Catalans quan convé
L’èxit de la Diada de l’Onze de Setembre ha obert més interrogants que certeses al País Valencià. Què passarà amb les i els valencians si la Comunitat Autònoma de Catalunya efectivament s’independitza?. Perquè això que semblava política ficció comença a no ser una possibilitat tan allunyada.
Pocs dies abans de la manifestació, Vicent Flor en deia algunes veritats al seu article “València, l’endemà de la independència de Catalunya”. Molt probablement el comportament d’Espanya cap a la resta de llengües i pobles perifèrics que ocupa empitjoraria, fonamentalment perquè sense `Catalunya´ -ni el País Basc- el pes econòmic, polític i social de la perifèria s’empetitiria. Aprofundint en aquesta tesi, gens descabellada, caldria preguntar-se si tindria sentit pràctic per als espanyols un estat de les autonomies sense el Principat ni els territoris basco-navarresos.
Les hipòtesis més bonistes dintre del moviment independentista al Principat parlen d’una independència per fases. Tanmateix, aquestes interpretacions no tenen en consideració -en la majoria dels casos, perquè no ho afronten com a problema propi- la situació en la qual quedaran el País Valencià i les Illes. Seria previsible una reacció espanyolista virulenta, des de l’estat i des de dins del País Valencià, així com -tal com diu Flor- un augment del secessionisme lingüístic. Però si anem més enllà, la previsible reformulació de l’estat -sense autonomies i amb una reforma electoral restrictiva- deixaria poques escletxes a la participació política dels partits “valencianistes”. Si us sembla exagerat, només heu de vore què ha fet el Congrés espanyol amb l’ILP “Televisió sense Fronteres” aquest mateix 11 de setembre.
Un estat català independent difícilment podria fer més que protestes formals davant aquestes agressions perquè la pròpia independència suposaria certs pactes amb Espanya i la Unió Europea -entre els quals respectar la sobirania territorial i les fronteres. Suposaria, a la pràctica, acceptar que valencians i mallorquins seríem espanyols que, en el millor dels casos, compartim una història i una llengua.
M’ha semblat interessant apronfundir en l’article de Vicent Flor precisament perquè sembla que alguns independentistes no se n’adonen del que suposa construir un estat dins el marc jurídic internacional i dins la Unió Europea. Si realment es vol fer aquest pas, com a mínim haureu de ser honestos a l’hora de preveure les reaccions de l’enemic, a no ser que us rellisque completament el que passe al sud de l’Ebre (per exemple).
En tot cas, una cosa se li hauria de retreure a Vicent Flor. Si s’assenyala d’aquesta manera els efectes perversos de la independència de `Catalunya´ per a les i els valencians, trobe important que s’hi actue en conseqüència. La pròpia tesi de Vicent Flor condueix a rescatar la metàfora de la mata de jonc: sense els Països Catalans el País Valencià no té cap possibilitat. Si això és així (i jo també ho pense) em sembla que totes i tots els valencianistes hauríem de pensar en construir els Països Catalans, i ràpid, per tal que la independència no ens deixe enrere. Ho dic fonamentalment perquè no em sembla que ni Compromís ni el Bloc hagen, ni tan sols, plantejat la possibilitat d’avançar cap a un escenari així. Més aviat continuen amb la mateixa tàctica de no voler tractar molt els temes nacionals per no parèixer massa catalanistes. Doncs caldrà que espavilen, i que ho fem el conjunt dels i les valencianes, perquè potser hi arribem massa tard.
Tanmateix, aquesta lògica regionalista no és pròpia únicament del valencianisme majoritari. També s’hi dóna en bona part d’aquells que han promogut la massiva Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona. Que em perdone Josep Guia però per a l’aclaparadora majoria de catalans i catalanes d’arreu la nació, “Catalunya nou estat d’Europa” només vol dir una cosa: la independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Si, ja sé a que al full de ruta de l’ANC es preveu (se suposa, més aviat) que els altres territoris s’alçaran un cop `Catalunya´ siga independent, però bé, ja hem parlat d’això. El que està clar és que la reivindicació de la nació completa era marginal dins la mobilització.
Quan vaig començar a pensar en clau nacional sovint sentia l’argument que els únics que volíem realment els Països Catalans érem els catalanistes valencians. S’afirmava que tot eren bones paraules, però que a l’hora de la veritat “el Principat passa de nosaltres”. Vint anys després, precisament en la ressaca de la major de les manifestacions independentistes de la història, tinc la temptació de donar per bona aquesta tesi.
Parle de la tendència històrica de cert regionalisme principatí (reconvertit ara en soberanista) a pensar que els catalans autèntics són ells. Són ells quan convé, clar. Així doncs, per explicar el Segle d’Or de la Literatura Catalana, Ausiàs March és un poeta català. Per mostrar al món la “nostra” gastronomia, la paella i la fideuà són plats catalans. Per presentar-nos internacionalment com a espai cultural i lingüístic potent som 12 milions de catalanoparlants. I així via. En canvi, la corrupció, les agressions urbanístiques, el balafiament, les majories del PP, el blaverisme i la ultradreta…. això són coses dels valencians, i “per tant” completament alienes a la nació catalana. Casos com els de Millet i Montull, #Barcelonaworld, el text final de l’Estatut vigent, les retallades, l’ascens de Plataforma per Catalunya… són anècdotes sense importància, coses que passen a l’oasi, i que no tenen res a vore amb l’erm que hi ha al sud de l’Ebre. Segons aquesta perspectiva per a plantejar la voluntat del poble català per la independència, per comptar la salut de la llengua catalana als mitjans de comunicació, o per parlar d’un projecte nacional, els catalans són els del Principat (sota domini espanyol). Quina sort!
Evidentment, no sembla estrany que els quadres regionalistes de la Comunitat Autònoma de Catalunya -els nous sobiranistes- adopten aquest discurs aprofitat al voltant dels Països Catalans. Al cap i a la fi, això és el que sempre han defensat. El que m’ha dolgut és vore la manera en la qual aquest discurs, que aparca la construcció nacional dels Països Catalans per l’endemà de la independència, és adoptat per certs sectors de l’independentisme històric. Perquè aquest discurs precisament, en el qual els Països Catalans no són un eix central, desacredita (molt més del que es puga percebre al nord de l’Ebre) la tasca dels i les independentistes valencians. Estem treballant per un projecte nacional o per una quimera?.
Amb preocupació escric aquestes línies des del sud del País Valencià, des del migdia de la nació catalana. De manera conscient envie un missatge tant als promotors d’aquesta Diada de l’Onze de setembre com als valencianistes que, en la seua pràctica política, amaguen la nació completa i l’autodeterminació. Prou de tacticismes. Com deia Fuster: o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O construïu els Països Catalans, o condemnareu el vostre propi poble a l’extinció.
*Pau Fabra és militant d’Endavant OSAN
