2000 persones es manifesten per denunciar el col·lapse generalitzat al Taulí

La manifestació convocada dijous 2 de febrer per denunciar el col·lapse continu d’urgències a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell congrega 2000 persones. La mobilització, de to animat i clarament reivindicatiu, aplega organitzacions assembleàries de treballadores, entitats veïnals, sindicats i organització polítiques que exigeixen solucions urgents al conseller Toni Comín.

Alienes a la polèmica atiada des dels mitjans de comunicació, centenars de persones s’aplegaven a les urgències de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. A les sis en punt de la tarda, la comitiva era llesta per sortir, tot i que encara trigaria a fer-ho. A les parets externes de l’hospital i als murs de les immediacions, nombrosos cartells reivindicatius, en format paper mural, donaven a entendre que la mobilització no era casual ni puntual: la preocupació i el neguit vénen de lluny. Un irònic ‘Comín, no pateixis, t’atendrem a l’hospital’, era el mural que donava la benvinguda a tothom.

Passats vint minuts, arrencava la manifestació. Personal amb bates blanques i molta gent brandant globus blancs a l’aire marcaven el to hospitalari de la manifestació. Encapçalada per la Plataforma Assembleària de Treballadors i Treballadores, a la manifestació hi donaven suport nombroses entitats tant veïnals com en defensa de la sanitat -Federació d’Associacions de Veïnes de Sabadell, Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès, Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró i el Maresme-, sindicats -Co.bas, CGT, COS- i partits i organitzacions polítiques -CUP, Crida per Sabadell, Endavant-, i les incansables Iaioflautes, entre altres.

Durant tota la manifestació, que va arribar a aplegar 2000 persones, els xiulets, els càntics i els clàxons solidaris van ser una constant. La majoria de crits i lemes que la gent duia en cartells individuals eren a favor d’una educació i sanitat públiques i de qualitat, en contra de les privatitzacions, reivindicat la sanitat com un dret i no un negoci i denunciant que “retallar en sanitat és assassinat”. Algunes crides també demanaven la dimissió del conseller principatí de Sanitat: “Una solució, Comín dimissió”.

Situació insostenible i exigències concretes
En arribar a l’Ajuntament de Sabadell, les convocants van llegir el manifest de la mobilització. Van denunciar que la sobresaturació de les urgències del Taulí són “constants des de fa anys” i que es veu agreujada en èpoques estacionals. “És un servei que ha quedat obsolet i no respon a les demandes actuals”, van afirmar. Citaren un dèficit històric de llits a la seva àrea, amb una ràtio d’1’73 llits per mil habitats quan la mitjana al Principat és de 3,7 per mil habitants. Per a les treballadores, la situació sostinguda de malats als passadissos i als boxes dobles no garanteixen la integritat ni la intimitat de la pacient ni de la professional.

Plantejaren les seves exigències: augment de la plantilla, per donar resposta a les usuàries; millorar l’organització i la gestió del servei; més llits d’hospitalització per disminuir la saturació d’urgències; revisió del material i substitució del mateix; cap pacient als passadissos; cap box doblat; cap pacient esperant ser atesa per falta d’espai; agilitzar altes; i finalment, una sanitat pública, de qualitat sense derivacions a la sanitat privada. Van acabar el manifest esperant que la Generalitat i la direcció general fessin el mateix esforç que fan elles cada dia.

Sabadell encén l’espurna
“L’espurna ha estat urgències, fa dos o tres anys que estem sempre igual, doblant boxes, una cinquantena de malalts esperant llit; ha arribat un moment que era insostenible”, explica Ma. Jesús Merino, infermera de l’hospital de Sabadell i membre de la PATT, amb qui l’empresa no vol tenir contacte perquè la considera “un grup alternatiu”, afirma. Merino explica que un dia les treballadores van dir que no podien més, van decidir buscar suport i van avisar la Crida i el regidor de Sanitat. Van visitar urgències un dia sense que ningú avisés i es van trobar “el pa de cada dia: passadissos col·lapsats, boxes doblats, 50 malalts on hi caben 35”. De seguida van decidir reunir-se i fer una crida a partits, sindicats; d’allà en va sortir la convocatòria de mobilització.

