Posts From Joan Sebastià Colomer
En l’anterior article (“De Salt a Stanford”) tractava sobre Joan Ramon Resina i prometia una segona part. És així per què, de la mateixa manera que ell titulava el seu article “Salt com a símptoma”, el tema d’aquest “Paper de vidre” es podría dir que és “Joan Ramon Resina com
“Durant dècades, la doxa regnant ens ha dit que la violència (de certes espècies protegides) és el resultat de la frustració. És el medi extern -la societat, en definitiva- que ha de respondre de la violència, les primeres víctimes psicosocials de la qual serien els mateixos que la perpetuen. Per
Entre els soldats de la ploma “por Dios y por España” l’empleat de la quinzena es diu Manuel Aguilera. Ex-skinhead i educat en una universitat de l’Opus Dei, treballa per a El dia de Baleares, separata illenca d’El Mundo. La darrera atzagaiada de l’infame periodista té com a motiu la
“La paraula reformar, en aquest debat, es la manera menys traumàtica de dir el que cal fer, que és retallar” (La Vanguardia, editorial, 7 de desembre). La voràgine de la immediatesa és el fonament de la desinformació en el capitalisme tardà i em permeto el luxe d’utilitzar fonts marcides. El
Tinc l’estrany costum de comprar premsa en la meva llengua. He estat pacient de l’Avui. Hauria optat pel Periódico de Catalunya si fos dels que dels contes només mirava els dibuixos. L’Avui és una teràpia dura. A canvi d’un diari catalanista i en català he aguantat els deliris patològics d’Alfons
Miquel Pairolí, a més d’altres gèneres, practica el periodisme. Ho feia a El Punt i ho fa a l’Avui. Amb la irregularitat pròpia de qui ha d’escriure -i publicar- quasi cada dia, ha fet alguns bons -i curts- articles d’opinió sobre temes com el neoliberalisme o el Sàhara. El 26
La Vanguardia entrevistava el proppassat 14 de novembre Alícia Sánchez-Camacho, candidata del PP a les eleccions autonòmiques del Principat. Llegir pot ser de vegades una tasca dura i l’esmentada és una d’aquestes avinenteses. Però si hom és capaç de superar els prejudicis i mirar amb ulls nous i nets, el
A La Vanguardia del 31 d’octubre, es deia -en una notícia signada per l’Agència Catalana de Notícies- que Oriol Pujol, portaveu de CiU al Parlament i número sis de la llista de CiU per Barcelona “va declarar que davant la situació d’ alarma ciutadana generada pels atracaments dels darrers dies
Rosell i l’Assemblea de Compromissaris del Barça volen enviar Laporta als tribunals “davant l’oposició de 439 socis indulgents amb els desfasaments que va protagonitzar l’anterior president” ( El Periódico de Catalunya, 17 d’octubre). La societat es divideix entre els que són tractats pels mitjans amb escrupulós respecte de la presumpció
“Un cotxe de policia crema al centre de Barcelona a plena llum del dia. Hi ha carreres, cops, trencadissa d’aparadors, actuació de forces de l’ordre. És la darrera imatge pública de grups catalogats sota l’ambigua vitola d”antisistema” (Alicia Rodríguez de Paz, La Vanguardia, 4 d’octubre). Així acompleix La Vanguardia l’apoteosi