Mori el 150.2, visqui el 26

Llegeixo al Periódico de Catalunya del 3 de desembre les sàvies paraules del Conseller de Presidència i Portaveu del govern de la Generalitat, Francesc Homs: “L’alternativa que no hi hagi acord és que no hi hagi pregunta, i no hi haurà consulta, ni procés i hem fet un ridícul meteòric». I només dos dies després em trobo, a l‘Ara, la reproducció d’un twit de Joan Herrera (@herrerajoan, pels que viuen a la quarta dimensió) que diu, en resum: «això acabarà bé. Si renunciem als partidismes (…) Volem que el poble parli».

Diu l’experiència que quan els líders de la política principatina tenen l’alternativa entre fer el ridícul i renunciar als partidismes el que fan és el ridícul, car sempre és millor que hom es dediqui al que sap fer millor, sobretot si hi ha hagut entrenaments darrerament amb motiu de l’Estatut. I em diu la intuïció que algú està teixint un tel boirós sobre coses que no tenen secret.

Per què no hi hauria d’haver acord? Aïllem incògnites: la pregunta que plauria a la CUP està més o menys clara. És la mateixa que plauria a l’ANC i a ERC, pel que sembla. Si preguntem a qualsevol persona, de la línia ideològica que sigui, que no estigui enredada en l’estranya maranya que entortolliga Homs, Herrera, Duran i Lleida i Rubalcaba, no comprendrà ni tan sols per què cal negociar la pregunta. Diu Homs que sense pregunta no hi ha procés. Però la cosa és més concreta: si no hi ha «aquesta» pregunta (no la diré, tots la sabeu) no hi ha procés.

Què ens queda? Que aquells que estan convertint una cosa tant senzilla en un autèntic laberint ara venen a fer crides a la unitat, la responsabilitat i fons i tot la bona imatge del tros de país que es conformen a gestionar. Quin és l’únic escenari possible del «no acord»? Aquell en que CiU i ICV plantegen a la resta una pregunta que no és «la pregunta» i no resol cap problema polític. D’aquesta manera, un cop la Generalitat hagi demanat la competència sobre les consultes via article 150.2 i l’Estat l’hagi rebutjat (procés que, a poder ser, faran durar dècades), el camí quedarà obert per demanar (via article 89.412/g25.xx3, segon apartat) les competències per fer cursets de formació per a la població en general amb l’objectiu que pugui entendre la pregunta que se li fa. Com que Ciutadans demanarà que aquests cursets es facin en castellà, el propi govern espanyol presentarà un recurs que deixarà congelats aquests cursets però no la seva assignacio pressupostària, que mantindrà negociats i secretaries perfectament inútils ocupats pels amics i cunyats d’Homs, Herrera i Duran i Lleida.

Homs i Herrera estan avisant als beneits que no saben de què va la política i volen simplement fer una pregunta i contestar-la que ara cal cuinar laboriosament una cosa ben espessa. I que qui no estigui disposat a menjar-se la seva pasterada «no estarà a l’alçada de les circumstàncies», «serà responsable del ridícul col·lectiu» i «haurà avantposat els seus interessos partidistes als del país».

«Però el califa sempre pot fer cas omís/per això s’ha inventat l’article 26/Què diu l’article 26?/Diu larticle 26 que en un cas de compromís/el califa pot, si cal, refregar-se l’engonal/i passar-se pels dallonses totes les lleis del país» (La Trinca, «Califa»). Sembla que, en el camí tortuós que condueix al gran ridícul, aquest poble anirà descobrint el sentit de la paraula sobirania: renunciar al 150.2 i acollir-se a l’article 26.