Democràcia o estat de dret?
Finalment el Tribunal Suprem ha anul·lat la candidatura d’Iniciativa Internacionalista a les Eleccions Europees. Amb aquesta sentència, i en espera de la resposta al recurs presentat al Tribunal Constitucional per la candidatura, queden negats els drets de representació política de milers de persones. De tots aquells sectors de l’esquerra anticapitalista que, arreu de l’Estat, veuen en Iniciativa Internacionalista la única opció que s’enfronta obertament a la negació dels drets nacionals i socials exercida sistemàticament per l’Espanya “democràtica”.
També queda negat el dret a l’acció política institucional de persones com Alfonso Sastre, Doris Benegas, Josep Garganté i d’altres. Sastre ha comès el greu delicte de representar la independència intel·lectual, el compromís contracorrent que la major part dels seus col·legues eviten per covardia, per interés o per estupidesa. Benegas ha comés el delicte de defensar els drets nacionals de Castella i de la resta de nacions que viuen sota el jou espanyol. Garganté ha comès el delicte de significar-se en la lluita dels treballadors de TMB per unes condicions de treball acceptables.
Cap d’aquests delictes no està tipificat i aquestes persones estaven -ja no ho estan, si el recurs no hi posa remei- en ple ús dels seus drets civils i polítics. Naturalment, la qüestió jurídica sobre la fonamentació de la sentència queda en un segon pla davant de qüestions que afecten als més elementals drets democràtics, però és interessant tenir presents els arguments de la sentència per comprendre fins quin punt a l’Estat Espanyol “democràcia” i “Estat de dret” no tan sols no són la mateixa cosa si no que són completament antagònics. Són, en definitiva, arguments que la premsa espanyola ja havia suggerit, com sol passar, als tribunals i que tenen a veure amb la definició ideològica de la candidatura: que Doris Benegas va assistir al funeral d’un parlamentari d’HB i en alguns actes d’aquesta organització, que per proximitat ideològica la candidatura pot ser referencial pels votants de l’esquerra abertzale -es tracta d’evitar que votin el que sigui a tota costa-, que Alfonso Sastre fou número tres per ANV a Guipúscoa -també il·legalitzada-, etc. Finalment resulta que la candidatura és “formalment” legal però “materialment” enganyosa. Tot un exercici de filosofia especulativa que és la conseqüència necessària d’una llei -la Llei de Partits- antidemocràtica, formalment i materialment, l’oposició a la qual és precisament part del contingut de la candidatura.
Finalment no tenen dret a presentar candidatures les persones que expressin opinions afins a les expressades tradicionalment per l’esquerra abertzale i no tenen dret a vot aquells que ja han votat anteriorment l’esquerra abertzale i volen continuar votant opcions coherents amb la seva ideologia. La Llei de Partits estableix l’existència de delictes d’opinió des del moment que accepta “afinitats ideològiques” com a fonament de la il·legalització de candidatures. No val l’argument que diu que l’ambigüitat del seu redactat pot conduir a una extensió generalitzada del seu ús. Això no passarà. Seran aquells que lluiten contra Espanya i contra el capital els que en patiran les conseqüències. I això no passarà en un futur hipotètic en que se’n faci un mal ús. Això passa ja.
