El procés parlamentari del dret a decidir comença amb renúncies

La fase parlamentària del procés d’autodeterminació a Catalunya ha començat de la forma més típicament regionalista: autoimposant-se renúncies. Aquesta és almenys la sensació compartida per diferents persones de la CUP que han participat en les negociacions de l’anomenada Declaració de Sobirania. Si bé era d’esperar que CiU adoptés aquest paper, ha sorprès enormement la inflexibilitat d’ERC per introduir canvis que, en teoria, anaven més en la seva línia ideològica. En aquest sentit, s’assenyala que els republicans han adoptat el rol de fidels escuders dels regionalistes en un procés on sembla que ambdós partits ja han pactat el full de ruta a seguir, i que aquest s’ajusta molt més als condicionals legalistes de CiU que no pas a les proclames de sobirania absoluta de Junqueras en els seus mítings.

En una cosa semblen tenir raó CiU i ERC. Ja no es podia rebaixar més el text per afegir-hi el PSC. De fet, el malestar entre alguns diputats del PSC és comprensible en veure que el text de la declaració s’adiu estrictament a allò promès durant la campanya electoral: respecte a la legalitat i indefinició en les formes. Ni nació ni autodeterminació al text. Tret de la “patinada” inicial de barrejar estat propi amb dret a decidir, la resta de procés de redactat ha estat, en definitiva, un treball per acostar el PSC, ja sigui per incorporar-lo al consens o bé per aguditzar encara més les seves contradiccions.

Contradiccions que per la seva banda ERC deu haver volgut aguditzar a la CUP. Sabent les dificultats d’encaix amb l’actual procés de principis fonamentals per l’esquerra independentista, els republicans han optat pel buit absolut a les propostes de la CUP. Fins i tot a risc de fer un lleig als seus militants del País Valencià i les Illes.

Les propostes de la CUP

La CUP ha presentat batalla per a intentar encabir altres visions alternatives al sobiranisme oficial dins la declaració. De fet, fins i tot en un primer moment va intentar actuar per a portar el PSC cap al consens. Les línies de treball de l’organització eren quatre, i cap amb una frontera nítida que marqués uns mínims d’acceptabilitat.

En primer lloc, proposava que la declaració integrés el concepte de Països Catalans. Contràriament al que s’ha fet córrer des de sectors propers al sobiranisme oficial, la proposta de la CUP no pretenia que el Parlament de Catalunya convoqués un referèndum a tots els Països Catalans, sinó que es reconegués que el procés iniciat per Catalunya s’havia d’articular en un procés general a nivell de Països Catalans. Això és el que deia la seva proposta de declaració. Segons diversos portaveus de l’organització, en la negociació estaven disposats a acceptar que el concepte aparegués al preàmbul.  

Un altre punt de fricció ha estat el grau d’importància que s’atorgava a la participació popular. Mentre que la proposta inicial no deia absolutament res sobre aquest tema, la CUP recuperava plantejament de l’independentisme més popular, posant al capdavant del procés la mobilització popular. Com a mostra d’aquest esperit, hi havia la proposta de recuperació d’una iniciativa inclusiva que va protagonitzar les consultes sobre la independència: el dret de vot per a tota la població resident en un municipi, al marge de la seva nacionalitat.

El tercer cavall de batalla de la CUP ha estat el d’explicitar que la voluntat democràtica estava per damunt de qualsevol legalitat. En aquest àmbit les propostes cupaires han topat no només amb la voluntat d’incorporar el PSC al procés, sinó també amb l’acord de governabilitat de CiU amb ERC, on s’explicita que el procés i el referèndum es cenyiran a la legalitat vigent.

Finalment, la qüestió de la Unió Europea també ha fet grinyolar el procés de converses. La fèrria voluntat de CiU i ERC, juntament amb la sorprenent aquiescència de ICV-EUiA, han trencat la transversalitat de la declaració incorporant l’entrada a la Unió Europea com a condició sine qua non del procés. De fet, el redactat té una implicació jurídica fonamental: acceptar formalment els principis fundacionals de la Unió Europea és el requisit primer que es demana a un país per a adherir-s’hi. Això pot indicar per quins motius tant ERC com CiU es negaren a la petició de la CUP d’una declaració més inclusiva que deixés la incorporació o no a la Unió Europea en mans de la decisió dels ciutadans.

Tots quatre factors van ser batallats sabent ja d’entrada que CiU es negava en rodó a acceptar cap esmena en cap d’aquests sentits. Així els ho van fer saber als diputats de la CUP alguns dirigents convergents i també d’ERC. La flexibilitat que ha volgut exhibir la federació de cara enfora ha contrastat amb la inflexibilitat exhibida davant les propostes de la CUP. I, el que més ha dolgut dins la formació, amb el silenci còmplice d’ERC. D’aquesta manera, els republicans han refredat les expectatives que havien posat en un clar viratge cap a un sobiranisme d’esquerres els qui sumaven els vots de la CUP, ICV i ERC per a contraposar-los als de CiU. ERC ja ha triat ocupar el centre polític del país i fer una aliança amb els sectors més sobiranistes de l’eventual trencadissa convergent.

