La veu de la FAPAC i de CCOO no és la nostra veu.
No totes les opinions de les famílies i els docents queden ben representades en els mitjans de comunicació.
En alguns mitjans han aparegut declaracions fetes per part d’algunes persones i organitzacions que parlen en nom de tota la comunitat educativa. Aquestes persones, responsables de la FAPAC i de CCOO se’ls atorga interessadament des d’aquests mitjans de comunicació (El Periódico) una representativitat més que qüestionable a data d’avui. Ja que no només no són representatives del col·lectiu que defensa l’escola pública sinó que tendeixen a desorganitzar-lo i desmobilitzar-lo simplement perquè ells defensen els mateixos interessos que Convergència i Unió de privatitzar l’ensenyament públic i acabar amb el model d’escola pública del país, ja prou feble i mancat de recursos que tenim. Com a exemple recent d’aquest interès tenim la nul·la implicació de CCOO i de la FAPAC en la retirada del decret de plantilles que representa el desplegament de la LEC en la seva vessant més antidemocràtica.
En el moviment de defensa de l’ensenyament públic hi conflueixen interessos oposats i s’hi manifesten contradiccions molt sovint silenciades pels mitjans de comunicació i per l’auto-censura que ens imposem. Una d’aquestes contradiccions és que portem prop de trenta anys fent la vista grossa. Alguns mestres joves han nascut i patit aquest clima de pacte i consens propiciat pels sindicats que han paralitzat la classe treballadora, desorganitzant-la i desmobilitzat-la fins a l’extrem. Portem molts anys patint les conseqüències dels pactes, del consens i de la unitat. Les successives reformes laborals i la permissibilitat en les privatitzacions, ens han dut a una desconfiança extrema respecte la capacitat dels sindicats per defensar els interessos dels mestres i les famílies més empobrides.
La pràctica del sindicalisme de despatx i ben relacionat amb els llocs estables de decisió en el Departament d’Ensenyament combinat amb l’abandó de la denúncia de les condicions de treball en els centres, en els claustres, en els Consells Escolars, a les assemblees de veïns defensant els interessos dels més desafavorits, ens ha portat a una situació greu d’insolidaritat i desconfiança cap als companys i cap a la representació legal dels treballadors. Actualment aquesta situació s’agreuja pel fet que partim d’una posició molt feble per oposar-nos al xoc de la crisi i les retallades. No és crisi és capitalisme i l’estem patint de fa molt temps amb una permissivitat excessiva dels sindicats i dels partits d’esquerres. Només els treballadors de forma auto-organitzada i dotant-se de noves eines sindicals i polítiques podrem aturar aquest espoli.
A alguns sindicats i federacions de pares i mares potser els interessa tenir una plantilla dividida. Uns pocs mestres i professors amb privilegis (feines estables, jornades completes, afiliats als sindicats del consens i dels pacte) i cada cop més docents i mestres precaris (interins i substituts, amb baixos salaris, i escasses jornades, sense drets laborals bàsics com la indemnització per acomiadament, o el dret a cobrar el període de vacances i sotmesos a l’arbitrarietat de les direccions). Segurament aquesta plantilla dividida es desvincularà del projecte educatiu, de l’ensenyament vocacional i igualitari. Un cop exclosos del compromís per la igualtat d’oportunitats la iniciativa privada entrarà sense complexes a adoctrinar i a robar. Ho farà de molt bones maneres i fent servir bones paraules, vestits amb la pell de xai que tant els caracteritza (que si la qualitat, que si la professionalització, l’autonomia, els projectes de millora, els plans estratègics, el lideratge, els informes del Banc Mundial, i de la Fundació Jaume Bofill). I famílies de l’escola pública: aneu preparant la cartera per pagar l’educació dels vostres infants perquè això és el que veritablement els interessa a totes aquestes sangoneres de bones paraules.
La temporalitat en les escoles públiques és una xacra a qui els sindicats majoritaris de l’ensenyament no han sabut fer front. Tenim un col·lectiu absolutament oblidat i no són els funcionaris, ni els delegats sindicals de l’Eixample, de St. Cugat o de Ciutat Vella, precisament. La situació és d’extrema urgència a les escoles i pels mestres de l’àrea metropolitana de Barcelona i dels barris perifèrics de la ciutat. On famílies i docents s’han unit contra la privatització de l’escola pública i estan plantant cara a les formes d’organització sindical tradicional i disputant-los el terreny. Però això no es pot dir al Periódico perquè ofenem als poderosos i no convé a Convergència.
Rafael Contreras Monrenou. Professor de Dibuix Tècnic.
