzació del poder autonòmic, ara ja en mans de partits espanyols -PP i PSOE. Aquestes pràctiques polítiques, no ho oblidem, es posen en pràctica al laboratori basc però tenen rang estatal, per la qual cosa se’ns poden aplicar en qualsevol moment. I ara, un cop l’arc parlamentari espanyol, estatal i autonòmic, ja és tot dòcil i submís als designis estatals, fins i tot els partits dits nacionalistes o independentistes, ha arribat l’hora dels catalans: la sentència. I aquesta cal intentar que pugui servir d’alguna cosa, políticament parlant, per a tots els partits que cada cop veuen més lluny el suport popular i la validesa dels seus arguments per justificar la renúncia i el manteniment de les coses com estan.

Com deia, fa pocs dies, en una interessant entrevista a TV3, conduïda pel Miquel Calzada, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat catalunyesa, hem entrat en una nova època que deixa enrere el model d’estat, el model de “país” i el model d’Europa. I és que no hi ha dubte que entrem en una nova fase, més agressiva, més restrictiva, més reaccionària de fer política i per tant cal que els diferents estats es plantegin com encarar tot això. En aquest context, és normal que Espanya es plantegi, d’una vegada, aplicar la Constitució vigent, la que permet un Tribunal Constitucional com aquest, i uns estatuts a la seva mida. Al cap i a la fi, tot el que ara se sentencia està inclòs en el marc constitucional espanyol, si voleu amb una forma més o menys restrictiva, però tot contemplat.

Però si és així, per què tan enrenou?

Durant aquests 30 anys de transició postfranquista, s’ha anat fent la puta i la ramoneta, s’ha anat jugant amb les interpretacions i ens han creat un miratge a mida de les necessitats de cadascú. Però ni hem tocat la Constitució, ni hem negat el paper de l’exèrcit espanyol, ni hem posat en perill l’hegemonia de la llengua espanyola, ni hem coordinat comunitats autònomes. Sí que hem creat un mini estat de fireta, amb policia -que és espanyola-, relacions internacionals -bàsicament econòmiques i a l’empara d’Espanya-, lleis de normalització lingüística d’equilibris del tot inestables, en la comunitat autònoma catalunyesa, i hem fet coses semblants en les altres comunitats autònomes de casa, com en el cas de les respectives televisions autonòmiques, que no poden veure’s en la resta del país. O sigui, des d’una perspectiva de país no hem sortit de la llera marcada. I ara, en plena crisi, algunes de les floretes que han adornat i alegrat el nostre dia a dia, s’han marcit, i el panorama és més dur, més real. Espanya s’afirma i es reivindica, s’assenta, potser s’enroca, i potser s’equivoca.

A l’altra banda, tots els qui han estat els beneficiaris del pacte, els qui han tastat el pastís i han acceptat parlar d’autogovern per referir-se a una situació de descentralització parcial, sempre dins la lògica dominant de la Constitució espanyola i els seus dogmes inamovibles. Primer van ser els que van pactar la transició i la constitució: CiU, ICV-EU… Després, els nouvinguts, els refrescadors del panorama: ERC, BNV, PSM. Tots jugant la carta d’anar fent en el marc constitucional mentre no ens diguin res. Ja sabíem que no avançaríem nacionalment, ni social, però mantenir els parlaments esquifits i anar pactant aquí i allà, encara que sigui a costa de renunciar a fer propostes i prendre iniciatives nacionals i transformadores, i a més arribar a formar-ne part, era prou justificació per a la seva existència. Ara, amb tot en perill, és el moment de salvar els mobles.

La Constitució va ser feta per acabar amb el problema “nacional”, no per avançar en els drets nacionals. I ara, el seu fet ha aconseguit bona part del propòsit, gràcies a tots els qui hi han col·laborat. A tots aquests que ara malden per fer canviar majories al parlament catalunyès i que utilitzen les consultes populars i les entitats com Òmnium Cultural, Acció Cultural o l’Obra Cultural per jugar el joc de la confusió defensant estatuts i parlant de nació i dret a decidir, però obviant els temes centrals com autodeterminació i Països Catalans. D’aquí, bona part de la batalleta per l’encapçalament de la manifestació del 10J. Per una banda, els defensors de l’Espanya autonòmica uniforme -PSOE, CCOO, UGT…- i per una altra els defensors de models menys agressius, amb autonomies amb marge o fins i tot amb plantejaments federalitzants, acomboiats al voltant de l’Òmnium Cultural i els “presidents”. Final amb acord, però amb matisos. Renaixement de la unitat, basada en l’autonomia. Pacte catalunyès, sense nació.

I davant d’aquest panorama, una realitat s’obre pas i esclata en forma de consultes populars o en la mes gran manifestació independentista de la nostra història. Apareix la consulta popular per la independència a Arenys de Munt i, malgrat els propis polítics, l’exemple s’escampa i avui són prop de 500 els municipis del país on s’han organitzat les consultes, amb un balanç extraordinari d’imaginació, política horitzontal, mobilització i solidaritat, exemple únic arreu i experiència inoblidable per a moltíssima gent. I la manifestació d’aquest 10J que ha de passar a la història com la gran botifarra que el poble fa a la situació actual. Una resposta contundent a un model, el del constitucional, el dels partits institucionalitzats, el de les entitats apagafocs, el de les restriccions autonomistes, el dels límits regionalistes.

Davant d’aquesta realitat alliçonadora i aplançonadora, és el moment de l’esquerra independentista, de la CUP. És el moment de reformular el model de fer política i assumir la gran diversitat del territori i el país, la seva gran força organitzativa i la seva capacitat de mobilització. La gent d’aquest país ha fet una lectura pràctica de la realitat i ha dit prou. Però no únicament a les retallades, també a les maneres i a les excuses. Estem davant d’una nova època per al país i davant la possibilitat de construir un model de democràcia nou, inclusiu, constructiu, que salvi el territori de la depredació especulativa i que generalitzi formes d’economia solidàries. La desena part del país que ocupà ahir els carrers de Barcelona ens ha deixat una declaració ben explícita: ja és arribada l’hora. El futur és a les nostres mans. Desobeïm polítics i institucions al servei dels estats dominants. Construïm la independència dels Països Catalans.