“Volem mobilitzar-nos i veure que podem fer coses si tothom s’aplega”, afirma. Tenen la voluntat de fer fent coses, posar-se en contacte amb la resta d’hospitals i intentar fer coses de forma coordinada, potser de forma mensual; la idea és despertar el seu col·lectiu. A falta de la valoració col·lectiva, Merino es mostra contenta de com ha anat perquè hi ha anat molta gent. “I a nivell personal, vull donar les gràcies al cartell que ha fet Endavant perquè és el que moltes vegades diem però sembla que ens faci vergonya dir-ho públicament: ell ens dóna bufetades cada dia quan estem a urgències i maltracta la gent tenint-la així”, assegura de cop i volta. Reconeix que la polèmica ha estat un rebombori però que això ha fet que la gent en parlés, que la gent hi anés i que els mitjans parlessin de com està la sanitat.

Situació insostenible als hospitals
“com a infermera, no trobo que digui res que no sigui el sentir del personal, de com estem de cremat el personal amb tota aquesta situació”, afirma Candi González, assistent a la manifestació. González és infermera a l’Hospital Can Ruti de Badalona i delegada sindical de CATAC. Per a ella, el cartell no manifesta violència: “el cartell ha polemitzat, però hi ha molta més violència estructural a la societat, avui dia, mantenint setmanes i mesos aquesta situació de col·lapse permanent als hospitals i centres d’atenció primària”, subratlla. I afegeix que és molt més violent tot això que el que demostra un cartell, “que en definitiva és un simbolisme”. González pensa que si al conseller no li agradés ser el centre d’atenció, el cartell hagués passat desapercebut. “Ell és el responsable d’aquesta polèmica”, rebla.

No és la crítica principal que li fa al conseller. González considera que Boi Ruiz anava de cara, “era un retallador i sabíem que érem a les antípodes”. Però Comín té altres formes, aparent buscar l’apropament i vendre’s com a amic i desprivatitzador, que després no es correspon amb el que fa. Per a la infermera, Comín està demostrant que el que diu només queda en el titular de premsa i no s’apropa gens al que fa ni al que li demanen des dels col·lectius sanitaris.

S’enerva quan recorda les declaracions de Comín en què afirmava que les infermeres atenien al passadís per voluntat pròpia. “La situació ja era insostenible, però amb això ha estat un incendiari”, afirma. González critica que faci aquestes declaracions quan el personal ja està sostenint la situació “com pot” i a més el culpabilitzi dient que hi ha boxes buits i que prefereixen el passadís per tenir les pacients més controlades. La indignació va en augment quan explica que Comín no va retractar-se ni demanar disculpes en una reunió amb organitzacions sindicals que li ho reclamaven. “Fins i tot, va obrir la possibilitat que s’estudiés que en un futur els passadissos poguessin ser assistencials”, afirma González. La infermera cita l’exemple de Bellvitge, on plantes d’hospitalització senceres s’han convertit definitivament en despatxos: “dir això és tenir un desconeixement total en matèria sanitària, és un conseller que no és de la sanitat, no hi entén i no està ben assessorat”.

El mateix hospital de Bellvitge es troba en aquesta situació, també l’hospital del Mar, Can Ruti, Vall d’Hebron. No hi ha treball en comú però sí plataformes i sectors en lluita que porten anys funcionant: des de les retallades del 2010-11, explica González. Arreu, la situació és insostenible tot i que no s’hagin decidir a sortir al carrer. Amb tot, però, la incomoditat i disconformitat tant de treballadores com de malaltes és constant. “Ara mateix, hauríem d’estar tothom sortint al carrer”, conclou González.

Fotografies d’Oriol Creus.