A cops de falç

Quan la setmana passada semblava que hi hauria la resolució del tribunal constitucional sobre l’Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya, els opinadors que sentia i llegia, coincidien en què la pitjor part, no seria la resultant de la sala judicial, sinó de la manca de resposta que des de la societat catalana s’hi donaria, ja que es mostraria dividida, tal com mostra el Parlament del parc de la Ciutadella, i mesella com l’han educat.

Més enllà que com a independentista, les lleis espanyoles -inclosa l’estatut regional, regionalista, espanyol i espanyolitzador- siguin més un element a combatre que no pas a defensar, cal ser conscients que els catalans, no som un poble mesell, sinó que ens n’han fet, o ens n’han fet creure que n’érem i que per tant, en som. Els companys del Terra d’Escudella (www.tdk.cat), han fet una gran feina de recopilació històrica de “Les revoltes i moviments populars als Països Catalans 1455-1970”, que en format d’exposició mostra en dotze plafons i fulletó de vuit pàgines, els episodis més rellevants de la nostra història de combat i lluita, en la defensa dels nostres drets socials i nacionals. L’exposició, amb caràcter permanent, de disseny acurat i suport irregular combina un recull de 132 imatges històriques entre il·lustracions i fotografies, que documenten gràficament allò que el text ens explica sobre els remences, germanies, segadors, angelets, avalots, guerra de successió, bandolers i bruixes, bullangues, revoltes pageses i antimilitaristes, moviment obrer, ludisme i anarquisme, vagues revolucionaries, fets d’Alcoi, l’Estat Català, la cultura obrera, la República, Setmana Tràgica, Ateneus, premsa obrera, guerra del 36, brigades internacionals, i la dictadura amb reorganització obrera i estudiantil. Potser si pares, àvies, escoles, instituts i facultats expliquessin, la nostra història amb la claredat amb què ho fan dotze plafons en un menjador -on per cert, els fideus han millorat molt últimament…- , els opinadors tindrien pocs dubtes de la resposta de la societat catalana davant la resolució d’un tribunal espanyol, sobre l’Estatut del Principat. I no seria pas per les engrunes del pastís o la defensa d’un grau de submissió més, com ho és el règim autonòmic -que divideix i perpetua l’Estat espanyol-,  que altre cop ompliríem els carrers de barricades, vagues i sabotatges, sinó en busca de la nostra plena llibertat. L’esperit de l’exposició ens demostra que ni reis ni papes, ni clergues ni la voluntat pactista dels botiflers d’ahir i d’avui, ni les terceres vies socialdemòcrates, han estat motor de transformació social i nacional, ans al contrari, han estat obstacle cap a la nostra llibertat col·lectiva, llibertat guanyada a cops de falç.