Quadre comparatiu de les declaracions (cliqueu per ampliar)

El dia D

La declaració de sobirania es votarà al Parlament de Catalunya poques hores després que tanquem aquesta edició de L’ACCENT. Amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV, una escenifiació del sí crític de la CUP, la incertesa sobre la disciplina de vot del PSC i l’inalterable bloc del no del PP i C’s.

Tot i la campanya mediàtica del catalanisme oficial contra la CUP, la posició de l’organització és favorable al fons i efecte que tindrà la declaració. I així ho expressarà a l’hemicicle amb l’escenificació d’un sí crític. Segons fonts de l’organització, donar aquest sí crític a la declaració, després d’haver viscut en primera persona tot el procés de renúncies, és ser fidels a la mà estesa oferta al poble de Catalunya en matèria de sobirania en el debat d’investidura. I ha estat un debat apassionat. Per aquest motiu, hi ha una sensació de malestar al sí de l’organització contra el que consideren una campanya orquestrada pels popes del catalanisme oficial per a desactivar-los com a opció amb criteri independent en tot aquest procés.

Abans de la votació, però, i per acabar d’enervar els ànims entre l’esquerra independentista i el sobiranisme oficial, hi haurà hagut temps per a una enèsima jugada de saló de les cúpules dirigents d’aquests darrers. Després de mantenir un mutisme absolut sobre algunes de les qüestions més aspres del debat entorn la declaració, hores abans del ple la direcció de l’ANC va decidir prendre partit en el debat polític. El mutisme anterior havia estat sorprenent, tenint en compte que afectava entre altres coses al seu propi paper dins el procés. Aquest mutisme, però, no ha estat respectat quan per decisió de la direcció, sense prèvia consulta o sondeig als grups locals, des de la pàgina web de l’ANC s’ha promogut un enviament massiu de correus als diputats de la CUP on, en una carta s’intentava pressionar-los per a que validessin el que els cupaires havien assenyalat com a renúncies.

La importància del nom

Un dels punts febles per al desplegament polític del projecte de Països Catalans és la seva inexistència en els textos legals autonomistes.

Un conegut periodista reproduïa a twitter la màxima que “els Països Catalans no s’han d’anomenar mai però s’hi ha de treballar sempre” per justificar la no inclusió d’aquest terme en la declaració de sobirania. Un aspecte que podria semblar menor si es té en compte l’abast del parlament que l’ha proposat. Però no n’és tant, de menor.

L’aparició de conceptes formals en alguns dels textos legals més importants de la història dels Països Catalans, a vegades fins i tot als preàmbuls, en remarca la importància. Precisament, el fet que al preàmbul de l’estatut d’autonomia valencià aparegui recollida sense valor legal la denominació País Valencià, ha estat l’escut usat per a moltes institucions per a evitar la prohibició d’aquest concepte en elements com el nomenclàtor.

Un altre exemple el recorda sovint el mallorquí Biel Majoral. En el redactat de l’estatut balear de 1983, ell va forçar a posar una coma entre “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears…”, fet que legalment ha servit de base per a evitar derives dialectalistes en la política lingüística.

Altres exemples més recents foren la inclusió del concepte nació al nou estatut d’autonomia de Catalunya. La batalla que CiU i ERC guanyaren en un primer moment fou la introducció del terme nació al punt primer de l’articulat. Aquest, després del seu pas pel Congrés de Madrid, quedà substituït per nacionalitat, i el concepte de nació quedà relegat al preàmbul i de forma retòricament acceptable. Tot aquell debat ocupà centenars de pàgines de diari i centrà l’actualitat política catalana. Aleshores, per a CiU i ERC no defensar la inclusió d’aquell concepte era tant com ser un traïdor a la pàtria.

De fet, un dels punts febles per al desplegament polític del projecte de Països Catalans és la seva manca quasi total de concreció en els textos legals autonomistes de preguerra. D’aquests textos és d’on beu tot l’ordenament jurídic proposat pel catalanisme majoritari. Només cal recordar com el debat al Principat sobre si calia reclamar l’estatut de Núria de 1931 o bé la versió retallada de 1932 va dividir profundament l’oposició antifranquista. De la mateixa manera, els avantprojectes d’estatut al País Valencià foren un dels principals arguments per a defensar determinades posicions en el procés estatutari de la transició.

Així doncs, els conceptes, per més que siguin retòrics o purament declaratius, estableixen precedents que obren camí en els moviments polítics d’un país. De moment, allunyats dels textos legals, els Països Catalans continuen vius, tal com canta Obrint Pas, al cor de la gent.